Jordi Panyella és curiós per naturalesa. Se li veu en els ulls ben oberts i les orelles desplegades, en uns silencis penetrants que diuen més que el que callen, i també en una desembocadura de veu robusta i clara que confirma que ho ha caçat tot, com un paranyer experimentat. Aquest periodista d'investigació arrossega anys de solera a les esquenes, porta dècades sent rascador professional a la premsa escrita —El Punt Diari, L'Avui i ara El Punt Avui— i s'ha endinsat en alguns dels episodis amb més clarobscurs de la nostra història, com la corrupció de Fèlix Millet al Palau de la Música o l'execució de Salvador Puig Antich, segurament el cas que més hores de son li ha robat. Aquest dissabte es commemoren 50 anys de la fatal condemna del jove anarquista, i Panyella torna a posar sobre la taula Salvador Puig Antich, cas obert (Angle Editorial), un recull de testimonis i informació inèdita que va publicar fa deu anys i que ara torna a reeditar amb més aportacions.
🟠 REPORTATGE MULTIMÈDIA | La cruel execució de Salvador Puig Antich compleix 50 anys
Tenies vuit anys quan van matar Salvador Puig Antich. Te'n recordes?
D'aquella època tinc un record del dia que va morir Carrero Blanco, de sortir de l'escola i estar caminant al costat de la meva mare i ser conscient que ella parlava amb un altre pare d'un fet molt greu. I deurien parlar amb una gravetat suficient com per adonar-me'n. És un episodi immediatament anterior a l'execució i que també va condicionar-la. També tinc molt clara la duresa que suposava la policia. Tinc la imatge de caminar amb la meva mare per l'Avinguda de la Catedral i veure dos policies de l'època de Franco que feien ronda; anaven de color gris amb uns abrics que eren com armaris, que semblaven de ciment armat, i vaig tenir por. Per què? Perquè representava tot el contrari de la seguretat.
Com t'enganxes al cas?
Perquè crec que és un cas que en aquest país molta gent l'hem sentit com a tragèdia i injustícia pròpia, i a través de fer l'ofici de periodista i temes judicials, vaig tenir accés a informacions, així com la sort d'acostar-me i tenir algun coneixement d'algú de la família. A partir d'aquí, vaig interessar-me pel nucli del cas, que per mi és el tema judicial i la gran injustícia que va suposar el procés contra Salvador Puig Antich. I encara avui, en època de democràcia, hi ha incapacitat de revisar el que va ser allò.
Hi havia impactes de bala en el cos del policia mort que podien procedir tant de la pistola del Salvador com dels policies
Fa deu anys que vas publicar el llibre. Ha canviat alguna cosa?
És una nova edició ampliada i amb un element afegit: en aquests deu anys hi ha elements encara de més pes per anar a fons amb una revisió del que va suposar el procés de l'any 74, però la justícia espanyola ha estat incapaç d'assumir-ho. Fixa't en aquells que s'havien apuntat com a botxins del Puig Antich: a José Utrera Molina, ministre de Franco, li van cantar el cara al sol el dia que va morir (2017) i Carlos Rey, redactor de la sentència que va condemnar a mort el Salvador, s'ha lliurat de qualsevol persecució judicial perquè el tema ja està prescrit, la llei d'amnistia el protegeix i perquè, tot i que avui el que va fer seria delicte, s'ha lliurat d'una persecució judicial perquè les lleis mai s'apliquen de forma retroactiva, tot i haver-hi denúncia ferma en contra seva.
Tu quines diries que són les claus per veure que el cas de Puig Antich va ser un muntatge?
El nucli per mi és que parteix d'un error policial; és un mal dispositiu policial que desencadena amb una fatalitat, que és la mort d'un agent en un intent de dues persones per fugir de la detenció sorpresiva a la qual es veuen sotmesos. És a dir, el Puig Antich i el Xavier Garriga, en el moment de ser detinguts, volen fugir i allà hi ha una baralla, ús d'armes i la mort d'un policia en un estadi de confusió absolut en el qual, després d'analitzar totes les proves, és evident que va haver-hi ús creuat de foc. Hi havia impactes de bala en el cos del policia mort que podien procedir tant de la pistola del Salvador com dels policies. Des del minut zero la policia emmascara aquells fets per lliurar-se de la seva responsabilitat i no reconèixer l'error que cometen. I centren la responsabilitat en el Salvador, que no anava ni emmanillat. Els és molt fàcil, perquè l'estructura de l'estat espanyol ho dominava tot: únic culpable, totes les proves manipulades en contra seva, condemna a mort i executat.
