Jordi Casassas Ymbert (Barcelona, 1948). Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Especialista en la història i l’evolució dels primers moviments obrers a Catalunya; i la seva relació amb el catalanisme i el republicanisme de finals del segle XIX i principis del segle XX. És una de les figures més rellevants de la intel·lectualitat catalana actual. Ha estat professor a la Universitat de Barcelona (1974-2013); president de l’Ateneu Barcelonès (2014-2021); membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (des del 2012); rector de la Universitat Catalana d’Estiu (des del 2016); i director de la revista “Cercles. Revista d’Història Cultural”. Ha escrit diversos llibres. Va rebre el premi Ramon Trias Fargas del 2004 pel llibre “El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de la nació” (Proa, 2004); i el premi Ferran Soldevila del 2018 pel llibre “La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la quimera i el marxisme” (Enciclopèdia Catalana, 2017).

Professor, en quin moment podem dir que s’articula el primer moviment obrer català?

No hem de confondre moviment obrer amb món del treball. Els obrers ja existien; i el que va passar és que els moviments obrers es van començar a articular a partir del deteriorament de les condicions del treball.

Quan passa això?

Va ser un procés lent i difícil. Amb anterioritat a la Revolució Industrial, és a dir amb anterioritat a la mecanització de les fàbriques; els patrons valoraven molt l’habilitat manual dels obrers. Però amb la introducció de les màquines a les fàbriques, canvia totalment el paradigma de treball. A partir d’aquell moment, els patrons ja no valoren l’habilitat manual de l’obrer; sinó que el sotmeten a explotació. Això, a Catalunya, va passar a partir de la dècada dels 30 del segle XIX.

Quan diu explotació, a què es refereix concretament?

L’habilitat manual de l’obrer deixa de tenir importància perquè la feina ha estat mecanitzada. Per al patró de la fàbrica, el que passa a ser prioritari és el rendiment que obté de l’obrer; és a dir, que treballi més i que cobri menys. I en aquest context, promouen l’arribada de treballadors procedents del món rural català, sense tradició fabril ni qualificació professional; disposats a treballar per un sou més baix. Els treballadors antics se senten menyspreats, i es produeix el conflicte que fa néixer el moviment obrer.

Com s’articula, inicialment, aquest moviment obrer primigeni?

Es produeixen dues reaccions. Una primera reacció és el ludisme, la destrucció de les màquines, considerades l’enemic de l’obrer; que, a Barcelona, es contextualitza en les famoses bullangues, que són protestes socials per motius diversos que esdevenen revoltes locals, i que tenen una tradició que ve del segle anterior. Recordem que l’incendi i destrucció de la fàbrica Bonaplata (1835), que havia estat la primera fàbrica, a Catalunya, que havia introduït la màquina de vapor; va ser la culminació d’una bullanga que havia sorgit a la plaça de bous de “El Torín”, a la Barceloneta.

I després d’aquestes reaccions violentes, què passa?

Arriba un segon escenari, que és fruit de la maduració d’aquell conflicte. Els treballadors més qualificats i amb més capacitat adquisitiva, i que són els més perjudicats per aquell procés de mecanització de la industria; es comencen a organitzar. Per exemple, creen les caixes de resistència per fer front a les conseqüències d’aquests conflictes, principalment les vagues. Recordem que, en aquell moment, els treballadors que es declaraven en vaga deixaven de percebre el seu salari. Aquest instrument va tenir molta importància. Només cal veure l’obsessió de les autoritats (govern civil, govern militar) per localitzar i confiscar aquestes caixes de resistència.

Em parla d'organitzacions que ja disposen de mecanisme d’autodefensa. En aquell moment, podem parlar de sindicats, o només són associacions obreres?

Inicialment, durant les dècades centrals del segle XIX, són organismes petits; que, d’aquesta manera, es poden camuflar millor. Aquest és un detall que diferencia l’obrerisme català de la resta de moviments del nord d’Europa, on aquests moviments, en aquell moment, ja estan molt dimensionats.

Qui dirigia aquests petits organismes obrers catalans?

Líders amb molta preparació i molta conscienciació, que no tan sols gestionaven aquells organismes; sinó que traçaven les seves estratègies. Participen activament en les bullangues, aquelles explosions de subversió urbana, amb el propòsit de promoure l’accés al poder dels progressistes. I això ho fan, principalment, perquè la repressió que exercien els governs progressistes contra els moviments obrers era menor que la que perpetraven els governs liberals-conservadors.

A més de les reivindicacions obreres, quina era la ideologia dominant en aquells moviments obrers catalans primigenis?

En el decurs d’aquell conflicte es produeix la confluència de l’obrerisme i el republicanisme que causa una gran preocupació a les autoritats i a la patronal de la segona meitat del segle XIX.  Hi ha un moviment insurreccionalista que és durament reprimit per les autoritats militars.

