L'escriptor Jordi Puntí (Manlleu,1967) vincula la seva fascinació per en Xavier Cugat a la seva infantesa. Té a veure, d'una manera molt abstracta, amb baixar a Barcelona amb els seus pares i passar per davant de l'Hotel Ritz a veure el Roll Royce d'aquell músic empordanès que, amb cinc anys, va emigrar a Cuba i va acabar convertit en una de les més rutilants figures del showbusiness ianqui de la primera meitat del segle XX: al Passeig de la Fama de Hollywood brillen quatre estrelles, QUATRE!, amb el seu nom. "Jo era un nen de 10 anys que al·lucinava amb aquell cotxàs daurat amb una matrícula que posava Cugat", diu des de la cafeteria d'aquell mateix luxós hotel barceloní ara menys glamurosament reanomenat com a Palace. "Una primera imatge que, a més a més, jo la vinculava molt a Nova York, i jo sempre he tingut una gran fascinació per Nova York. A les meves llibretes del col·legi dibuixava gratacels i en King Kong enfilant-se a l'Empire State. I llavors veia aquest senyor que tenia el Rolls Royce a la porta de l'Hotel Ritz i sortia per la tele parlant del Frank Sinatra i de la Rita Hayworth i de l'Al Capone...". I el petit Jordi Puntí quedava fascinat.

Cinc dècades més tard, ja reconegut com un dels millors escriptors contemporanis de casa nostra, i 14 anys després de la seva darrera (i primera) novel·la, Maletes perdudes, Puntí ha narrat la increïble vida de Cugat a Confeti. Una biografia, amb què va ser reconegut amb l'últim premi Sant Jordi de Novel·la, que, en paraules del mateix autor de reculls de contes com Pell d'armadillo, Animals tristos, Això no és Amèrica, és una antibiografia. Un joc de miralls entre el protagonista, aquell 'Cugui' que es va casar cinc vegades i departia amb icones de Hollywood, caps de la màfia i presidents dels Estats Units; i el narrador, un crític musical que el segueix al llarg de la seva trajectòria. Vida que, havent nascut Xavier Cugat l'1 de gener de 1900 (fet que el va fer creure que era immortal: i d'alguna manera ho va acabar sent), alhora és una molt valuosa historiografia del segle XX. Un relat amb aquell estil addictiu tan propi de Puntí, que, des de la senzillesa formal, té alguna cosa de màgia, en què res és mentida, però potser no tot és veritat.

Foto: Roser Gamonal

Perquè així va ser l'esdevenir d'un Cugat, un extraordinari arquitecte de memòries construïdes, que al llarg de tota la seva existència, amb el violí a una mà i un chihuahua a l'altra, va fer servir la fabulació per modelar una vida de somni. "La música és l'única cosa que no és mentida en la vida de Xavier Cugat. És una de les poques coses que és real. Tot allò que va fer, ho veus en els discos i pots fer un resseguiment molt clar de la seva evolució. Hi ha un moment clau, que és quan deixa enrere els violins i el tipus de música que prové de la música clàssica i agafa la música cubana, ho introdueix a l'orquestra i, hòstia, tot sona diferent. És com viatjar al lloc més exòtic del món".

La música és l'única cosa que no és mentida en la vida de Xavier Cugat

El teu últim llibre va ser Tot Messi (2018), particular assaig sobre aquell homenot que feia coses meravelloses amb la pilota als peus. Així que ho sento, però he de començar parlant del Barça. Com l'enyorem!
El Barça, ara mateix, és un mal de queixal nacional que tenim tots els que som barcelonistes. Crec que el problema del Barça és que no hem fet el dol del Messi. Tampoc hi ha hagut una transició. La transició ha sigut massa abrupta, perquè això d'anar-se'n a jugar a Montjuïc, entrenador nou, jugadors que es lesionen... Tot plegat és una tempesta perfecta. Hi ha un desfase molt bèstia entre les aspiracions i la realitat. I és curiós, perquè al principi tothom ho va dir: "Ei, això és una fase de transició, hem d'anar veient". I aquí estem exigint que guanyin. Però el Barça és així, no hi ha terme mig.