Es pot saber del cert que Salvador no va ser qui va matar el policia?
Es pot assegurar amb tota contundència que hi ha dubtes suficients sobre la responsabilitat que portava a emetre una sentència en un sentit diferent a la que va ser. No se'l podia condemnar a mort. Hi ha un principi en el dret que és el del in dubio pro reo, que vol dir que si tens dubtes, tu sempre has de fallar a favor de l'acusat. I la confusió allà dins és tan gran, i la certesa que els policies també van disparar és tan evident, que no pots responsabilitzar-ne només el Salvador. Jo resumeixo el cas amb la frase següent: Salvador Puig Antich no era innocent; un jove que voluntàriament havia entrat a militar en una organització revolucionària, anava armat, volia canviar-ho tot, no és un paio innocent, però no era culpable del crim pel qual el condemnen a mort. Un procés tan irregular no podia acabar amb la màxima i fatal condemna d'enviar al garrot a un jove.
Quantes vegades s'ha intentat obrir el cas?
Dues vegades. El primer temps de revisió el va fer Francesc Caminal, que ja havia sigut advocat de Puig Antich aleshores, fonamentat amb aportacions periodístiques que ja hi havia. I la segona revisió és del 2005, que és el que centra el nucli del meu llibre, amb aportacions de testimonis nous i de prova infogràfica nova, que preparen el bufet d'advocats Martínez Ramos i De la Cruz. Fan un recurs molt ben fet, realment amb prova nova. De fet, és tan nova que el Tribunal Suprem, quan emet la resolució denegant la reobertura, diu: "la prova que s'ha portat és en part nova, però". Una cosa, si és en part nova, ja és nova. Ells reconeixien que la prova era nova, però a la vegada desestimen el recurs. El llibre aporta proves noves en base a testimonis inèdits suficients com perquè si aquest país realment fos un país on la democràcia fos plena, ja no per instància de la família, però d'ofici, la fiscalia hagués hagut d'instar a una revisió del cas.
Salvador Puig Antich no era innocent, però no era culpable del crim pel qual el condemnen a mort
La Llei de la memòria democràtica ha servit per alguna cosa?
Era i és necessària. En aquest país no hi ha hagut una revisió del que va suposar el franquisme, hi ha desenes i centenars de persones perjudicades per la repressió franquista que encara esperen justícia. Hi ha un element que per mi és molt important, que és que es crea una fiscalia especial per a aquests casos. La llei acota, però la fiscalia té prou capacitat de maniobra per, si vol, intervenir. I jo crec que en el cas del Puig Antich, com que hi ha tantes evidències d'irregularitats, si la fiscalia volgués —és a dir, si l'estat espanyol volgués— podria actuar de forma proactiva forçant una revisió.
I no hi ha hagut cap apropament?
De moment, no.
Per què creus que hi ha persones que encara no s'atreveixen a sortir de l'anonimat per parlar?
O això, o que veus que ho fan encara amb el cor compungit. El franquisme va ser molt bèstia, era silenci, i el que inocula a la ciutadania és una por absoluta a parlar. A les cases no es parlava de res. La gent que havia anat a la guerra callava pel que havien patit i per por a noves represàlies. I hi ha gent que avui en dia, tot i que vivim en democràcia, aquest sentiment de callar encara el tenen. I això és sorprenent, i esgarrifa. El cas Puig Antich i la denegació de la seva revisió és la demostració evident que la Transició a l'estat espanyol, on no s'ha fet de forma evident, és en la justícia. Un dels objectius del llibre —i jo crec que acomplert— és retratar els personatges jutges que intervenen a la decisió de si hi havia dret o no a revisar el cas Puig Antich i constatar els seus lligams amb el franquisme, no només familiars sinó ideològics o laborals, i per tant és un blindatge impossible de trencar. El franquisme perviu encara en estaments com el de la justícia i en una sala tan important com és la sala militar del Tribunal Suprem, amb una barrera que és insalvable.
Tenint en compte que s'estava a les acaballes del règim franquista, l'execució de Puig Antich va ser una excepció o era la norma?
