Josep Vicenç Mestre: "Companys era catalanista, federalista i obrerista, però no era independentista"

Josep Vicenç Mestre (Òdena, 1990) és politòleg i historiador, a més de doctor en Història i en Discurs Oral per la UPF. Malgrat la seva joventut, aporta una llarga carrera professional al govern de Catalunya. Ha estat assessor en Acció Institucional del vicepresident Jordi Puigneró; cap del gabinet del conseller d’Economia i Hisenda Jaume Giró; cap de Relacions Institucionals del conseller d’Empresa i Coneixement Ramon Tremosa; assessor en comunicació de la presidència del Parlament amb la presidenta Laura Borràs i cap de gabinet de vicepresidència primera del Parlament amb el vicepresident Josep Costa. Actualment és professor associat d’Oratòria a la UPF. També és autor de Nació i Estat i Paraules de President, que publica Editorial Afers; ambdòs títols formen part d'una vasta tesi doctoral que va aconseguir el Premi a la Millor Tesi Doctoral en català per la Pompeu Fabra.

La societat catalana actual té la idea que vivim immersos en el dia de la marmota. És a dir, que des de l'època de la formulació del catalanisme polític, a finals del segle XIX, passant per la Mancomunitat, la Generalitat republicana, la restauració de l’autogovern i el procés independentista, som dalt d’una mena de roda on vivim la repetició d’uns mateixos errors.
Jo diria que no es repeteix la història; malgrat que, com deia Mark Twain, la història de vegades rima i ressona. Els catalans i les catalanes tendim a pensar que l'octubre del 2017 s'assembla a l'octubre del 1934.  O que la proclamació de la República de 1931 era allò a què s’aspirava el 2017. És evident que hi ha paral·lelismes i que hi ha coses que podem pensar que s'assemblen, però he de dir-vos que a partir del 2015 a Catalunya hi ha un fenomen absolutament nou, que és que el gruix del catalanisme polític passa de ser federalista o confederalista a independentista.

En els teus treballs parles de quatre figures que són fonamentals en la història contemporània de Catalunya. Prat de la Riba i Puig i Cadafalch, presidents de la Mancomunitat, i Francesc Macià i Lluís Companys, presidents de la Generalitat Republicana. Si et sembla, desbrossem una mica aquestes figures. Qui és Prat de la Riba i quina és la seva idea de Catalunya?
Prat de la Riba és un jove vell, un ideòleg, un pensador dels ideals i un amalgamador de diversos corrents polítics ideològics del seu moment. Per exemple, agafa la teoria de Valentí Almirall, progressista i particularista, i la teoria més reaccionària i ruralista de Torras i Bages, i les barreja.

I quin és el seu objectiu polític?
Prat de la Riba volia gent catalana que governés i prengués decisions sobre el que havia de passar a les quatre demarcacions. I volia aconseguir el màxim possible de sobirania per a Catalunya sense desagregar-la de l'estat espanyol.

I com articula aquesta vinculació en el seu ideari?
La idea de Prat de la Riba ja era l'Europa de les autonomies i el que busca és que Catalunya lideri el progrés de tot l'estat espanyol, i entén un estat compost. De fet, ell projecta allò que en termes actuals en diríem una mena de confederalisme, és a dir, un estat independent però que estiri la resta de l'estat espanyol. Ara bé, tot i que això els historiadors no ho podem fer —el presentisme, vull dir—, sí que podem apuntar que, en l’actualitat, Prat de la Riba, molt probablement, seria independentista.

Parlem d'una altra figura: Puig i Cadafalch, successor de Prat de la Riba a la presidència de la Mancomunitat. 
La mentalitat de Puig i Cadafalch era que si Catalunya no podia aconseguir l'autonomia tramitant-la a través de les Corts espanyoles, doncs constituir-la de facto. No oblidem que Cambó, el 1919, havia fracassat en la tramitació d’una autonomia. El 1923, Primo de Rivera, que era capità general de Catalunya, li diu a Puig i Cadafalch: “jo seré dictador, o si voleu primer ministre, depèn de com ho entenguem, i a canvi del suport de la Lliga Regionalista, concediré a Catalunya una autonomia real”, que era l’objectiu de la Mancomunitat des de Prat de la Riba.

En l'actualitat, Prat de la Riba, molt probablement, seria independentista

Això què diu de Puig i Cadafalch, què era, un estratega o un ingenu?
Puig i Cadafalch és un polític del seu temps. I l’Espanya d’aquell temps avançava a cop de decret. A l’Espanya del segle XIX i principi del XX només hi havia un canvi de govern per un ”pronunciamento militar” o per un decret-llei. La mateixa Mancomunitat havia estat constituïda després que el primer ministre Eduardo Dato signés el decret-llei que n'autoritzava la creació. Per investigacions recents sabem que, quan es produeix el cop d’estat del 1923, el de Primo de Rivera, el decret-llei que havia de constituir l’autonomia catalana ja estava redactat i només hi mancava la signatura del primer ministre, en aquest cas Primo de Rivera, que estava d’acord a regionalitzar Catalunya. Això explicaria el perquè Puig i Cadafalch va donar suport al cop d’estat de Primo de Rivera. Puig i Cadafalch pensava “bé, tindrem un dictador, però és el mal menor per tenir la Catalunya autònoma de veritat”.