Cugat va tenir alguna vinculació amb el Barça? 
No ho sé. És molt possible. Neix el 1900, un any després de la fundació del Barça i el 1905, amb només 5 anys, se'n va a Cuba i ja no torna fins al 1978. El que passa és que, quan torna, s'introdueix absolutament en la vida social catalana. La seva manera d'estar viu és participar a l'apleg del cargol, a la calçotada de Valls... A tot allò que el conviden, ell hi va. He trobat fotos al·lucinants d'un kitsch màxim. Per tant, en algun moment segur que va tenir vinculació amb el Barça. Si més no, amb en Joan Gaspart a través de l'Hotel Ritz. A més a més, als anys 60 va fer una pel·lícula on fa de futbolista. És una cosa demencial. Una de les seves moltes pel·lícules que avui dia no les pots mirar. Feia com de futbolista, però que ja era un senyor gran amb panxa. Era un personatge imprevisible.
 
Cugat s'arrela a Catalunya els seus últims anys, però ell sempre va lluir la seva catalanitat, molt especialment, i com expliques al llibre, després de la primera vegada que torna, als anys 20. 
Sí, a La Bisbal d'Empordà. El que em meravella és que és un home que se'n va anar als 5 anys i torna quan en té 78, però parla català amb accent de l'Empordà. En realitat, parlava català amb accent americà-cubà, igual que el castellà el parlava amb accent anglès i l'anglès amb accent català o castellà. Aquest primer retorn, va ser un període molt curt. Els seus pares no s'havien adaptat a Nova York i van tornar a Catalunya l'any 1929. En aquella època, Cugat va anar una temporada a Berlín a estudiar violí, i aquell estiu el va passar a casa dels seus pares, a La Bisbal. En aquells mesos descobreix les sardanes, que ell no sabia què eren. Li havien parlat, però no havia escoltat mai una cobla i va quedar meravellat per les sardanes. Eren fases, perquè Cugat era un home que necessitava actualitzar-se constantment. Xavier Cugat era el present i el futur alhora.

Xavier Cugat era el present i el futur alhora

Tot aquest embolcall kitsch de què parlaves creus que va eclipsar la seva indubtable genialitat artística?
Sobretot els últims anys, i sobretot aquí. Als Estats Units és una figura que s'ha integrat molt més en l'imaginari popular, en la cultura popular. Tothom el coneix. Tothom que té més de 40 anys als Estats Units sap perfectament qui és Xavier Cugat. Va ser una figura internacional i la seva petja ha quedat exempta de la caricatura kitsch que és aquí. Quan torna a Catalunya ja no el veiem actuar, hem de recuperar les pel·lícules antigues per entendre què era aquell home. En canvi, allà, la petja hi és en la música també.

Foto: Roser Gamonal

A la teva anterior novel·la, Maletes perdudes ja sortia en Xavier Cugat. 
Com he dit abans, la meva fascinació per en Cugat la vinculo a la infància. Però un cop soc gran i escric, hi ha un dia en què llegeixo la seva autobiografia per curiositat i penso: "Hòstia, aquest tio va tenir una vida molt literària. Això s'hauria de poder escriure". I això ja és abans de Maletes perdudes. En aquella novel·la el que vaig fer és que hi apareixen uns camioners que roben una cinta de caset de Xavier Cugat, que era un músic també popular aquí als anys vuitanta, del qual podies trobar cintes de caset a totes les gasolineres. Confeti és una novel·la literària molt biogràfica. La vida d'algú que marxa i s'obre camí canviant constantment. Hi ha una anècdota que això ho explica perfectament.

