Si Déu és un home, només n'hi ha tres que puguin competir amb la seva veu: Constantino Romero, Pere Arquillué i José Sacristán. La gravetat justa, l'afinació polida perfecta, una vehemència gairebé programada per convèncer. En el cas d'aquest últim, també una tristesa devastadora que se't clava a les entranyes com una forquilla afilada que dona voltes. És el que una sent escoltant el monòleg que interpreta Sacristán a Señora de rojo sobre fondo gris, l'obra de Miguel Delibes que l'octogenari actor porta interpretant tres temporades per sales de tot el país i que ara el té ancorat al Teatre Romea fins el 2 d'octubre. No és una obra de teatre a l'ús: veure Sacristán en directe i, sobretot, escoltar-lo, s'apropa a una experiència religiosa que alleugereix la pesadesa d'escoltar.

A hores d'ara, poques coses poden dir-se ja d'una obra trencada en la qual el novel·lista membre de la Reial Acadèmia Espanyola va esprémer el dolor inherent i agut per la mort prematura de la seva esposa, Ángeles de Castro, morta amb només 51 anys a causa d'un tumor cerebral. La novel·la, publicada l'any 1991, és una empenta a viure quan un ja no vol perquè ha perdut l'amor de la seva vida. Sacristán es converteix, literalment, en Delibes, encara que a sobre de l'escenari sigui pintor i es digui Nicolás, i gairebé sembla també que Delibes hagués escrit el paper per a un Sacristán que podria esvanir-se en qualsevol moment. Aquest paral·lelisme autobiogràfic asfixiant retarda els fulls del calendari i fa renéixer l'autor, com si s'obrís en canal i aboqués les seves pròpies tripes pel terra de la palestra.

Foto: Teatre Romea

Ana, la dona de Nicolás i alter ego d'Ángeles, contreu una malaltia que a poc a poc la va consumint. Durant 1 hora i mitja, el protagonista esmicola el seu esdevenir com qui destria les espines del peix. Entren en joc aquí els remordiments del que gaudeix de bona salut i veu trontollar la seva rutina, l'egoisme de no voler perdre la persona estimada i la culpa eterna per no dir "t'estimo" suficients vegades, que ja sempre seran poques. Señora de rojo sobre fondo gris és un transitar constant entre l'individu i el seu entorn, entre l'alegria i la pena, entre la vitalitat i els moments que s'acaben; però, sobretot, és el cant esquinçat d'un home enamorat. Els laments, els passos petits i curts que acaben en trontoll, les retirades de cabell imprevistes i frenètiques, i aquesta mirada que es perd en el buit fan molt més mal quan qui les interpreta suggereix una tendresa infinita, accentuada indiscutiblement pels estralls de l'edat.

José Sacristán desdibuixa la línia entre realitat i ficció, però no només això: aconsegueix fer retrunyir els fonaments de la fantasia en una teatralitat que, al seu incommensurable talent, sempre li quedarà petita

Tota la intensitat de l'obra s'embotella en dos elements complementaris: el text i el poder d'atracció del seu únic protagonista. Ni grans escenes, ni grans canvis de llum, ni grans complements d'attrezzo: només José Sacristán i el seu instrument vocal, trencats i convertits en fil en diverses ocasions, altres bel·ligerants amb la nostàlgia per bandera, i un guió que no pot fer-li més justícia. Rere el teló, a Sacristán només l'acompanyen una habitació de tons grisencs i un got mig ple d'un alcohol que utilitza per fer una lobotomia al seu cor malalt, encara que sense aconseguir-ho. "Una copa acartona el recuerdo pero, al propio tiempo, convierte la onerosa gravedad de tu cuerpo en una suerte de porosidad flotante… pasado el trance, sobreviene el decaimiento", recita. Amb una execució tècnica memorable, José Sacristán desdibuixa la línia entre realitat i ficció, però no només això: aconsegueix fer retrunyir els fonaments de la fantasia en una teatralitat que, al seu incommensurable talent, sempre li quedarà petita.