Parlem d’una tercera figura que no va ser president, però que va tenir un paper molt rellevant i, alhora, molt controvertit a l’escena política catalana dels anys 20 i 30. Cambó és l’autor de la cita: “Monarquia? República? Catalunya!”. Qui és Cambó i quin paper juga en aquell escenari?
A la direcció de la Lliga Regionalista i de la Mancomunitat hi havia un triumvirat format per Prat de la Riba —l’ideòleg—. I després hi ha els estrategs, que són Puig i Cadafalch, responsable de la “Catalunya endins”, i Cambó, responsable de la “Catalunya enfora”. Puig i Cadafalch és el responsable de nacionalitzar Catalunya, i Cambó, de regionalitzar Espanya.

Creus que la coalició Convergència i Unió es va inspirar en el triumvirat de la Lliga Regionalista?
Sens dubte. Una de les coses que té el llibre Paraules de president és que té sis pròlegs dels sis expresidents vius i amb salut a la Generalitat. I un d'ells, el president Pujol, justament fa referència al seu inspirador. Ell se sent deixeble de Prat de la Riba. No és estrany que en els seus discursos hi hagi frases que s'assemblen molt, també, a les de Prat de la Riba. De fet, no és l'únic dels presidents actuals contemporanis que beuen d'aquelles paraules. Per exemple, quan Artur Mas parla de les estructures d'estat, també s’inspira en Prat de la Riba, que és el primer que en parla a finals del segle XIX i principis del XX.

Jordi Pujol estaria entremig de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch

Qui és qui, o qui s’inspira en qui, en aquest escenari contemporani?
Si volem fer un símil, diríem que Cambó estaria entre Roca Junyent i Duran i Lleida, per entendre'ns. I, en canvi, Jordi Pujol estaria entremig de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. Evidentment, sense cometre els errors de Puig i Cadafalch, però seria el Prat de la Riba ideòleg i pragmàtic que aconsegueix governar Catalunya durant 23 anys.

Passem a una altra figura que has estudiat, àmpliament, en el teu treball: Francesc Macià. L’Avi és el gran polític de la Catalunya del segle XX o la seva talla està sobredimensionada?
Per mi el polític de la història de Catalunya del segle XX es diu Jordi Pujol, perquè Jordi Pujol beu tant de Macià com de Companys, Prat de la Riba o Puig i Cadafalch. I a partir d’aquí, fa el seu projecte. També podem dir que si Macià hagués vingut després de Pujol, potser diríem que Macià és el gran polític de la Catalunya del segle XX.

Qui és Macià? D’on ve i per què la seva obra resulta tan trascendent?
Macià venia del regionalisme, de Solidaritat Catalana. Però Macià esdevé una figura transcendent perquè és el primer polític català independentista. El novembre del 1918, mentre governa la Mancomunitat i s’estava preparant la tramitació a les Corts espanyoles del projecte d’Estatut del 1919, Macià construeix el primer discurs independentista. I el pronuncia a les Corts espanyoles —l’actual Congrés dels Diputats—. Ell es manifesta obertament independentista i uns dies després, des del balcó de la Generalitat —llavors de la Mancomunitat—, fa un discurs curiós perquè, en aquell moment, ell era un simple diputat. Mentre Puig i Cadafalch fa una campanya a favor de l'autonomia de Catalunya, Macià entra a espatlles dels seus seguidors al Palau, interromp l'acte de Puig i Cadafalch i diu que l'autonomia no serveix per a res i que hem de ser independentistes.

Anys més tard, el 1931, després del triomf electoral del partits republicans, Macià torna al balcó de Palau i proclama la República catalana dins de la federació de repúbliques ibèriques. Què va proclamar, exactament, Macià?
Deixa-m’ho explicar des de l'inici. És a dir, des de la nit anterior, el dia 13, que és l’endemà de les eleccions i quan el recompte de vots sembla que dona la victòria als partits republicans. En aquell moment, es reuneix la cúpula d'Esquerra Republicana en un bar al soterrani de l'Hotel Colón, l'actual Apple, a la plaça Catalunya. Doncs allà es reuneixen els dirigents del partit i decideixen que enviaran Lluís Companys a Madrid per a saber què és el que passa. És a dir, si es proclama la república a Espanya o no, d'acord amb el pacte de Sant Sebastià que havien subscrit els partits republicans l’estiu anterior. Aquell vespre, Macià se'n va al cinema amb la família, i això vol dir que, encara que ningú no sap el que passarà l’endemà, se'n va al cinema i allà l'aplaudeixen i l'aclamen. De manera que el dia 13 tothom se'n va a dormir tranquil. El dia 14 al matí comença el dia amb naturalitat, fins que cap allà a mig matí, Lluís Companys i els seus correligionaris més propers diuen: “tothom està celebrant la República, però no ha passat res”.

