La quietud és la darrera novel·la de Jordi Coca. Conegut per publicar incansablement, ha rebut molts i diversos reconeixements per la seva narrativa. Hi destaquen: La japonesa (1992), Premi Josep Pla; Sota la pols (2001), Premi Sant Jordi; Cara d'àngel (2004), Premi Joanot Martorell; La nit de les papallones (2009), Premi Sant Joan. També ha publicat assaig, sempre sobre qüestions teatrals: L'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Intent de Teatre Nacional Català (1955-1963) (1978), El teatre de Josep Palau i Fabre (2013) i El teatre de Shakespeare en el seu context (2022). Director escènic, gestor cultural i traductor, va destapar la caixa dels trons en la presentació d’aquesta novel·la. Parlem amb ell de les seves idees estètiques i polítiques. Del llegat literari, teatral i polític que la nostra societat deixarà a les futures generacions.
Incideixes en una idea: t'agrada escriure quan no hi passa res, però hi passa tot.
L’eix de la novel·la és una dona gran, que parla de tot. I això, justament, m’havia de permetre parlar de tot: com el marit que l’estima amb bogeria, però és un senyor absent; com n'està d'enamorada del seu cunyat o la relació amb el pare, que té alguna cosa tèrbola amb els negocis. A més, hi ha una dona jove que la cuida, que és de pell fosca i que parla una altra llengua. M’interessava el conflicte generacional entre les dues dones.
Parles de La quietud com el teu testament literari.
Fa temps que em revisito les coses que he fet. S’ha d’entendre sense pedanteria. De la mateixa manera que m’agrada molt tornar als grecs, perquè m’he passat anys ensenyant-los a l’Institut del Teatre, tenia ganes d’escriure una gran novel·la en extensió, però no en complexitat. Amb el temps m’he volgut tornar més accessible. Les meves primeres novel·les exigien una complexitat estructural que de vegades no sabies qui deia què.
Tenia ganes d’escriure una gran novel·la en extensió, però no en complexitat
Quin paper hi juga el castellà a la novel·la. L’has defensat en les altres entrevistes.
Hauria pogut escriure-ho tot en català. La diferència lingüística es dona en la nostra societat i volia traslladar-ho. Això es pot veure com un conflicte, com una imposició. Algú ho ha vist com una amenaça. M’han demanat si ara em passaria al castellà. Però, estem malalts o què? He fet això, aquesta intervenció, perquè és lliure, encara que sigui equivocada. Tenim un problema, això ja ho hem viscut els de la nostra generació, la del falangista que et volia imposar una llengua i una manera de veure el món.
Em sorprèn com entens el teu vincle amb l’escriptura.
No vull ser conscient del que escric. No vull introduir la reflexió en el procés de creació. Em fa l’efecte que alguna cosa essencial es perd. Sobretot en novel·la, en narrativa. Avançar a les palpentes m’agrada i és estimulant. També és enriquidor, perquè és espontani. Vaig acabar d’escriure La quietud i no l’he tornada a llegir. No he rellegit res del que he escrit, em fa pànic.
Tenim un problema, això ja ho hem viscut els de la nostra generació, la del falangista que et volia imposar una llengua i una manera de veure el món
Les teves novel·les són singulars. Pots explicar la vida d’una dona gran o d’un gat com incloure cites de grans autors teatrals. I no poques.
Txékhov va morir el 1904, però és el gran autor del segle XX. M’agrada citar-lo, com Ibsen i Strindberg, i com el mal anomenat teatre de l’absurd. Els cito perquè són la base. M’interessa veure el món com se'l miren ells. Però també m’agrada molt Marguerite Duras. I no la cito tant. És una escriptora que ha fet una evolució molt valenta: d’una novel·la purament convencional a la pura passió d’escriure de no res. Del mar, de la pluja, d’una casa i després decidir-se a comprar-la, de l’incest, etc. Peter Handke, als anys setanta, em semblava un autor de primera, però els quatre o cinc últims llibres no els entenc. No entenc la motivació que hi ha al darrere, però sé per què va escriure El porter davant del penal, Desgràcia indesitjada, La dona esquerrana o El llarg retorn. A tothom li passa. Els autors fan una evolució i com a lector també madures el vincle.
Entenc que són els teus referents, però com és que els cites constantment a les novel·les?