Hi havia el convenciment que finalment seria indultat. I jo crec que hi era perquè el règim franquista havia deixat d'executar. L'última execució és l'any 1966 i fins el 1974 només n'hi havia hagut una a València l'any 1972. Com que el règim havia deixat de fer servir aquest element tan bèstia de repressió, hi havia un estat d'ànim que feia pensar que no s'atrevirien i que seguirien amb la tendència de perdonar en última instància. Però no va ser així, i és molt bèstia, perquè en última instància el Salvador se l'utilitza com un element més del joc polític. L'última decisió va ser del Consell de Ministres amb el famós enterado, i el que fa Arias Navarro en un moment de pressions entre el sector immobilista i el renovador és dir: escolta, encara som un govern fort i no ens tremola la mà per ordenar l'execució d'aquest nano de 25 anys.
Que l'executessin amb garrot vil demostra aquesta voluntat de venjança?
El garrot vil el que demostra és que hi havia la voluntat no només de garrotar el Salvador, sinó de tenallar tota la societat. És un missatge general: la llei ens diu que l'hem d'executar afusellat —"los condenados a muerte van a ser pasados por las armas"— però ell és garrotat amb aquest sistema tan bèstia que és afegir un reforç al missatge polític que s'enviava a la societat.
I va ser efectiu?
Pel que fa a la reacció política i social, hi ha un doble moment. Abans, políticament, el Salvador no rep suport o en rep molt poc. La política organitzada en l'Assemblea de Catalunya en la clandestinitat no es mou de forma activa pel Salvador. La gent del seu entorn o algun sector social sí, però estem al franquisme. I després de l'execució, sí que hi ha una reacció més important, amb més accions al carrer i més denúncia política, però una de les coses que es critica, i amb raó jo crec, és la poca implicació del moviment polític. Val a dir que era clandestí, que una part estava tancada a la presó i que l'Assemblea de Catalunya havia tingut un cop fort, però des d'aquesta vessant hi ha poca implicació per intentar fer soroll i salvar-lo.
I ara?
Jo estic convençut que com que aleshores no es va estar a l'alçada, ha quedat en l'ADN de la classe política catalana com una insatisfacció, com un rau-rau o malestar que s'ha volgut suplir al cap dels anys. Aleshores sí, estan al seu costat, i en el seu dia el Parlament de Catalunya va aprovar una dotació de fons econòmics per poder fer costat a un recurs de la família. Després sí que s'ha reivindicat políticament la figura del Salvador, tot i que potser no com s'hauria de reivindicar, perquè el Salvador era un revolucionari, era un paio que ho volia canviar tot. Tenia una lluita més social que no nacional, tot i que ell era conscient del país en què vivia i venia d'una família catalanista, però la seva lluita era revolucionària al 100%. Seria un antisistema i estic convençut que avui el Salvador cremaria contenidors com a element de lluita de carrer.
Com que aleshores no es va estar a l'alçada, ha quedat en l'ADN de la classe política catalana una insatisfacció que s'ha volgut suplir al cap dels anys
Una altra arma política?
Sí, tots aquests personatges històrics que acaben esdevenint símbols a desgrat seu, perquè el Puig Antich segur que no volia ser cap símbol, varien en funció de qui els agafi. La gent que reivindica el Salvador, que són gent llibertària i del sector anarquista, són molt crítics amb segons quines lectures i segons quins usos es fan de la seva figura. I al contrari també. És un dels temes no resolts en aquest país.
Les cares visibles de la lluita són sobretot les germanes de Puig Antich. Per elles, quina seria la manera d'acabar fent justícia?
Sempre parlo de la Imma, de la Montse, de la Carme i la Marçona, perquè han esdevingut les germanes com un ens, com una institució del país, quan tenen la seva vida particular i són persones. Però és cert que la història les ha posat en una tessitura que elles no haurien volgut mai, que és la de reivindicar permanentment la figura del seu germà. No la lluita, sinó la figura d'un paio que no era un assassí i que el franquisme el va fer passar a la història com a tal. El seu afany és el de reivindicar-lo. Jo crec que, per desgràcia, han perdut la fe en la justícia. Per ser escoltades cara a cara per un jutge van haver d'anar a l'Argentina, en el marc de la querella argentina, però jo sí crec que cada vegada se senten més reconfortades per la societat, que és la que els hi fa costat i reconeix qui són i el patiment que han tingut. Evidentment haurien volgut un altre final pel periple judicial, però també són molt conscients d'on viuen, en quin país viuen i amb quina merda de justícia ens les hem de veure.