És en aquell moment que obrerisme, republicanisme i catalanisme es donen la mà?

Durant la primera meitat del segle XIX, hi ha una connivència amb el catalanisme perquè la memòria del 1714 encara és viva. El record del 1714 s’ha convertit en defensa popular contra l’agressor extern que vol acabar amb els costums i les tradicions. A les bullangues hi és present aquesta ideologia. En aquestes bullangues s’organitzen juntes rectores del moviment subversiu, que cada cop són més radicals, on hi són presents elements del republicanisme, del federalisme, del catalanisme, del progressisme i de l'obrerisme.

En quin moment, i per quina causa, obrerisme i catalanisme es distancien?

És fruit d’un procés. Durant la primera etapa de l’anomenat Sexenni Democràtic; que s’inicia amb la Revolució Gloriosa i el derrocament d’Isabel II (1868); els governs del progressista general Prim i de la monarquia democràtica d’Amadeu I; ens trobem amb la paradoxa que el poder espanyol va desplegar una forta repressió contra republicans, federalistes i catalanistes; que va ser especialment dura contra els líders d’un moviment obrer que s’havia radicalitzat des de la dècada dels 50. Aquests moviments van ser escapçats, i la col·laboració que havien mantingut es va fer molt difícil. A tot això, es va sumar que amb la proclamació de la I República (1873), aquests moviments es codifiquen i esdevenen partits polítics. Seria la confirmació d’un distanciament que s’havia iniciat durant l’etapa repressiva.

L’obrerisme català, en fets com l’assalt a la Casa de la Llotja (1873), va contribuir al fracàs de la I República espanyola (1873-1874)?

No. A Catalunya el republicanisme era molt important. I la instauració d’un règim republicà era un objectiu que tenia molt de consens. En canvi a Espanya hi havia molt pocs republicans. I això s’explica per l’absència d’una vida urbana i d’una classe mitjana d’ideologia democràtica; i pel paper destacat que, en la vida política i social espanyola, jugava una classe militar clarament involucionista, que venia d’exercir una duríssima repressió contra els primers moviments independentistes a Cuba i a Puerto Rico. La I República espanyola va fracassar perquè els que podien haver estat els seus suports principals —les burgesies espanyola i catalana— la van boicotejar; amb l’objectiu de restaurar el règim repressor i corrupte dels Borbons que tant beneficiava els seus interessos de grup; tant els econòmics com els polítics.

El moviment obrer català es va oposar a les guerres colonials de Cuba, Puerto Rico i Filipines de finals del segle XIX?

Sí, i tant. Aquelles guerres eren d’una impopularitat total. També els federalistes catalans, que en aquell moment, eren propers al moviment obrer català, s’hi van oposar. Obreristes i federalistes catalans eren partidaris de donar l’autonomia a les colònies; o, directament, concedir-los-hi la independència.

L’atemptat contra la processó de Corpus al carrer dels Canvis Nous de Barcelona (1897), que es va saldar amb 12 morts i 70 ferits; i que les autoritats governatives van atribuir al moviment anarquista i van resoldre amb l’afusellament de 7 líders obrers;  va ser un atac de falsa bandera?

Durant la darreres dècades del XIX hi ha un paisatge de desorganització fruit de la duríssima repressió. En aquell moment s’hi suma un nou actor: l’anarcocomunisme que és la facció més radical contra la repressió de l’estat. Emprenen la lluita armada per debilitar la burgesia i el sistema. Són gent il·luminada que actuen individualment contra grans figures; per crispar la consciència burgesa que pretén viure en un món tranquil. Els estats europeus decreten les primeres lleis antiterroristes (Espanya la importa de França); i es creen cossos policials d’abast general. Aquest anarcocomunisme significa un retrocés per al moviment obrer.

A principis del segle XX apareix la figura d’un polític populista i demagog anomenat Lerroux que es nodreix de la radicalització del moviment obrer. Lerroux era un obrerista o era un oportunista?

Lerroux va ser un personatge molt intel·ligent que va viure pagat pel ministeri d’Interior espanyol. Va saber generar un moviment modern en base al desengany al moviment obrerista i republicà fruit d’aquests atemptats —com el de la processó de Corpus de 1897—; i va crear un partit anticatalanista, antiburgès, antieclesiàstic i absolutament populista i demagog, que en aquell context funcionaria molt bé.

L’any 1922, Francesc Macià funda Estat Català, el primer partit polític independentista de la nostra història contemporània. Quina relació hi havia entre Estat Català i el moviment obrer català de principis del segle XX?

Cap ni una. Estat Català és un partit de menestrals i de petits burgesos que té uns objectius molt allunyats del moviment obrer català del moment. Altra cosa eren els contactes personals.