Jordi Casassas: "A l’Ateneu s’ha produït una tirania de la por"

En Jordi Casassas i Ymbert (Barcelona, 1948) és historiador i catedràtic. Va ser president de l’Ateneu Barcelonès des del 2014 fins al 2021, rellevant en Francesc Cabana i precedint la Isona Passola. Té publicats dos llibres sobre la institució: Història de l'Ateneu Barcelonès. Dels orígens als nostres dies (1986) i Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d'acció cultural (2006). Arran de les eleccions a la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès convocades pel pròxim dijous 20 de març, Jordi Casassas ha decidit encapçalar Primer, l’Ateneu, la candidatura que li haurà de disputar el poder a la Isona Passola. Ens trobem al jardí de l’Ateneu Barcelonès, entre clívies i octavetes, per parlar de com encara les que diu que seran les seves darreres eleccions.

Has estat dues vegades president de l’Ateneu, per què tornar-t’hi a presentar?
Si m’ho haguessis preguntat fa uns mesos, potser no m’ho hauria cregut. Sí, em torno a presentar, i la veritat és que cada vegada més gent m’ho ha demanat. He notat que entre els socis hi havia necessitat, que hi havia ganes que em tornés a presentar. També penso que, a l’Ateneu, les unanimitats són dolentes. Hi ha d’haver contrast. És una casa d’idees i de cultura, no d’unanimitats. En veure que cada vegada s’acostava més el moment de les eleccions i no hi havia ningú disposat a tornar-se a presentar, vaig fer el cop de cap. I vull destacar que tornar-me a presentar no és, en cap cas, un element de lluïment personal: és una qüestió de convenciment ateneístic.

Tornar-me a presentar no és, en cap cas, un element de lluïment personal: és una qüestió de convenciment ateneístic

Però va ser la Junta que presidies la que va nomenar Passola. Te’n penedeixes?
No va ser la Junta, no: vaig ser jo personalment. Va venir la pandèmia i totes aquestes institucions van quedar molt tocades. Va ser aleshores quan la junta que jo presidia, veient que s’apropava el final, vam discutir què calia fer. Vam anar a buscar el Tatxo Benet, en primer lloc, que d’entrada ens va dir que sí, però que a l’últim moment, per qüestions personals, se’n va desdir. Llavors vam començar a pensar quina personalitat ateneista podria ocupar l’espai. Sabíem que la Isona Passola havia deixat l’Acadèmia del Cinema i sabíem que tenia un discurs catalanista molt enraonat. Així vam iniciar una negociació amb ella i li vam traspassar tota la informació de què nosaltres disposàvem, que és una cosa poc usual de fer, però vam pensar que la Junta que ens precedís havia de disposar de tots els elements possibles per poder fer-ho bé. Ara resulta que la Isona Passola diu que servidor no suporta que una dona sigui presidenta de l’Ateneu després de cent cinquanta anys de vida. No entenc que ho digui, perquè l’únic vot que va treure va ser el meu: ningú la va votar perquè no hi va haver eleccions. Això em sembla d’una incontinència verbal difícil de justificar. Jo no soc un home polític de partit i ella sí, i em sembla molt bé, però quan actues en nom dels interessos d’una gent concreta, no pots dir el primer que et passa pel cap i has d’ajustar-te a la realitat. Amb Passola hi ha hagut una decepció que no esperava ni volia, però no per mi: per l’Ateneu.

I quines urgències diries que té ara mateix l’Ateneu que la Junta de Passola no ha sabut o pogut resoldre?
La primera i la més fonamental és la credibilitat i la credibilitat per al soci. No es pot enredar la gent. No es pot desinformar la gent de manera continuada. La segona és que cal tenir respecte per a les persones, siguin els socis o, sobretot, els treballadors. I se’ls ha de respectar molt perquè nosaltres passem, però ells es queden. Jo penso que els treballadors estan descontents i fins i tot una mica espantats, perquè s’ha tractat gent important de la casa de molt males maneres. Parlem de persones que, en termes de qualitat, tenien molt de pes a la casa. I no entraré més en detall, perquè els acomiadaments no van ser pas cosa meva. Pel que fa a urgències en termes més generals, hem de tenir present que la Junta té un protagonisme i una responsabilitat limitada, perquè això és dels socis, però també és de la història. L’Ateneu té una història i no es pot actuar obviant aquesta història per una dèria o una idea particular. Es pot transformar, sí, però amb fidelitat al conjunt d’una història que encara ens fa ser qui som. Per tant, no pots transformar això en una casa cultural de districte o en un centre obert en què tothom ve a fer el que sigui. L’Ateneu no ha de ser ni una casa cultural de districte, ni un centre cívic. No. Això és un Ateneu amb una responsabilitat cultural molt important que traspassa Barcelona, que també és de Catalunya i dels Països Catalans.

L’Ateneu no ha de ser ni una casa cultural de districte, ni un centre cívic. No. Això és un Ateneu amb una responsabilitat cultural molt important que traspassa Barcelona, que també és de Catalunya i dels Països Catalans

En rebre l’encàrrec de la seva Junta, la Junta de Passola va haver d’enfrontar-se a un forat econòmic considerable.
Sí, però aquest forat econòmic és heretat i que també vaig rebre jo i que també van rebre els qui hi havia abans que jo i on La Caixa va haver de posar molts diners. Però aquestes negociacions amb La Caixa ja les va fer Francesc Cabana, el president que em va precedir, molt abans que l’Ateneu fos presidit per Isona Passola. És un dèficit històric, no el té ella perquè el féssim nosaltres: és històric i es va eixugant.