Si us plau. 
Quan els Cugat emigren, el seu destí no era Cuba sinó Mèxic, però el vaixell en què viatgen fa escala a L'Havana. El pare, que era un senyor d'aquests molt del XIX, de veu gruixuda i caràcter difícil, baixa a estirar les cames i al port de L'Havana topa amb uns catalans que li diuen que no marxi a Mèxic, que a Cuba  viuran millor. I el tio puja al barco, agafa la família i allà es queden. És al·lucinant. Has fet un viatge d'un mes per anar-te'n a Mèxic i resulta que et quedes a Cuba. És una petita anècdota de la seva vida, però que ja t'indica una mica aquesta facilitat per canviar d'escenaris i no lligar-se enlloc. A partir d'aquesta anècdota m'adono que escriure la vida del Cugat no pot ser una biografia literària, sinó una novel·la.

Escriure la vida del Cugat no pot ser una biografia literària, sinó una novel·la

Però escriure una novel·la sobre una novel·la és molt estrany.
Havia de trobar un artifici. De cap de les maneres volia abandonar el projecte, menys havent-me donat una beca per estar un any a Nova York investigant. I en el moment que començo a gratar, descobreixo que moltes coses de la seva vida se les ha inventat. No tot a la seva vida era mentida, però moltes coses sí. Per això havia de trobar una manera de poder explicar la part literària que ja és ell, i alhora poder introduir aquest element de reflexió sobre la presència que té la ficció a les nostres vides.

Ho va fer Xaver Cugar i ho van fer molts altres, com Jean Leon (que en realitat es deia Ceferino Carrión), el propietari de La Scala, el restaurant a què anaven totes les estrelles de Hollywood: en aquella època podies marxar a l'altra punta del món i iniciar una nova vida a partir de memòries construïdes i triomfar. 
Xavier Cugat jugava molt amb la mort dels altres, perquè quan algú s'ha mort, no et pot contradir. Si mor l'Enric Granados, diu que havia estat amb ell abans de salpar al vaixell en què va morir torpedinat pels alemanys. I si mor Caruso, diu que havia estat amb ell a Cuba i que l'havia convidat a viatjar Nova York per unir-se a la seva orquestra. I quan hi viatja, com Caruso no era a Nova York, diu que ha de dormir tres nits en un banc de Central Park. Tot això no és veritat, perquè quan Xavier Cugat arriba a Nova York amb tota la seva família, té dos germans que ja estan allà i els han buscat allotjament. Ni tan sols han de passar per Ellis Island, que era l'infern pel que havien de passar la gran majoria dels emigrants per poder entrar als Estats Units. 

Parlant dels germans, el gran, en Francis Cugat, que era pintor, també va tenir una vida de novel·la. 
El Cugat ja ho té això: estires un fil i sempre acabes trobant una història fenomenal, com la del Francis, que quan va arribar als Estats Units es va dedicar a fer els decorats de l'Òpera de Chicago. Després va anar a Los Angeles on fa d'artista, de pintor. Va ser aleshores que l'escriptor Scott Fitzgerald va escollir una de les seves pintures com a coberta original de la seva novel·la El Gran Gatsby.

Com dius, una història fenomenal.
Més tard el va contractar Douglas Fairbanks (un dels productors més destacats en els primers anys de Hollywood) i comença a treballar fent el technicolor. A les pel·lícules fetes amb aquest sistema, molt sovint al final dels crèdits hi apareix el nom de Francis Cugat. I els altres germans també tenen històries increïbles. Com la germana petita, que va aparèixer a les costes de Miami amb els balseros.

Com!?
Aquesta dona va seguir vivint a L'Havana amb una família d'acollida, fins que ja no poden més de Fidel Castro, i agafen i se'n van. Emigren als Estats Units en una d'aquelles onades de balseros. Quan arriba a les costes de Miami i diu que és la germana del Xavier Cugat, tota la premsa se li va tirar al damunt. 

