"La unanimitat mata". No ho dic jo, sinó Alexandre Plana. Perquè un llibre sigui important cal que generi friccions, que enfadi. Josep Pla ho va aconseguir amb la seva biografia sobre Francesc Cambó, tres volums que van costar-li l'enemistat de gran part del catalanisme progressista d'abans de la guerra. A Pla se'l va acusar de "traïdor", de "venut", paraules que poden semblar dures, però testimonien l'existència, en aquells temps, d'un sistema literari viu, on les coses es deien pel seu nom i on la posició dels escriptors tenia un pes real. Biografiar el líder de la Lliga no era un simple exercici acadèmic, sinó una afirmació política que, com a tal, exposava el seu autor a atacs tan greus com el que va rebre per part d'Amadeu Hurtado, qui va arribar a titllar l'obra de "llastimosa".
Els temps han canviat, Catalunya també. Per adonar-se'n només cal llegir les ressenyes que s'han escrit sobre Un cor furtiu, la biografia que el filòleg Xavier Pla ha dedicat a Josep Pla l'any en què se celebra el quaranta-tresè aniversari de la seva mort. Qui ho faci s'adonarà que l'aparició d'aquest llibre, pretesament important, no ha molestat ningú. Més enllà de l'Enric Vila, tots els que n'han parlat en públic ho han fet en termes laudatoris, emprant adjectius com "extraordinari", "rigorós" o "definitiu", paraules que queden maques de dir i que és ben probable que Destino empri per decorar futures edicions del text; paraules que, però, no serveixen per advertir al públic sobre el contingut de les 1.500 pàgines que conformen aquest "esperadíssim" volum.
Ningú vol criticar Xavier Pla, d'una banda, perquè ningú sap més que ell sobre el rei dels nostres prosistes i, de l'altra, perquè el nostre luteranisme incipient ens impedeix atacar algú que ha dedicat deu anys de la seva vida a escriure una biografia. "La feina ben feta no té fronteres", se'ns ha dit, i nosaltres hem acceptat que dedicar molt temps a un producte garanteix, necessàriament, la seva qualitat. El problema (i crec que és un problema important) és que una biografia necessita quelcom més que hores i hores de feina. El mateix Pla (en Xavier) ens ho explica al principi del llibre, dient-nos que "una vida no cap en una sola biografia" i que la de l'autor d'El Quadern Gris és "una madeixa de la qual es podrien estirar tants fils com models de biografia hi ha".
El problema (i crec que és un problema important) és que una biografia necessita quelcom més que hores i hores de feina
Però de quin fil penja Un cor furtiu? Qui no hagi avançat més enllà de la primera part, una mena de pròleg-introducció que du per títol Lluny de mi, podria pensar que l'objectiu del biògraf és el de desconstruir a Josep Pla, furgant en les seves tares i descrivint-lo com un home ferit, afectat per una angoixa existencial que el condemnava a refugiar-se en la literatura, única cosa que li agradava de veritat. Pla, individu perpètuament incòmode, aficionat a vestir-se amb la roba dels altres, se'ns dibuixa, també, com una persona desagradable, un eriçó que fereix a tothom que mira d'acostar-s'hi, un narcisista obsessionat amb la seva imatge, capaç d'acabar amb la paciència de tots aquells que van intentar biografiar-lo, es diguessin Baltasar Porcel o Ventura Ametller.
La premissa, que recorda als exercicis de patologització de la cultura catalana realitzats per Jordi Amat als seus llibres sobre Alfons Quintà i Gabriel Ferrater, podria ser criticada per aquells qui considerin que, a la nostra literatura, li sobren psicoanalistes, però hauria pogut servir al biògraf per escriure un volum coherent i atractiu. El cas és que, superada la pàgina 79, aquesta línia narrativa s'esvaeix, deixant pas a un miler i mig de pàgines on costa trobar un fil al qual aferrar-se. Un cor furtiu esdevé, a partir d'aquest moment, una exposició de documents que, malgrat el seu interès, se'ns presenten sense cap mena de jerarquia, com si l'estat financer de la família Pla durant la primera meitat del segle XX tingués la mateixa importància que el paper de l'escriptor en les conspiracions independentistes per assassinar Alfons XIII. Embriagat d'academicisme o de fascinació per la figura biografiada, l'autor ens ofereix una mena d'enciclopèdia cronològica disposada a explicar-nos tot allò que pot dir-se, avui en dia, sobre l'escriptor de Palafrugell.
Quan dic “tot” vull dir “tot”, perquè es diria que no n’ha quedat res al marge. De Pla (Josep) en descobrim els amors, els viatges, la trajectòria política, la construcció de l’estil literari, la relació amb la dictadura, amb la República i amb la monarquia, les inquietuds, els maldecaps, les passions, els èxits, els fracassos, les bromes adolescents, els versos que va arribar a escriure, les notes que va treure quan cursava el batxillerat a Girona, la impressió que va causar-li el primer contacte amb el feixisme italià i les vegades que es va arribar a reunir amb Herman R. Ginsburg, empresari i agent de l’Oficina de Serveis Estratègics estatunidenca durant la Segona Guerra Mundial. Això, que podria considerar-se un mèrit i que farà les delícies de tots els planians de la catalana terra, és, alhora, el pitjor defecte d’un llibre en què les veritats importants queden soterrades per un excés d’informació.
L'amor pel rigor és perfectament compatible amb la voluntat per construir un discurs polític
Si acceptem, com se'ns explica en cert moment, que l'Obra Completa de Pla és la seva resposta a l'intent de Franco de destruir la llengua catalana, no ens queda una altra opció que entendre qualsevol biografia que s'escrigui sobre aquest autor com un acte de guerra, un tret d'artilleria en una batalla per establir una imatge definitiva de la seva figura. Algú podrà pensar que exagero, però m'agradaria pensar que els biògrafs són alguna cosa més que notaris amb habilitats poètiques. L'amor pel rigor és perfectament compatible amb la voluntat per construir un discurs polític. Només així s'explica que, partint de les mateixes dades, els historiadors Andrew Roberts i Adam Zamoyski fossin capaços d'escriure dos llibres que extreien conclusions diametralment oposades sobre la figura de Napoleó. Potser Pla no és tan important com l’emperador cors i potser no va conquerir mitja Europa, però amb una biografia com aquesta mai aconseguirem que surti del Principat.