Macià i Companys van tenir una formidable discussió a les Cases Consistorials

I Companys proclama la República?
Companys i els seus correligionaris se’n van a les Cases Consistorials i des del balcó de l’edifici proclamen la República. I ja està. L'únic que fa Lluís Companys és canviar de règim, no canviar d'estat. No proclama la independència, canvia de règim; és a dir, d'una monarquia a una república.

... i Macià?
Això passa a dos quarts i cinc de dues del migdia del 14 d'abril del 1931. Macià se n'assabenta i diu: “això no pot ser, s’ha fet sense que jo, que soc el líder d'Esquerra Republicana, n’estigui assabentat”. En aquell context, la posició de Macià no és la millor, perquè si bé és el president d’Esquerra Republicana, aquest partit ha estat fundat fa un mes i escaig. I en aquelles eleccions, Macià no ha anat a les llistes. No és, ni tan sols, un regidor electe.

Però sabem que hi ha una important discussió entre Macià i Companys que posa en relleu les dues ànimes del partit?
Efectivament. Macià i Companys tenen una formidable discussió a les Cases Consistorials. Companys havia sortit al balcó de l’edifici i havia desplegat una bandera republicana, i havia fet sonar 'la Marsellesa'. Francesc Macià travessa la plaça, puja al balcó del Palau —llavors de la Mancomunitat— i proclama una cosa diferent. Proclama l’estat català.

...I què passa, llavors?
El fet és que pensem que aquell dia només hi ha una proclamació. I en realitat n'hi va haver cinc. Una de Lluís Companys i quatre de Francesc Macià. I amb tot això es demostra que hi havia una gran improvisació, perquè primer proclama un estat confederal, després fa una miqueta de marxa enrere i es converteix en una federació, llavors a mitja tarda ho torna a ampliar i és una confederació; però podria ser un federalisme simètric. I finalment es decidí a proclamar la República Catalana com estat integrant de la Federació Ibèrica, una Federació Ibèrica que encara no s'ha creat. Aquí és on, entre Nació i Estat i Paraules de president, debatem aquests matisos, aquestes paraules que les hem d'interpretar en aquell context.

En què van quedar les proclames de Macià?
Tres dies després, tres ministres del govern provisional venen a Barcelona i convencen Francesc Macià que s'ha anat massa lluny i que potser hem d'arribar simplement a un estat autonòmic. I, per tant, Macià accepta rebaixar la seva confederació per arribar a un federalisme asimètric. La República Catalana disminueix a Generalitat Republicana, i explica la filla de Macià que és el dia més trist de la vida de l'Avi. I això s'explica amb una anècdota molt curiosa. Una de les peculiaritats de Macià com a polític és que era molt important la seva imatge. I aquell 17 d'abril del 1931 és l'únic cop que la seva filla li recorda una taca a la camisa. I això demostra el seu estat emocional totalment decaigut perquè no havia aconseguit els seus objectius polítics.

La República Catalana disminueix a Generalitat Republicana, i explica la filla de Macià que és el dia més trist de la vida de l'Avi

Per què no ho va aconseguir?
Perquè no tenia el poder suficient. En aquell moment, a Esquerra Republicana passava exactament el mateix que avui. Hi havia moltes faccions. No pensem en Esquerra Republicana com un partit unívoc, sinó —de fet, com passa en els nostres dies també— amb molts corrents, alguns contraposats, que volen anar junts però que no s'acaben d'aclarir. Hi havia uns corrents plenament independentistes, n'hi havia altres que eren únicament obreristes i altres que eren federalistes. Per exemple, Lluís Companys era catalanista, però sobretot era federalista, sobretot era obrerista, i no era independentista.

Per acabar: l’octubre del 1934, Companys proclama l’Estat català dins la República federal espanyola. Quin objectiu polític perseguia?
En aquell moment, amb l’entrada de tres ministres de la CEDA al govern central, la República viu un moment de possible involució. Companys, en paraules d’Azaña —que més tard seria president del govern espanyol—, persegueix convertir Catalunya en el baluard de la República espanyola. Fins i tot aspira a traslladar el govern de la República a Barcelona. I sabem segur, a través d'una investigació recent, que Azaña en tenia coneixement. Per tant, hi havia connivència amb certs cenacles de poder de Madrid i, per tant, no podem parlar de declaració d'independència. Buscava una república espanyola federal. Això és el que buscava. I, per tant, estava proposant un canvi de l'arquitectura de la república cap a un model federal, perquè la república fins a aquell moment és una república unitària amb un sol territori autònom: Catalunya.