Jordi Oriol és inclassificable. Dramaturg, director, actor, músic i més. Els darrers anys ha pogut mostrar allò bo i millor dels seus textos, i els ha encarnat. De la mà del seu equip, torn al teatre, aquesta vegada amb un text que ha escrit i dirigeix, que porta per nom Sísif fa no fa i que estrenarà al Teatre Lliure de Gràcia. El protagonitza un fidel company i amic, Carles Pedragosa. A l’equip artístic l’acompanyen: Joan Galí (escenografia), Pau Matas (so), Helena Font (producció), David Bofarull (llums) i Rita Molina (ajudant de direcció). Per Jordi Oriol, totes aquestes disciplines són importants: Indigest va néixer com la unió de totes les disciplines que integren el teatre, que les concep per iguals i els atorga el mateix valor. Parlem amb l'artista del mite, de la seva poètica, dels seus mestres i de l’art de transgredir.
Has passat de Shakespeare a un mite.
Totes les obres que he fet són Sísif, perquè tenen la idea de bucle, de tornar a començar quan acaben. Un inici sense fi. I sobretot, ressaltar aquesta idea de voler aconseguir alguna cosa que no s’aconsegueix mai. A La caiguda d’Amlet, que és un bucle pel que fa al coneixement. L’empestat, igual. Volen trobar la solució per fugir de l’illa on hi ha Ivan i Gabriel. I intentant escriure un llibre que ha perdut la tinta, retornen al llibre.
Parles de crisi en la teva escriptura.
No volia escriure una altra obra seguint aquestes premisses. I mentre em passava això, el mite de Sísif em retornava: "El mite de Sísif és exactament això que em passa". Vaig voler defugir de la meva poètica. Defugint d’això m’he trobat en nous mecanismes i formes. Bé, he treballat sense formes ni poètica. No buscava cap eloqüència sinó parlar tal com raja. Sense pretensions. Aquí és on ha nascut la necessitat de fer parlar un ésser, que ja tenia molt clar que havia de ser el Carles Pedragosa. Gairebé, amb aquest ésser podria dir perfectament "jo".
Vull aterrar a un terreny desconegut
Com ha estat el procés?
Vam començar fent unes sessions de treball, i el primer dia vaig portar molts textos diferents i també una carta. Com si fos un restaurant. Vaig exposar-ho obertament a tot l’equip, i tots ens coneixem. I aquestes primeres sessions van anar molt bé. Sobretot, vaig traslladar a l’equip que no volia fer res que pensi que d’alguna manera ja he fet, vull aterrar a un terreny desconegut. I li vaig dir al Carles [Pedragosa] que li demanaria coses que no el farien lluir com a actor, que justament el farien patir.
Una obra a dit per a un actor extraordinari i poc reconegut, Carles Pedragosa.
En Carles no ha tingut una formació d’interpretació. Ha exercit des de fa divuit anys d’actor, i ha fet moltes obres i molt diverses. I aquest tipus d’interpretació que fem en aquest muntatge no l’havia practicat. No li he posat fàcil, però perquè volia trepitjar aquest terreny. És una explosió de talents, sí, però continguts. Toca música en directe, però anem a llocs molt precisos. L’escenari està ple d’objectes aparentment desconnectats entre ells. No es diu enlloc, però és un abocador, o un taller en el qual ell es predisposa a agrupar-los per crear un gran engranatge. L’espectador per tant participa d’un camí, és la roca de Sísif, però aquí no queda tan clar el camí, el final.
Què n’esperes a nivell de recepció?
El públic que ens segueix, que ha vist la trilogia i Europa Bull, molt probablement vindrà cercant unes coses i espero que en trobi unes altres. O potser troba allò que espera i soc jo el que, intentant fugir, he acabat fent el que faig sempre. En tot cas seria la reafirmació de Sísif.
Albert Camus torna a tenir molt de pes en les teves obres.
L’absurditat camusiana hi és molt present. Juguem la dicotomia entre Heràclit, que defensa que tot té una explicació i una funcionalitat (tot existeix per algun motiu, i el camí és inevitable, hi ha un destí), i Demòcrit que defensaria que tot és fortuït, no hi ha res pensat. Ara ens passa molt sovint amb el ressorgiment dels horòscops i les lectures que busquen atorgar un sentit a tot el que ens passa. M’interessa el moment en el qual no hi trobem sentit, quan la vida perd el sentit i és justament quan veiem solució a l’existència.
