"Això sol passar", admet resignat. "Ja estic acostumat que els de casa només ens facin cas quan ens donen un premi a l'estranger". Josep Miàs és un dels notres aquitectes més rellevants. Una figura aclamada i reclamada internacionalment, poc reconeguda a casa nostra. Autor de projectes com la transformació del Centre Històric de Banyoles, el nou Mercat de la Barceloneta, els revolucionaris habitatges socials de la Marina del Prat Vermell d'Ulldecona, la hipnotitzant seu central d'iGuzzini Illuminazione Iberica a Sant Cugat dels Vallès, o el sempre impactant Plug-in Building del districte 22@ del barri del Pobenou...
Miàs és un somiador de formes agossarades, angles transgressors i corves arriscades. Propostes imprevisibles, innovadores i experimentals que des de l'any 2021 s'exposen de manera permanent al Centre Pompidou de París. Talent i genialitat que ara han estat reconeguts pel l'Institut Americà d'Arquitectrura, entitat que l'ha concedit el seu molt prestigiós premi Honorary AIA Fellow per la seva insaciable voluntat de recerca i experimentació i per haver aconseguit fer del món un lloc millor a través de l'arquitectura. L'entrevistem.
Fa uns mesos vaig anar a Girona i, al Barri Vell, hi ha una plaça molt petita amb uns bancs molt curiosos que em van cridar molt l'atenció. Avui repassava la teva feina i resulta que, aquests bancs, són obra teva. Molt probablement, no parem prou atenció a l'arquitectura i el disseny que ens envolta. No som prou conscients de la bellesa del nostre entorn.
Aquests bancs, concretament, venen d'un altre projecte. Els van recuperar i els van posar a diferents placetes petites de Girona. Són uns bancs que concentren molta intensitat: quan vaig pensar en diferents maneres de seure, vaig anar provant diferents perfils i aquest era un dels perfils possibles. Però és veritat, el nostre, el dels arquitectes és un gremi molt entregat, que posa molta atenció a uns elements que moltes vegades passen desapercebuts.
El dels arquitectes és un gremi molt entregat, que posa molta atenció a uns elements que moltes vegades passen desapercebuts
Ens acostumem molt ràpidament a la bellesa de les coses.
Sí, ho donem per fet i no ens aturem a analitzar i gaudir. Ens ho mirem, ens diem que és maco, però no investiguem. No dediquem temps a saber quina és la gènesi de les coses, que és quan realment les estimes més, quan saps tota la història i què hi ha darrere de cada cosa. Parlàvem, per exemple, d'aquests bancs de Girona, una creació aparentment ben senzilla, però a la que els arquitectes que els hem creat hem dedicat una gran intensitat. O, ara que parlem de places, l'arquitectura té moltes dimensions. Normalment, identifiquem l'arquitectura amb edificis, però aquests només són per la gent que els habita. Però un espai públic és per a tothom. A mi, aquesta és l'arquitectura que més m'interessa.
N'has fet moltes de places, també.
N'he fet unes quantes, sí.
Una de les més conegudes és la Plaça Major de Banyoles. Un projecte que, per ser casa teva, devia ser especial.
Va ser especial perquè era Banyoles i perquè, precisament, el fet que jo fos de Banyoles ho va fer més difícil; tot i que ens vam presentar molts arquitectes, a aquest concurs, que era anònim. Però, a més a més, perquè el propòsit era molt arriscat: recuperar uns recs que s'havien tapat perquè s'havien transformat en clavegueres. Uns recs que ja no eren útils per regar els horts i la idea de recuperar-los no era compartida per gairebé ningú. Va ser un propòsit arriscat i molt discutit. La gent tendeix a ser molt continuista. Va generar molt debat, però crec que ara tothom està molt content.
Ens costa mirar les coses des d'una altra perspectiva, sortir de les zones de confort. Si funciona no ho arreglis, tot i que si ho arregles potser funcionarà millor.
