Xavier Pla ha escrit la biografia total de Josep Pla. Fa poc que Grup 62 havia publicat la biografia de Francesc Cambó, escrita per Borja de Riquer, i anteriorment la de Gabriel Ferrater, per Jordi Amat; ara és el torn de la vida novel·lada, molt esperada, de Josep Pla. Un cort furtiu arriba a les 1.500 pàgines i estructura la vida de l’escriptor per capítols que agrupen els anys per temàtiques. Com era d’esperar, la biografia presenta centenars de documents inèdits que reforcen tesis i detallen aspectes poc coneguts de l'empordanès. Així, el lector encuriosit pot descobrir els vincles de Josep Pla amb l’espionatge britànic i americà, per si encara no ho sabia, i també pot llegir-hi tots aquells documents desats a consciència per l’escriptor, com postals, cartes, documents jurídics i també imatges.
L'obra és el resultat de deu anys de recerca per part del professor Xavier Pla. L’editor ha estat Jordi Cornudella, i en tot el procés hi han col·laborat els membres de la Càtedra Josep Pla, que han digitalitzat el fons Pla a consciència. De biografies d’aquestes dimensions, en la nostra tradició, en disposem de poques, i la majoria d’elles —com les citades a l’inici— gaudeixen de documents inèdits, sent una font de referència per a tots els acadèmics. Però moltes altres vegades no es disposa de prou documentació, com és el cas de l'obra d'escriptors com Josep Maria de Sagarra, Serafí Pitarra o Àngel Guimerà. Ho dificulta també el fet que manca la correspondència, se’n coneixen poques fonts directes o bé els hereus no hi posen facilitats. Un exemple recent és l’escriptor Julià Guillamon, que sí que ha popularitzat una certa manera d’escriure una biografia extensa amb les vides de Perucho i de Josep Palau i Fabra, també novetat editorial.
El cas de Josep Pla és especial. Per a l’estudi, Xavier Pla ha pogut consultar tota la documentació que els hereus conservaven. A partir d’aquí, i durant tota una dècada, la tasca ha estat lligar el trencaclosques; identificar totes les pistes i exhaurir les possibilitats de recerca. Com explica el mateix Pla, han fet falta viatges, converses telefòniques, xats de Facebook o cerques en llibres introbables. L'autor insisteix en què el darrer volum de les obres completes havia de ser la del mateix autor. Es veu que Josep Pla va oferir la seva biografia a diverses persones —al pintor Pere Bech, al veterinari Ventura Ametller, a Manuel Ibáñez Escofet i a Baltasar Porcel—, però que s’hi van negar tots perquè el que cercava Pla era tenir un control total del que s'escrivia de la seva vida i revisar "fins a la darrera paraula que s'escrivís sobre ell". "Pla no necessitava un biògraf, sinó un transcriptor de la versió biogràfica que ell mateix volia transmetre", concreta l'autor d'Un cor furtiu. Un situació, de fet, que en el seu moment ja va denunciar Porcel, i que Pla no va amagar.
Pla s’atrevia amb tot; era una persona frontal i directa, també un home meticulós
La biografia que ara es publica gaudeix d’una recerca àmplia, que a diferència de les altres tres biografies de Pla publicades conté un percentatge molt elevat de documents inèdits. L’objectiu del projecte és facilitar-ne la consulta, i per això els lectors podran consultar-la gairebé com si es tractés d'una novel·la. Cal destacar descobriments enlluernadors, i és que per Xavier Pla és impossible identificar quina imatge es deriva del gran prosista català del segle XX després d’anys d’investigació. "El personatge esdevé encara més complex", explica, i és només gràcies a les múltiples anècdotes que es pot crear un relat polièdric de la vida de l’escriptor. La documentació recollida ha permès mostrar amb exactitud la seva postura amb el règim franquista i fins a quin punt es va alinear al bàndol franquista per supervivència, mantenint certa llibertat. El llibre mostra que no hi ha una posició mantinguda en el temps i que hi ha una evolució "quan se n'adona que ideològicament forma part del bàndol guanyador del conflicte, però que literàriament, com a escriptor català, és un vençut, i això és el que li provoca una ferida íntima que fa que Pla vagi essent crític amb el franquisme", explica l'autor. Pla s’atrevia amb tot. Era una persona frontal i directa, també un home meticulós.
També són molt destacables els descobriments que fa Xavier Pla en el camp de l’amor. Una de les conclusions és que totes les dones que el van estimar, el van seguir estimant. La imatge és poderosa, i totes les anècdotes són extraordinàries. Si n’haguéssim de destacar algunes per sobre de les altres, triaríem la relació que manté amb una noia, Luz de Santa Coloma, que té setze anys quan la coneix. O el document "insubstituïble" que va trobar Pla: quatre quartilles manuscrites, fins ara inèdites, on Josep Pla va apuntar tots els llocs que ell i Adi Enberg van recórrer entre juliol del 1936 i gener del 1939. L'autor se serveix d'aquestes anotacions per fer una "columna vertebral" cronològica d'aquests tres anys, en què el matrimoni es traslladava constantment, i llança les següents hipòtesis. "La seva estada a Marsella va ser curta i intermitent, i van viatjar constantment per tot França, Suïssa i Itàlia. Què feien? Fugien? Esborraven pistes? Tenien un encàrrec d'informació, a més de fer propaganda antirepublicana?", explica Xavier Pla. I encara una altra cosa: l'autor desmenteix que Cambó substituís econòmicament Josep Pla els anys de la guerra.
Durant aquestes setmanes, seran moltes les notícies que aniran sorgint i moltes les anècdotes a les quals es posarà l’accent. El que és clar és que la biografia ara és dels lectors i que el mite de Josep Pla es redimensionarà amb aquesta publicació. Amb aquest llibre, el personatge esdevé més complex, i permetrà un nou apropament generacional. El cronista de Llofriu va vendre una quantitat insòlita de llibres quan es va publicar l’edició de la seva obra completa, més de 200.000 exemplars. Xavier Pla diu que Un cor furtiu vol mostrar la personalitat complexa i contradictòria de l'escriptor i periodista empordanès. El títol no és banal: per una banda, l'autor escull la paraula 'cor' per demostrar que Josep Pla era "un home molt més sensible i sensual del què pretenia mostrar als seus llibres"; i per l'altra, l'autor juga amb la idea de furtivisme, perquè al de Llofriu li atreia tot allò amagat, i perquè també "ell no escrivia mai en públic davant ningú altre".