Canvia alguna cosa que Javier Milei sigui president per tirar endavant amb la querella argentina?
No, perquè això és una acció judicial de la jutge María Servini de Cubría. En tot cas, el drama no és qui mana a l'Argentina, sinó qui mana aquí: manant el PP o el PSOE, la falta de col·laboració del govern espanyol en la investigació de la jutgessa ha estat sempre nul·la. Quan la jutgessa ha demanat detenir, interrogar o extraditar persones encausades per delictes de lesa humanitat, que es poden perseguir sempre i allà on siguin, la resposta dels governs espanyols sempre ha estat la mateixa. En temps del govern Zapatero es fa un reconeixement de víctimes del terrorisme a l'estat espanyol, i una de les víctimes és el policia Anguas, mort en l'episodi del cas Puig Antich. És a dir, el PSOE dona categoria de víctima de terrorisme a un policia mort en una circumstància molt estranya durant el franquisme i en un episodi de repressió. Acaben tots allà mateix. Garanties, per part de l'estat espanyol de revisar el passat i les injustícies flagrants del franquisme, cap ni una.
Manant el PP o el PSOE, la falta de col·laboració del govern espanyol en la investigació de la jutgessa ha estat sempre la mateixa
Dius que no confies massa en les autoritats policials. El cas 4F va passar el 2006 però té forces similituds amb el cas Puig Antich. Són possibles ara els muntatges policial?
Ara està molt de moda posar els micros als policies. Els policies van als programes de true crime i s'expliquen molt. Realment la policia, en alguns casos, fa feines brillants i et protegeixen. Però jo, per la raó que sigui, i també per la meva experiència professional, tendeixo a desconfiar de les versions de la policia sobre segons quins fets. Quin problema hi ha? Que, amb un fet noticiable, pots accedir a diverses fonts. Quan es tracta d'un fet delinqüencial, la font és sempre la policia i ells et donen la versió unidireccional sobre aquell fet, amb poques possibilitats de contrastar-la, a no ser que passin uns dies i puguis accedir a l'advocat o familiars de la víctima, de l'agressor o del detingut. I a vegades són informacions que els hi interessen. També té la lògica que són investigacions complicades i el que prima és resoldre el cas, però jo m'he trobat amb mentides de la policia en democràcia, i això et fa desconfiar del que t'informen.
Parles de precarietat dins de l'ofici. Surt molt car fer aquest tipus de periodisme?
Sí, esclar. El periodisme d'investigació té una lògica de producció: durant molt temps estàs investigant uns fets que potser el resultat és zero, perquè tu parteixes d'una hipòtesi i no saps com acabarà, i si allò que produeixes al final no té cap resultat, és molt car. Habitualment acaben amb resultats, però vol dir que desapareixes un temps perquè estàs centrat només en allò. I això vol dir que les empreses hi creguin, i no té res a veure amb el que avui a ens toca fer a l'ofici, que és això [fa el gest de fer petar els dits]: immediat, immediat, immediat. Que també té el seu benefici econòmic, però això immediat hauria de servir per vestir bons equips i bons professionals d'investigació, que són els que acaben aixecant temes.
S'ha perdut la il·lusió?
Jo no. I crec que no, però clar, les condicions són tan precàries que no ajuda. Una millor situació de l'ofici general ajudaria a que la il·lusió fos més clara.
M'he trobat amb mentides de la policia en democràcia, i això et fa desconfiar del que t'informen
Com es pot separar la ràbia personal del rigor periodístic quan es parla d'un cas amb impacte emocional?
Jo crec que, en aquest ofici, és tenir clara la línia vermella que no pots traspassar mai. Sempre t'has de mirar els temes des d'una línia que no pots traspassar, i si la traspasses, si tens una implicació excessiva en allò, et pots trair a tu i trair l'ofici, i pots entrar en una dinàmica errònia. Has de mirar sempre de tenir una fredor emocional, tot i que tu hi puguis tenir una implicació amb temes com aquest, que és evident, perquè et remou i et revolta. Però sempre has de ser capaç de posar aquesta distància.
Has tingut la sensació d'obsessionar-te massa amb el cas Puig Antich?
No, però feines com aquesta et demanen molta dedicació, i hi estàs pensant sempre. A mi se m'han acudit títols de notícies dormint, perquè quan entres molt en una història, t'hi fiques.