És molt més fàcil posar paviment i fer una zona per a vianants. Però jo creia que no només havíem d'aconseguir crear un projecte d'espai públic, sinó que havíem de recuperar el més genuí de Banyoles, que és la música de l'aigua. Una banda sonora que poden gaudir molt poques ciutats. Aquests són projectes molt agraïts, perquè saps que en participa moltíssima gent i fan créixer la consciència de poble. Aquest projecte, a més, no es limitava a la Plaça Major, sinó que abraçava 4 o 5 places en total, i les places són punts de trobada. Per tant, hem creat diverses sales d'estat exteriors de moltíssima gent que viu el barri antic.
L'arquitectura va ser conseqüència de saber dibuixar i transmetre el que pensava a través del dibuix. Això i les ganes de transformar el món. Un món que dibuixava diferent de com el veia
Com neix la passió per l'arquitectura?
En el meu cas, per la curiositat, que crec que és el qualificatiu que em defineix. Tot el que sigui descobrir coses m'apassiona. L'arquitectura va ser conseqüència de saber dibuixar i transmetre el que pensava a través del dibuix. Això i les ganes de transformar el món. Un món que dibuixava diferent de com el veia. El dibuixava de colors que no eren els colors reals, sinó els colors que jo m'imaginava que podien ser. I el mateix amb les formes. Per a mi, ja des de petit, les coses podien ser d'una altra manera. Amb el temps, totes aquestes inquietuds van anar derivant cap a l'arquitectura. Sense oblidar que el meu pare era paleta i em va ensenyar a posar totxo sobre totxo, a enrajolar un bany. Una aproximació molt humana a una feina que des de la taula de dibuix podia ser molt intel·lectual.
I vas arribar a Barcelona a finals dels vuitanta en el moment de gran eclosió de l'arquitectura, allò que el periodista Llàtzer Moix va descriure com "La ciutat dels arquitectes".
En aquest moment d'explosió arquitectònica de Barcelona, que va ser amb la denominació de Barcelona com a ciutat olímpica, jo ja havia acabat la carrera. Va ser una època fascinant en què el model Barcelona es va convertir en un referent internacional. Uns anys que vaig viure al costat de l'Enric Miralles.
Referent absolut de l'arquitectura catalana i el teu mestre.
Jo vaig entrar al despatx de l'Enric que encara estudiava i m'hi vaig quedar 10 anys. Aquesta dècada amb l'Enric Miralles va ser la meva escola. L'escola de Barcelona em va formar, però els deu anys amb l'Enric em van ensenyar a entendre què podíem fer per millorar el món.
Hem de tornar a contestar les preguntes d'una manera agosarada. Barcelona ja no és el referent que era
Queda alguna cosa de tot allò? De tota aquella energia transformadora a través del vostre ofici que es va viure a Barcelona durant aquells anys?
No és cap secret que, en general, soc polèmic, perquè quan alguna cosa m'incomoda, la dic. I en aquest cas, crec que hem viscut de l'herència. Crec fermament que és quan les coses van molt bé que has de començar a pensar en el següent pas. O dit d'altra manera, no pots viure d'un passat. Arquitectònicament, Barcelona ha de tornar a ser transgressora i arriscada. Hem perdut aquesta capacitat d'innovació. Hem de tornar a contestar les preguntes d'una manera agosarada. Barcelona ja no és el referent que era. Encara se'ns mira perquè hi ha grans arquitectes, hi ha grans artistes, hi ha grans persones de cultura i perquè hi ha un llegat importantíssim, però ja no és el referent.
Com ho podem tornar a ser?