Si tothom pot fer ús dels espais de l’Ateneu, quin sentit té pagar la quota de soci?
El soci paga per ser soci. Si resulta que tot és públic, per què pagar? Aquesta és la pregunta que jo em faig. Sí aquí hi pot entrar tothom, quin sentit té de demanar-li a algú que es faci soci? L’Ateneu s’ha fet públic en excés pel que és la seva naturalesa i s’ha fet llogant espais a entitats privades. Entre el 60% i el 70% del seu pressupost són les quotes dels socis, i quan veus segons què, penses que és absurd pagar la quota religiosament cada mes. Una altra qüestió és que el soci sigui penalitzat per a la utilització d’uns espais que finança perquè s’està llogant els espais a entitats privades. Entenc que hi ha d’haver un cert equilibri perquè es necessiten els diners, però aquest equilibri hi ha de ser. Hi ha hagut socis que han estat expulsats del jardí perquè es necessitava per a un esdeveniment determinat, o tertúlies que han estat expulsades de l’aula perquè calia l’aula per fer qualsevol altra cosa. Per la naturalesa de l’Ateneu, publificant-lo es privatitza perquè passa de les mans dels socis a les mans de ves a saber qui. Tot això s’ha combinat amb aquesta idea d’obrir-lo al barri i, per tant, fer-lo un casal cultural de districte. No faig crítica d’això per elitisme, ho dic per ser justos amb la seva història i amb les necessitats del país.

Institucions com l’Ateneu han de pencar fort per generar imaginari i per contribuir intel·lectualment a la defensa del país

La Junta de Passola ha estat poc transparent.
L’Ateneu forma part de l’estructura d’institucions de la Generalitat i un dels elements més importants d’aquesta estructura és la transparència. I, per tant, la desinformació amb què ha jugat la Junta de Passola va en contra d’aquest sentit de la transparència. En cap cas s’han generat els canals perquè els socis poguessin comunicar-se i enraonar. A l’Ateneu s’ha produït una tirania de la por. Dit així potser sona molt dramàtic, però se m’ha d’entendre. “Ull, no t’hi fiquis perquè aquesta gent…”, “cal anar amb compte amb aquesta gent”. Aquest és un tema important perquè afecta la tranquil·litat de la vida interior de l’Ateneu, perquè hi ve molta gent i cadascú el fa servir per allò que li interessa. Però hi ha d’haver un ambient prou bo perquè tothom hi pugui conviure sense coaccions. Això també és transparència.

L’Ateneu s’ha desnacionalitzat.
La presidenta dirà que no, però la veritat és que sí. Durant quatre anys l’Ateneu no s’ha pronunciat d’una manera clara respecte a la defensa del país. Estem contra la paret i no ho hem d’oblidar, i institucions com l’Ateneu han de pencar fort per generar imaginari i per contribuir intel·lectualment a la defensa del país. Això no s’ha fet.

Hi ha hagut una revifalla pel que fa a la implicació dels joves amb l’Ateneu?
Els joves no se’ls han inventat ara. La Isona Passola diu que s’han guanyat 629 socis nous, 400 dels quals són joves. Si aquestes xifres són certes, els joves han baixat dels 544 que hi havia el 2018 als 400 d’ara. Per tant, el caràcter intergeneracional de l’entitat ha retrocedit. Això són els números. Una altra cosa és el paper que poden tenir aquests joves i que han de tenir. A l’Ateneu hi venen joves que són socis o que no en són socis? Joves que són elitistes o que són oberts a la pluralitat de discutir? Jo penso que en el context actual, els joves tenen una responsabilitat afegida més que mai. En el context polític actual han de pencar, que per això tenen una institució al darrere. No poden fer volar coloms. No poden tenir tots els instruments a la mà i no fer res.

Si guanyo serà la ultimíssima vegada que jo estigui a primera fila de l’Ateneu

Com t’imagines l’Ateneu d’aquí a quatre anys?
Me l’imagino millor. Si guanyo serà la ultimíssima vegada que jo estigui a primera fila de l’Ateneu. Vull promocionar un recanvi en la gestió de l’Ateneu, i un recanvi de la gestió que no tingui res a veure amb la política del país, perquè ja n’estic fart que se’m digui convergent i que a la Isona Passola se li digui que és d’ERC. Que se’n vagin a fer punyetes, ERC i Junts: això és l’Ateneu Barcelonès. La meva candidatura és molt més plural que la de la Isona Passola i més feminista: som deu dones i cinc homes. I llavors explica que no vull que sigui presidenta perquè és una dona. La pròxima presidenta d’aquí a quatre anys ha de ser una dona, però una dona nova. Això ho voldria promocionar aquest mandat, començant pel primer dia. Vull que l’Ateneu tingui la possibilitat de posar-se al dia de veritat, sense fotre-se’n de la institució per qualsevol populisme. Respecte a la institució i canvi en profunditat.