Josep Fontana,​ considerat l’historiador català amb més projecció i influència dels darrers 50 anys, entenia que el seu ofici consistia a contribuir a explicar els problemes reals de la societat d’avui i d’ahir amb l’objectiu d’ajudar a resoldre’ls “treballant per elaborar una consciència col·lectiva”. 

És definia com a “roig i catalanista”. La lluita clandestina el va portar l’any 1957 al PSUC, formació que era, al seu parer, la més eficaç per liquidar el franquisme i que alhora  conjugava principis socials i autodeterminació. L’any 1980 va abandonar el PSUC i a l’abril del 2017 va donar suport a Catalunya en Comú, tancant la llista d’Ada Colau a les municipals.

La secessió

L’historiador no ha estat aliè als darrers esdeveniments que han tingut lloc a Catalunya. Com a estudiós de les relacions entre Catalunya i Espanya durant el segle XIX va ser molt crític amb la política de prohibicions del govern popular que al seu parer demostraven un desconeixement de la realitat i l’abast del problema. Va votar el referèndum de l’1-O, tot i que afirmava que la secessió era, ara per ara, impossible. El referèndum, defensava, era la millor manera de saber que pensava la gent, el punt de partida “per començar a trobar vies de negociació”.

“No dic que aquesta sigui una batalla entre bons i dolents, però és una batalla en la qual possiblement hi perdrem tots”, va afirmar abans de l’1-O. Fontana va ser molt crític amb el PP a qui va acusar d’agitar l’opinió pública contra Catalunya, sabedor com era que la secessió era impossible. En aquest sentit era pessimista sobre una solució política a curt o llarg a termini. En aquest punt, l’historiador considerava prioritari recuperar “elements d’autogovern, elements d’autoadministració”, anar pas a pas.

Gust per la història

Fontana va descobrir el gust per la història a principis dels cinquanta a les classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans que Ferran Soldevila feia al menjador de casa seva. Tenia 20 anys. Després va venir la universitat i allà va trobar Jaume Vicens Vives.  De Soldevila va aprendre que un document una crònica eren testimonis humans, explicava en una entrevista a El Punt Avui; de Vicens Vives “que el treball de l’historiador no té sentit si no es fa pensant en servir al país”. De Pierre Vilar, un altre dels seus mestres, destacava que era el responsable del que avui entenem com el curs de la història de Catalunya, des de la baixa edat mitjana fins a començament del segle XIX.

Fontana ha estat considerat un dels grans renovadors de la historiografia del nostre país. Al seu parer, l’estudi de la historiografia “és l’equivalent de l’esforç que un operari fa per conèixer les eines amb què ha de treballar”.