Podríem tornar-ho a ser, perquè hi ha gent amb suficient potencial. Però, primer de tot, ens hem d'acostumar a aplaudir de nou el risc i la transgressió. S'ha deixat de valorar la innovació. Ja no volem arriscar, ni volem descobrir. Ser curiosos s'ha deixat valorar i ara s'aplaudeixen projectes que a mi em semblen obsolets, que no estan dient res nou. A mi m'interessen els projectes en què una de les parts implicades diu que és una merda i una altra que pensa que és una meravella. M'agradaria que el 2026 (any del centenari de la mort d'Antoni Gaudí) es revertís aquesta situació, demostrant al món que volem tornar a ser líders en l'àmbit de l'arquitectura com ho vam ser en el passat. Que jo sigui catedràtic a Londres, de la mateixa manera que hi hagi tants d'altres col·legues meus que hagin hagut de marxar, significa que ens n'hem hagut d'anar perquè aquí no tenim un espai on desenvolupar aquest esperit transversal de risc.
Les preguntes encara són les mateixes, però com el món canvia, les respostes han de ser diferents
Una irreverència i un gust pel risc que sempre té uns fonaments clàssics.
Jo dic que soc radical, perquè ser radical vol dir tornar a l'arrel, tornar als orígens, tornar a replantejar les preguntes. Preguntar-se una vegada més per què una taula té quatre potes. Les preguntes encara són les mateixes, però com el món canvia, les respostes han de ser diferents. Aquesta és la meva posició. Ara estem molt còmodes amb aquest vocabulari tan mainstream que és la sostenibilitat. Hi estic totalment d'acord i és evident que hem d'utilitzar materials que siguin reciclables, hem d'orientar els edificis per aprofitar les hores de sol a l'hivern i protegir-los del sol a l'estiu. Però el que no és sostenible és que els joves no puguin accedir als pisos. Així que per què no parlem de sostenibilitat social? Parlar de la sostenibilitat referint-nos al quilòmetre zero, la petjada de carboni i totes aquestes qüestions, em sembla una obvietat quasi insultant. Per això necessitem projectes ambiciosos, agosarats i arriscats sense por a fracassar. I, sorprenentment, també ho he de dir, la meva generació és la que és més bel·ligerant en aquest sentit. Les generacions més joves crec que contesten el que se'ls pregunta. I quan contestes directament el que se't pregunta, malament anem. Jo crec que has de contestar precisament el que no et pregunten.
Però sí que hi ha projectes agosarats d'arquitectes joves, com els que proposen Lacol.
Hi ha iniciatives molt interessants, però estic parlant estrictament d'arquitectura, de la disciplina. Es poden inventar o podem innovar en fórmules, per exemple, cooperatives; però el resultat final d'aquesta arquitectura no deixa de ser models del passat, programes molt clàssics. No estem inventant res dissenyant espais compartits. Continuem fent apartaments amb les mateixes distribucions. Potser estem innovant en els models de gestió, però no en les formes arquitectòniques ni en la innovació tecnològica.
Les generacions més joves crec que contesten el que se'ls pregunta. I quan contestes directament el que se't pregunta, malament anem
Parlaves de la necessitat de poder fracassar, però un arquitecte es pot permetre fracassar?
Fracassar en el sentit de respondre d'una manera que no és habitual, perquè la mateixa realitat va posant les regles del joc i acaba resolent el problema. El que s'ha de poder, quan es fa un concurs públic, és poder oferir respostes absolutament incòmodes, que hi hagi debat i discussió. Si un projecte és extremadament agosarat, la mateixa realitat el posará en el seu lloc. Hi ha unes condicions físiques tan potents en l'arquitectura que el fracàs no existeix mai. De la mateixa manera que la millor manera d'integrar un projecte en un espai és crear-hi un cert conflicte.
El Plug-in Building del 22@ del barri del Poblenou de Barcelona o els edificis socials de la Marina del Prat Vermell d'Ulldecona són exemples d'aquesta filosofia.
Els edificis socials d'Ulldecona es van construir en una parcel·la triangular. Els altres projectes que concursaven van renunciar a la punta més difícil, la punxeguda, reduint-la i construint una illa a l'estil de l'Eixample. Nosaltres vam decidir mantenir la forma triangular obrint carrers nord-sud. Aquesta va ser una decisió molt radical i molt agosarada perquè no és la resposta habitual.
