El 27 de maig de 1976 s'iniciaven al Paranimf de la Universitat de Barcelona les Jornades Catalanes de la Dona, amb la participació de 4.000 dones. Durant 4 dies es van succeir les discussions sobre temes bàsics per a les dones: el dret al propi cos, la discriminació laboral, el model familiar, la legislació penal... Aquesta reunió va suposar un salt qualitatiu del moviment feminista català. Els grups de defensa dels drets de la dona, fins aleshores poc potents i poc articulats, van guanyar força i cohesió i van incrementar la seva presència pública. De fet, algunes de les participants coincideixen que fins aquell moment hi havia moltes dones que se sentien marginades com a dones per la societat franquista, però que no participaven de respostes articulades.

Primera trobada oberta

A finals dels anys seixanta i principis dels setanta ja s'havien multiplicat a les llibreries locals els textos de caràcter feminista, com les Cartas a una idiota española, de Lidia Falcón, o La dona a Catalunya, de Maria Aurèlia Capmany. El moviment feminista despertava cada cop més interès. El Moviment Democràtic de Dones (MDD), creat pel PSUC, cada cop tenia més influència. Però comencen a aparèixer moviments feministes independents, com el Col·lectiu Feminista de Barcelona, amb Lidia Falcón i M. Josep Ragué. Les Jornades del Paranimf van estar precedides per les Primeras Jornadas por la Liberación de la Mujer, celebrades el 1975 a Madrid, encara en la clandestinitat. I uns mesos abans, també va haver-hi manifestacions i actuacions diverses als carrers de Barcelona, Madrid, Sevilla, Granada i Bilbao. 

El detonant

En realitat, el detonant de les reivindicacions va ser la proclamació de 1975 com Any Internacional de la Dona, per part de l'Assemblea General de Nacions Unides. A Espanya els actes oficials van estar monopolitzats per la Sección Femenina, i això va generar el rebuig dels diferents grups de dones actius en aquells moments. Es pretenia convocar les Jornades el mateix 1975, però finalment l'encontre es va retardar uns mesos. La majoria de les organitzadores dels actes eren dones polititzades, que tenien coneixement dels moviments feministes moderns dels països del nostre entorn, però que encara no s'havien articulat dins grups purament feministes. Moltes de les organitzadores anaven en nom de vocalies de dones d'associacions de veïns, de sindicats, de partits... Les Jornades es van estar dissenyant durant tot un any, i això va facilitar la participació dels col·lectius. L'eufòria participativa que va provocar la fi del franquisme va contribuir a l'èxit de la convocatòria: eren moments en què la gent, després d'anys obligada al silenci, volia participar.

L'encontre

L'assistència va desbordar totes les previsions de les convocants, que no havien esperat arribar al miler de participants. Hi havia participants tan destacades com Montserrat Rogi, Maria Aurèlia Capmany, Teresa Pàmies, Lidia Falcón... Ràpidament es van configurar tres tendències: la marxista, en bona part auspiciada pel PSUC, la catòlica i la feminista radical. Aquesta des del principi es va fer visible, per exemple, en exigir que es negués l'accés a l'acte als homes (finalment es va acceptar la seva assistència, però sense veu ni vot). Mentre el moviment feminista radical reclamava que les dones només militessin en organitzacions feministes, les marxistes apostaven per la doble militància; creien que podien militar en organitzacions polítiques mixtes i alhora formar grups feministes. Les dones del moviment catòlic es van desmarcar ben aviat de la resta de les assistents i van advocar per mesures legislatives de caràcter reformista que milloressin la situació de la dona.

El biaix nacionalista

L'assistència també es va dividir per la qüestió nacionalista. El Col·lectiu Feminista argumentava que la nació formava part dels "valors propis del mascle" i que les dones no havien d'involucrar-se en la lluita per l'alliberament nacional. Maria Aurèlia Capmany s'hi va enfrontar i va reclamar que les feministes havien d'involucrar-se en la lluita global per afers socials i nacionals.

La separació de les organitzacions catòliques

Un dels grans èxits de les Jornades va ser d'ajuntar dones de sensibilitats molt diferents en una mateixa trobada. Malgrat tot, en els debats ben aviat es van posar de manifest diferències insalvables entre els grups femenins catòlics i els grups de sensibilitat pròpiament feminista. Les agrupacions de dones catòliques abandonarien les Jornades el darrer dia de la trobada, per tal de deixar ben cler que no subscrivien les seves conclusions. Van emetre un comunicat en què es desmarcaven de les Jornades i protestaven perquè, segons elles, les seves propostes no s'havien escoltat. Van afirmar que moltes de les reivindicacions exposades no eren acceptables per a elles "ni com a dones ni com a cristianes". I van posar èmfasi en el fet que no compartien les reflexions sobre educació, família i sexualitat, perquè "están basadas sólo en la superficialidad, el placer, el egoísmo y la materialidad de los hechos". També criticaven que en molts casos les assistents haguessin mostrat "una tristísima agresividad y desprecio por el sexo masculino y unos ataques muy poco objetivos a la Iglesia".