Si l’art no és poètica, com ho és en les teves obres, és una reflexió sobre la vida.
El sentit de la felicitat i l’existència hi és en tot l’art. I l’última conclusió podria mostrar-se com la juxtaposició de tots els temes que l’art pot plantejar. Tot tema apunta o conté aquests dos temes. Això es pot resoldre de forma cònica: "el sentit de la vida és", i ho completes amb el que li vulguis donar, o també es pot resoldre amb l’absurditat de Camus. El sense sentit és el sentit i a la inversa. El bucle és la resolució en sí mateixa.
El públic potser troba allò que espera i soc jo el que, intentant fugir, he acabat fent el que faig sempre
T’has cansat d’actuar?
Gens. Em venia molt de gust actuar, no ho pateixo gens. Pateixo molt més la responsabilitat de l’autor. Com a director m’ho passo molt bé. I m’envolto d’un equip molt talentós i molt humà. La relació amb el públic és obsessiva, perquè m’agrada veure’m tot el que veig des del punt de vista de l’actor. És un sentit dramàtic, que també em fa pensar molt en el sentit del mite de l’obra. Que faré coses sisífiques, n’estic segur.
Europa Bull és un dels grans muntatges que hem vist a Catalunya.
Per mi Europa Bull són moltes obres. T-ERROR ho va ser, dins del T6, una obra diferent, perquè venia de llocs que apuntaven a Europa Bull. No és un fet aïllat, és l’acumulació de molts anys de feina. També Safari Pitarra, que desgraciadament vam tenir la mala sort de fer-ne només deu funcions, i va passar molt desapercebut. Un muntatge amb l’Aina Sánchez, la Paula Màlia, en Lluís Soler, en Nao i el Marcel... M’agradaria reescriure-la i fer la continuació Europa Cau/Europa Cow. I partir de la mateixa escenografia. Un spin-off. Però per una qüestió econòmica sembla que haurem de llençar l’escenografia perquè no podem desar-la.
Indigest és una marca. Una escola.
Tots construïm a Indigest. El nom del grup és d’Artaud, de no fer un teatre digerit, mastegat. Per això vam crear una companyia en la qual res preval per sobre de la resta. Tot va unit i tot és part de la dramatúrgia. Els drets d’autor no se’ls queda l’autor del text, o de la música. La interpretació també forma part de la dramatúrgia. Ens hem confrontat des de l’inici amb la idea que defensa la SGAE que ha fet percebre la cultura d’una manera. La Llei Linde i les posteriors lleis han fet molt de mal. Si no es valoren les diverses perspectives, el teatre no té sentit. Per nosaltres, no és més important un autor que qui fa la música, o l’espai, o el disseny de so, o el vestuari, o els audiovisuals, etc. Cal que tot tingui el seu valor i plantegi una visió comuna. El teatre de text són moltes altres coses. Mentre no fem un teatre sonor, a les fosques, el teatre serà una disciplina de disciplines.
Acabem amb Carles Santos.
Vaig dirigir Se’ns ha anat el SANTos al cel. Hi he pensat molt en aquest procés, en Carles Santos. Va ser un mestre abans de conèixer-lo. M’ajuda en com ens posem a crear, des d’on creem. La mirada externa que tenim els que fem art respecte el món. També quan entrem dins d’una roda que ens obliga a crear i crear per sobreviure. És un mestre per pensar la comoditat i allò transgressor. Inclús, m’ha ajudat a veure com la dimensió transgressora de l’art només pot néixer del compromís amb allò que vols fer en la seva totalitat. Carles Santos era honest, no tenia cap prejudici per a intentar agradar, i si estava transgredint ho feia des d’una profunditat i d’un convenciment total. Ell creava, en tot moment. Quan un s’hi posa en tot moment, un s’hi pot trobar. Penso ara en Sísif, no diria res de l’obra. Però sí que parlo molt del procés, i en Carles ho feia, també molt.