Com vau solucionar els molts angles triangulars que presentaven els edificis?
Aquesta irregularitat la vam absorbir a la façana amb les terrasses; amb la qual cosa, l'interior sempre és ortogonal i només és irregular la terrassa, que té forma triangular, però té les dimensions suficients per posar-hi una taula i unes cadires. L'efecte és impactant, perquè la façana és triangular, però quan entres als pisos tot és regular. Però no només això, sinó que aquest edifici no té cap finestra. Té portes. La llum va des del terra fins al sostre i en lloc d'obrir finestres, hem tret un tros de paret. Així, quan obres una balconera, ja doni al carrer principal o aquests passatges que hem traçat, tens clarament la sensació d'estar al carrer, amb la llum rebotant des del terra o des del sostre, una diferència molt gran respecte a la llum que entra per una finestra. Qui hi visqui tindrà la comoditat d'estar en uns espais superil·luminats, amb unes façanes que facilitaran la ventilació creuada sense necessitar per res l'aire condicionat. Però aquests projectes que tenen tanta profunditat els has d'explicar molt bé. I no sempre tens l'oportunitat de fer-ho. Però per a això també estan una mica els premis, no?
De sobte algú t'assenyala i et diu: "Premiat", i aleshores és quan tothom es pregunta per què t'han premiat i comencen a mirar què tenen d'especial aquests edificis que has fet
Per a això serveixen els premis?
De sobte algú t'assenyala i et diu: "Premiat", i aleshores és quan tothom es pregunta per què t'han premiat i comencen a mirar què tenen d'especial aquests edificis que has fet. El Premi de l'AIA me l'han donat me l'han donat per l'experimentació i perquè contribueixo a la millora de la societat des de l'arquitectura. La manera de treballar que tenim al despatx amaga moltes capes de lectura. Tornant al projecte del Casc Antic de Banyoles, amaga la banda sonora i el color de la ciutat.
Totes les ciutats tenen un color?
Lisboa és blanca, ningú nega que és blanca. I què dir de Barcelona, que és policromàtica, perquè tenim un mar i un cel increïble. I després tenim Collserola. Gaudí ja ho va explicar. La seva arquitectura ja reflecteix que és una ciutat de colors.
Hem de perdre la por de parlar de Gaudí i a l'escola d'arquitectura de Barcelona hi ha molta por de parlar de Gaudí. No se'n parla. A fora, en canvi, se'n parla molt
Ja que l'has citat, hem convertit a Gaudí en un souvenir? Et preocupa com s'interpretarà la teva obra en el futur?
Hem de perdre la por de parlar de Gaudí i a l'escola d'arquitectura de Barcelona hi ha molta por de parlar de Gaudí. No se'n parla. A fora, en canvi, se'n parla molt. Com tot gran arquitecte, se'n pot parlar amb una profunditat i un rigor espectacular o se'n pot parlar d'una manera molt superficial. I com que és tan gran, també es pot banalitzar. I sí, s'ha banalitzat la figura de Gaudí, s'ha banalitzat una part de la seva arquitectura que s'està venent com una trivialitat. L'obra de Gaudí és d'una profunditat tremenda. Per mi és un dels millors. Jo encara ara aconsegueixo descobrir coses noves del seu llegat. Per a mi és un referent fonamental que Barcelona no pot oblidar. Però crec que, afortunadament, hem tingut l'oportunitat de tenir unes lectures molt interessants i molt profundes de l'obra de Gaudí que el salvaran, més enllà que sigui un producte consum.
Amb la Sagrada Família al capdavant.