Per a mi la història i els fets són un trampolí per a la imaginació

Com gairebé totes les novel·les, Confeti també és un retrat del seu temps. En aquest cas, més havent nascut Xavier Cugat l'1 de gener del 1900, és una historiografia del segle XX.
Veus, d'una banda, com sempre està a prop dels conflictes, veus com ell, d'alguna manera, reflecteix els canvis socials i també els canvis musicals. I a través del punt de vista del periodista, podia parlar d'aquest contrast entre la vida frívola dels artistes en moments de gran transcendència històrica: ¿Com pots estar escrivint sobre Fred Astaire menjant en un gran restaurant de Broadway mentre Alemanya està bombardejant Polònia? Com pots fer-ho sent plenament conscient de què està passant al món. 

Ja que el cites, quan apareix la figura del periodista com a narrador de Confeti
Apareix quan me n'adono, i això va passar molt al principi, que aquesta història no la podia explicar des del punt de vista d'en Cugat, perquè seria fer el que ja va fer ell: fabular. Tampoc em convencia explicar la història des del punt de vista de les seves dones, perquè no em sentia prou còmode. Fent recerca, vaig llegir molts articles dels grans periodistes dels anys 30: Dorothy Parker, Dalton Trumbo... I me n'adono a l'instant que el narrador de Confeti havia de ser un d'ells. Intueixo que l'única manera d'escriure una novel·la de la vida de Xavier Cugat és inventant una figura paral·lela i crear un joc de miralls entre tots dos. Si hagués fet de Cugat el narrador de la seva vida, molt probablement hauria legalitzat les seves mentides, però d'aquesta manera tinc un notari que diu hem d'anar amb compte amb tot el que Cugat explica. Tot i que també m'agrada la idea de sembrar la llavor del dubte, però fent-ho des de la ficció, perquè la intenció sempre va ser escriure una novel·la i no una biografia. M'agrada que aquesta essència de la vida del Cugat, que és barrejar realitat i ficció, es transmeti d'aquesta manera, a través d'un narrador que és ficció... o potser no.

Foto: Roser Gamonal

 El mateix narrador ho diu bastant al principi: explicaré coses que són veritat i us pensareu que me les invento, i explicaré coses que me les invento i us pensareu que són veritat.
Per a mi la història i els fets són un trampolí per la imaginació. Em va molt bé per poder saltar i tirar-me a la piscina.

Tots mentim per embellir les nostres vides. 
Tots ho fem i no hi pensem. Fins i tot a vegades és tan fort que la ficció s'apodera de nosaltres i no sabem que en el fons som víctimes d'aquestes mentides. La vida no té sentit. La vida, el dia a dia, el minut a minut, despullada d'una narrativa no té sentit. El sentit li donem nosaltres quan pensem sobre el que hem fet o quan ens imaginem el que farem. I això és la narració. El concepte de biografia passa per ordenar la vida, escriure la vida. Perquè escriure sempre és ordenar i, per tant, inevitablement, quan pensem en què hem fet avui tu i jo, ho ordenarem. I les coses que han aparegut d'una manera més caòtica, més inversemblant, les evitarem o les agafarem per poder donar una lògica i un sentit al que hem fet. Cugat això no només ho entén sinó que ho utilitza per potenciar la seva vida. Quan la realitat no es comportava com ell volia, la transformava i l'explicava d'una altra manera, perquè a més tenia un privilegi, que era que la gent l'escoltava. 

La vida, el dia a dia, el minut a minut, despullada d'una narrativa no té sentit

Era una persona amb magnetisme. Un seductor, tot i no ser atractiu.
No, però es creia que era atractiu i si tu t'ho creus, tens molt de guanyat. Hi ha un moment en la vida que de Cugat que trobo que és molt important i que a la novel·la intento remarcar-ho: el dia en què decideix posar-se tupè o perruca. Allà passa de ser persona a ser personatge. I aquesta transformació, en una època en què no hi ha tele encara, té un poder d'atracció i de seducció brutal. I ell ho fa perquè ho tenia claríssim.

