Hi va haver un periodista que es va passar mitja vida sent confós amb un altre col·lega i havent de desfer aquesta embolic. Es deia Pla i no era de Palafrugell, sinó de la ciutat murciana de Cartagena. Tot i que es portaven gairebé 20 anys, les biografies de José Pla Cárceles i Josep Pla Casadevall es confonen en la seva vida errant. Van viure a les mateixes ciutats, van escriure als mateixos diaris, van llegir els mateixos autors i van tenir els mateixos amics, com Julio Camba o Eugeni Xammar.
La confusió ha produït que al llarg dels anys, s'hagin atribuït llibres i articles del murcià al català, i a l'inrevés. Fins i tot, darrerament, s'ha tornat a exhumar uns articles de caràcter internacional publicats al setmanari falangista Arriba com a prova irrefutable del vincle de Josep Pla amb la Falange d'abans de la guerra, que en realitat hauria escrit el seu homònim murcià. Unes confusions que van començar als anys vint, quan el nostre Pla va començar la seva carrera, i que no s'acabarien fins a la mort de Pla Cárceles, l'any 1956. Fins i tot en una ocasió, Arriba va il·lustrar una ressenya de Dionisio Ridruejo sobre l'obra de Josep Pla, amb un retrat del de Cartagena, fet que va motivar una irada protesta del prosista català.
José Pla Cárceles, en un retrat de la seva època a la Societat de Nacions.
Un Pla nascut a Cartagena i de la generació del 98
Encara que les afinitats entre tots dos van fer que tinguessin una biografia paral·lela, només van coincidir una vegada, a la casa suïssa del financer Joan March. Pla viatjava sovint al país, per escriure articles, visitar amics exiliats o anar a portar diners als seus bancs. L'altre Pla, Pla Cárceles, vivia a Ginebra des de que havia començat a treballar a la Societat de Nacions, l'any 1922, substituint precisament a Xammar.
Gaziel, al seu llibre Seny, treball i llibertat, dedicat a la Confederació Helvètica, fa una passejada plena de nostàlgia pel món d'ahir, per l'antiga seu de l'organització internacional, i evoca la seva primera visita en un edifici en obres: "M'acompanyava amablement, a visitar el que ja hi havia, un funcionari espanyol, malagueny em penso, que es deia José Pla, com el meu estimat amic i gran escriptor empordanès, i també era més o menys periodista; però signava els seus articles amb un segon cognom, Cárceles, que el diferenciava perfectament. Era (després el vaig tractar força, fins que durant la Segona Guerra Mundial el perdria de vista) l'home més acollidor i ben educat del món, model de funcionaris exquisits com ho havien de ser els d'una institució internacional".
El professor Xavier Pla Barbero va poder trobar, entre d'altres, la correspondència de Gaziel amb Pla Cárceles, al fons personal dipositat a l'arxiu de la Societat de Nacions, i signa un pròleg del llibre de l'altre Pla, Así fue mi Londres ple. Recuerdos de uno del "98", que acaba de publicar l'editorial Renacimiento.
El pròleg de Pla Barbero –sense vincles familiars ni amb l'un, ni amb l'altre, ni tampoc amb un tercer Josep Pla, falangista empordanès amb qui tots dos van ser, a la vegada, confosos– es pot llegir com una mena conte sobre dos personatges que es van confondre tota la vida. L'escriptor Salvador de Madariaga, va deixar testimoni d'aquesta mena de xoc d'identitats en un dels seus llibres, on escrivia: "El José Pla catalán, nórdico para el murciano, es y fue siempre expresivo, mercurial, ágil; el murciano, meridional para el catalán, era pausado y hasta, a veces, pesado, cuidadoso, amigo de andar paso a paso por el camino dialéctico. Parece como si, para completar el contraste, el Pla catalán sabe a maravilla ocultar lo serio bajo la sonrisa, mientras que a los ojos azueles del Pla murciano asomaba a veces una chispa de broma o intención".
El món d'ahir d'un funcionari de la Societat de Nacions
El professor de la UdG va topar amb la figura de Pla Cárceles tot seguint la pista de l'epistolari d'Eugeni Xammar, que va publicar al volum Cartes d'un polemista. Precisament Xammar va conèixer Pla Cárceles a Londres, ciutat a la qual està dedicat el volum de records acabat de publicar –en queden dos més, inèdits–, al voltant d'un grup de periodistes espanyols establerts a la capital britànica. L'amistat entre els dos el va portar a fitxar-lo com a col·laborador d'Iberia, de la qual va ser cap de redacció, i a ser triat com el substitut del català a la SdN. A les seves memòries Seixanta anys d'anar pel món, Xammar recorda com aquell "ultraliberal de Londres" va acabar convertit en un "franquista de tota la vida", amb qui va trencar tota relació.
Abans, però, el periodista internacional i oficial de la Marina que va conèixer Churchill i Mussolini, havia publicat La misión internacional de la raza hispánica, un llibre influit per Ramiro de Maeztu un altre dels membres de la colla de Londres, que havia transitat sense aturar-se del liberalisme al nacionalisme espanyol. Després de llegir el llibre, Gaziel li confessava: "Un separatista catalán es algo absurdo; pero se explica immediatamente cuando alguien conoce a un centralista castellano".
Testimoni llunyà de la guerra civil des de Ginebra, on va assistir a l'ensorrament del món civilitzat que havia engendrat aquella organització internacional sorgida de les cendres de la Primera Guerra Mundial, el vell funcionari va viure en primera persona l'arribada de les obres d'art del Prado a la ciutat de Ginebra i el seu retorn a Madrid, en una Europa que començava els primers compassos de la Segona Guerra Mundial. Un nou conflicte que el va enxampar en plena jubilació, dedicat a la redacció dels seus records de tota una vida com a periodista en les bambolines diplomàtiques, entre Londres i Ginebra. Tota una vida, però, sense un protagonisme destacat, sempre a l'ombra del periodista català amb qui sempre va ser confós.