I jo et diré que la Sagrada Família és una font d'ingressos impressionant per a la ciutat de Barcelona. És una icona de la ciutat que hem de fomentar. L'únic problema que genera que un element arquitectònic sigui una font d'ingressos tan important per a la ciutat és que s'ha de saber gestionar bé. Espero que el 2026 es torni a parlar de Gaudí amb propietat i destriant el gra de la palla. M'interessa molt la gent que va contracorrent, i ell endavant era un contracorrent i encara és un contracorrent. M'interessa moltíssim tota l'obra primera de Gaudí, m'interessa moltíssim la radicalitat de Gaudí, aquesta manera de somiar, de proposar un altre món, de no acceptar els seus coetanis, de ser l'ovella negra. Però és tan gran la seva obra que se'n poden fer souvenirs.
És una estrella del rock, de l'arquitectura.
Exacte. De la seva obra es poden fer ossets de peluix, plats, ceràmiques. I la Sagrada Família és un projecte tan immens, que els debats són interminables: S'ha d'acabar? I si s'ha d'acabar, ha de ser d'aquesta manera? Però no hem d'oblidar que és una obra privada. I aquí entrem en una nova discussió: hauria de ser pública. Però si fos pública, potser encarregaríem la continuació algú de l'alçada del Norman Foster, que segur que no faria el que s'està fent ara. Potser hauria de ser més un Frankenstein entre l'arquitectura de Gaudí i una altra absolutament hi-tech. I dic en Foster, com podria dir qualsevol altre.
Existeixen estrelles del rock de l'arquitectura?
Hi ha estrelles del rock, sí, hi ha moltes estrelles del rock que ja només fan rock. Vaja, que només fan bolos. Arriba un moment que és molt difícil gestionar un despatx molt gran. Perds control, perquè l'arquitectura és una obra col·lectiva, sí, però és molt personal, respon a una visió i quan tens molts projectes es perd la personalitat i acabes sent molt més comercial i fent, sobretot, aparicions estel·lars. Però respecto molt el que han aconseguit noms com Richard Rogers o Renzo Piano, arquitectes amb uns despatxos en què treballen equips de 200 persones, fent projectes de gran nivell.
Parlàvem de la Sagrada Família com d'una icona de la ciutat de Barcelona. Una altra seria el Camp Nou. Vas presentar un projecte, en col·laboració amb els despatxos Populous i RCR, per a la remodelació de l'estadi que va quedar finalista, però també vas dir que "us havien fet perdre el temps".
Una mica sí, perquè semblava que la decisió estava presa des del principi. Per tant, va haver-hi molt de treball addicional que es podria haver evitat. Crec que es va fer amb bona intenció, però es va perdre molt d'esforç. Dit això, també crec que el projecte guanyador, que era molt diferent de la nostra proposta, era una molt bona opció. Un projecte en què es va decidir que seria un edifici sense façana. I quan hi ha una opció radical, clara, jo l'haig de felicitar.
Amb el nostre projecte del Nou Camp Nou volíem recuperar l'optimisme i la mirada mediterrània del goig de viure que ja transmetia l'arquitectura de Gaudí
Com era el vostre projecte?
Proposàvem una façana molt Barcelona en què s'integrava un sistema molt tecnològic amb una ceràmica. Volíem un estadi que, a diferència de la tendència actual, que sembla que tots siguin franquícies, només pogués estar a Barcelona. Volíem recuperar l'optimisme i la mirada mediterrània del goig de viure que ja transmetia l'arquitectura de Gaudí. Volíem un estadi amb pell de ceràmica que en l'interior incorporava uns sensors i uns leds que reproduïen el que es produïa dintre.
Quan caminem pel carrer mirem massa a terra, oi?
Passa que mirem massa a terra, però no el cuidem massa. El terra que trepitgem és molt important i Barcelona no el cuida massa. Potser perquè és molt més exuberant en la vertical. Jo reivindicaria el terra, perquè, finalment, és el primer contacte que tens amb l'entorn. Ara, també tenim la sort que tenim un cel fantàstic i uns edificis meravellosos.