Bona part d'aquesta novel·la la vas gestar justament a Nova York.  
Va ser gràcies a obtenir una beca de la Dorothy and Lewis B. Cullman Center for Scholars and Writers de la Biblioteca de Nova York. Aquesta beca et permet estar des de les 8 del matí a les 10 o 11 de la nit a la biblioteca. Tu tens el teu despatx, que és un despatx bastant gran. També tens una cuina compartida amb els altres becats, i una sala amb sofàs per llegir, per fer la migdiada. El meu dia a dia allà, de portes en fora era bastant rutinari. 
Arribava a quarts de nou del matí, em posava a treballar, a llegir, a vegades llegia al despatx, a vegades llegia a les butaques. De cop descobria alguna cosa que m'interessava i investigava en els arxius. A vegades em traslladava a la sala de diaris, altres em traslladava a una altra ala que és la de Performing Arts, on tenen tota la música. 

Com un nen a una jogueteria. 
A la biblioteca vaig veure els papers de l'FBI desclassificats sobre Xavier Cugat.

L'FBI vigilava en Xavier Cugat?
És una documentació bastant fàcil de consultar. Bàsicament, són informes relacionats amb l'assassinat del mafiós Bugsy Siegel, amb qui ell havia tingut tractes. Però en Cugat era una figura respectada. De fet, té fotos amb gairebé tots els presidents que ell va conèixer. Hi ha una foto d'ell regalant un chihuahua al president Truman. Un altre dia vaig trobar el testament del germà d'en Cugat, del Francis, que està dipositat allà. Un altre dia vaig descobrir que l'arxiu de l'agència de notícies Associated Press està tot allà i vaig buscar les fitxes sobre en Cugat. En aquest arxiu vaig trobar coses increïbles, com una baralla a cops de puny amb l'Oleg Cassini.

Foto: Roser Gamonal

Perdona la ignorància, però qui és l'Oleg Cassini?
Un dissenyador de moda que feia vestits per gent com la Jackie Kennedy o la Grace Kelly. També vaig trobar una notícia relacionada amb Enric Madriguera, un altre violinista català que vivia als Estats Units. El meu dia a dia consistia en això, fins que parava per dinar amb els altres becats i  cadascú parlava dels seus projectes. També hi havia dies que me n'anava a caminar, a visitar els llocs de Nova York on havia estat en Xavier Cugat, com el Waldorf o el Rainbow Room, que és on ell va actuar moltes nits. Eren moments únics, perquè entrava sense que ningú em digués res, i de sobte em trobava allà al mig d'aquella sala gegant, tot sol, imaginant-me com devien ser aquelles actuacions.

Deixant-te endur pels esperits.
Sí, tenia un punt de mèdium. La presència de Xavier Cugat era per tot Nova York. 

Com és que has trigat 14 anys a publicar Confeti
Estava a Nova York que la meva mare va emmalaltir de càncer, i en el moment que es va posar pitjor vaig haver de tornar. També em vaig trencar una vèrtebra i vaig haver de passar pel quiròfan i passar una llarga temporada al llit. No vull fer-ne una virtut del fet d'haver estat nou anys treballant en el llibre, perquè en realitat, en altres circumstàncies, en tres anys l'hauria acabat.

Cada història té la seva manera ideal de ser explicada i l'has de trobar

A vegades també és bo que les històries tinguin el seu ritme.
Si l'hagués acabat en tres anys, la meitat de les coses no les hauria descobert. Cada història té la seva manera ideal de ser explicada i l'has de trobar.

Què vas sentir quan la vas acabar? 
Un gran alleujament, un gran alleujament. Tenia una ampolla de Moët Chandon a la nevera que m'havien regalat uns amics, la vam obrir i ens la vam fotre a sant hilari mentre sonava una cançó de Xavier Cugat. Han estat molts anys i he passat per fases d'enamorament, fases de rebuig, fases de distanciament, de cansament. Pensava: "Què coi fot-ho encara amb aquest tio?". Recordo parlar amb en Vicenç Pagès i Jordà i que m'adverstís que aquesta novel·la no fos el meu Truman Capote, aquella A sang freda que no hi ha manera d'acabar. 

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!