Jo sempre tinc el teatre al cap. Per a mi, tots ells són fonamentals perquè són el pas del segle XIX al XX. Són la clau per entendre la transformació del nostre món. Per a mi van canviar que una narració qualsevol no és la pura explicació d’unes peripècies. Tots ells parlen de la societat, per això els tinc tan presents. Hi ha una cosa que m’agrada dir: quan Ibsen, Txékhov o Strindberg estrenaven les obres, els personatges anaven vestits de la mateixa manera que el públic.
Vaig acabar d’escriure La quietud i no l’he tornada a llegir. No he rellegit res del que he escrit, em fa pànic
Vas fer esclatar una polèmica pel que fa als projectes que ningú et compra.
Em sento content i satisfet de la meva trajectòria. Jo vinc d’una família molt senzilla. I he fet moltes coses. Soc un picapedrer, m’he fet a força de treballar. Això no és obstacle perquè hi hagi coses que trobo que són una llàstima. La generació dels setanta: el Jaume Cabré, la Montserrat Roig, jo mateix; ens vam trobar que la generació anterior ens va rebre amb els braços oberts. Tant els que havien marxat a l’exili com els que s’havien quedat. Amb la guerra pensaven que la cultura catalana havia acabat. De sobte, apareixem un grup de joves que acabem creant novel·les i ocupant un espai rellevant en el ressorgiment de la nostra cultura. Per a nosaltres, ells eren molt importants, perquè pensàvem que era gràcies a ells que podíem escriure. Recordo el Palau i Fabre quan m’explicava que en llegir Marià Manent es va adonar que ja hi havia una llengua. Amb nosaltres es va produir un doble fenomen. A més érem tots molt amics. Vaig tenir una relació d’amistat increïble amb en Joan Brossa, el Manuel de Pedrolo o la Maria Aurèlia Capmany. Podrien ser els meus pares o els meus avis, però ho recordo com un fenomen fantàstic i que no s’ha tornat a produir. Crec la societat catalana ha evolucionat cap a una fractura generacional. Què la pot haver provocat? El pujolisme? La perpetuació del pujolisme? Per molt que hagin canviat les disfresses, actualment la dreta catalana és pujolisme pur.
Deies que només es compren els projectes si ets "dona, jove o gai".
El titular simplifica, sí. Jo em preguntava per les negatives que constantment rebo. Molts projectes que plantejo, i parlo de projectes escènics, se’m neguen perquè no segueixo les modes. Això és el que defenso. Són els temes que estan sobre de la taula. El tema de la lluita feminista, la diversitat de gènere, la relació entre el sènior i el jove, etc. Lògicament, la gent que programa incideix en aquests temes. Això ha passat sempre. Aleshores ja sabíem perfectament què es podia presentar com a projecte al Lliure del Fabià Puigserver o a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona de Frederic Roda. Què passa? Que algunes persones ens sentim descavalcades. Sempre em pregunten per què no faig més teatre. No el faig per què no em deixen fer-lo. No perquè no vulgui.
Crec la societat catalana ha evolucionat cap a una fractura generacional
En qui més penses?
Estem mutilant una cosa essencial. Tinc la percepció que tenim una por al talent. Un Josep Maria Miró o un Guillem Clua haurien de tenir un paper molt més reconegut, i em costa de trobar-los als escenaris. Hi ha directors com el Xavier Albertí que són absolutament fantàstics. Hem de ser prou valents per explicar què passa. La democràcia, si és alguna cosa, és la llibertat d’expressió imprescindible.
Quins projectes vols tirar endavant?
De llibres, un llibre d’assaig sobre Marlowe, el dramaturg que ha quedat a l’ombra de Shakespeare. És la figura del precursor de sant Joan Baptista, que podia haver estat Crist, però va arribar un quart d’hora abans. Marlowe hauria pogut ser Shakespeare. També m’interessa saber qui són els precursors del precursor. I a partir d’aquí explicar què fa Shakespeare. Sempre dic que Shakespeare era com Picasso: ho robava tot de tothom.
Sempre em pregunten per què no faig més teatre. No el faig per què no em deixen fer-lo. No perquè no vulgui
I de teatre?
Tinc diversos projectes. Una versió de Strindberg que canvia Els creditors i canvia el problema de base d’una família per un problema de desig. M’agradaria dirigir Els perses d’Èsquil. La qüestió de la guerra, del conflicte del gran i del petit. Dirigir una obra de teatre de la gran autora Dacia Maraini, companya de l’Alberto Moravia, amiga del Pasolini. Ens coneixem i la vaig anar a veure a Roma. Potser un espectacle a partir de Lorca. Alguna cosa acabarà sortint.