Un programa ben ampli

Les conclusions de les Jornades eren molt ambicioses i oficialment van ser aprovades per "unanimitat" de les quatre mil persones que van assistir-hi. Eren els primers moments de la transició i hi havia l'esperança que hi hagués canvis en profunditat a la societat espanyola. Algunes de les reivindicacions d'aquell moment van anar-se aconseguint durant la transició. D'altres encara es reclamen.

La feina

El primer punt es centrava en l'aspecte laboral i reclamava que s'acabessin les discriminacions en aquest àmbit. Però anava més lluny i reclamava que els treballs de la llar com la cura dels fills, dels avis i dels malalts, deixés de ser assumida per les dones i passés a ser oferta per "serveis col·lectius finançats per fons públics i gestionats democràticament des de la base". Fins i tot proposaven que es canviés l'estructura urbana i arquitectònica per garantir aquests serveis col·lectius.

L'educació

Al moment en què se sortia del franquisme, les Jornades van reclamar una modernització de l'educació mitjançant un ensenyament "obligatori, públic, laic i gratuït, antiautoritari i no discriminatori contra la dona". I per això reclamaven la coeducació i una escola que acabés amb els rols tradicionals masculins i femenins.

Reforma de la família

Una de les reivindicacions més urgents de les Jornades va ser la reforma de l'estructura familiar. Es va reclamar la legalització del divorci i que s'acabés amb la pàtria potestat exclusiva de l'home. I s'exigia la supressió del delicte d'adulteri i de la discriminació entre fills "legítims" i "il·legítims".

Dret al propi cos

Les participants a les Jornades van exigir que l'avortament fos lliure, i que anés a càrrec de la Seguretat Social, i també s'exigia que aquesta es fes càrrec dels anticonceptius masculins i femenins. A més van reclamar que es deixés de perseguir l'homosexualitat.

Els desheretats

Les conclusions no oblidaven a les dones més marginades. Demanaven tots els drets laborals i sindicals per a les dones de fer feines. Protestaven per l'especial marginació que patia la dona rural. Reclamaven una amnistia general per a les dones preses i, en qualsevol cas, denunciava el tracte que rebien a les presons. I, curiosament, exigien que la llei deixés de perseguir la prostitució (un camp en què actualment el feminisme està molt dividit).

Les denúncies

Les peticions de les Jornades anaven acompanyades d'una sèrie de denúncies adreçades a la família patriarcal, a la doble moral burgesa, al mite de la virginitat, al mite de la maternitat, a la cosificació de la dona a través dels mitjans de comunicació... Fins i tot, van denunciar la falta d'interès dels partits polítics per la situació de la dona (la qual cosa va caure prou malament a les elits masculines dels partits progressistes).

Conseqüències

El moviment feminista de seguida va obtenir algunes conquestes, com la legalització dels anticonceptius. La Constitució va establir el principi d'igualtat davant la llei, però en realitat, l'aplicació pràctica d'aquest principi va ser extremadament lenta. El feminisme, encara dèbil, es va anar consolidant, tant a nivell de militància, com de reflexió. Va aparèixer la Coordinadora de Grups de Dones de Catalunya, es va fundar La Sal Bar-Biblioteca de Dones, es va crear la xarxa DAIA (Dones, Autoconeixement i Anticoncepció)... I als anys vuitanta, el feminisme ja s'institucionalitzaria amb la creació d'organismes com l'Instituto de la Mujer.

Reaccions

Les I Jornades de la Dona es van convertir en un emblema de tot allò que odiaven els franquistes, perquè no només apel·laven a un canvi del sistema polític, sinó que reclamaven reformes de l'estructura familiar, religiosa i educativa d'Espanya. Suposaven un atac frontal als principis ideològics del franquisme. El conservador Santiago Udina Carbonell, antic procurador en Corts, va qualificar les Jornades de "grotesques i brutals" en un article al Mundo Diario. I la revista ultradretana Fuerza Nueva, va qualificar les Jornades de "desgraciadas, vergonzosas e incalificables"; constituirien "el ataque más envilecedor que se ha hecho a la figura de la mujer".