Ara que “l’escola és tancada i hi ha llum al carrer”, m’imagino la pau i l’estranyesa de les aules buides, quan gairebé ni reconeixes que són l’epicentre de la multitud adolescent en forma de crits, rialles excessives i màniga curta tot l’any. Conviure amb ells és un exercici constant, i una mica dolorós, de mirall i de record. Què soc i com era. Què em movia, llavors, quan sentia que encara ho havia d'encetar tot. L’adolescència és descobrir l’alteritat i és, justament, el despertar ideològic. Per això em sobta i m’espanta sentir que alguns joves simpatitzen o coquetegen o s’acosten a idees d’extrema dreta. Unes conviccions que, a priori, semblen molt superades.

M’explico. No és estrany, per exemple, sentir-los fer comentaris obertament xenòfobs als companys de classe, amb qui han compartit tota l’escolarització. Més exemples: amb l’auge del feminisme dels últims anys i amb la necessitat de parlar-ne a classe, m’he trobat sovint amb la incomprensió, el cansament i el rebuig de molts alumnes. Aquest és un tema que necessitaria un article a part, però sobretot els nois (encara que també algunes noies), ho viuen com un atac injust (perquè ells no han fet res). Ens cal, a les aules, articular un feminisme capaç d’incloure’ls perquè entenguin que deconstruir les idees tradicionals de masculinitat els aportarà coses bones. Són capaços d’expressar sense vergonya que les pràctiques homosexuals els fan fàstic. Parlo d’alumnes molt joves, que han crescut amb l’heteronormativitat esquerdada però que segons com fan bandera d’una mentalitat retrògrada i sense els filtres que t’acostuma a aportar l’adultesa. S’insulten dient-se “autista”, els fan una gràcia estranya i inconcebible Hitler i les esvàstiques, banalitzant entre la broma i la inconsciència, el mal.

L’adolescència és el moment d’afirmar-te com a individu, com a subjecte moral que pensa i decideix per si sol. La meva teoria és que mostrar-se desafiants és una manera de consolidar el seu jo. Per tant, construir-se a partir d’aquestes idees radicals és anar en contra del que és hegemònic. Oposar-s’hi és trencador i com que pensar això “no toca”, com a adolescents senten que és el que els toca fer. Fa uns anys, potser a la nostra adolescència, l’hegemonia era una altra i allò transgressor eren, justament, les idees d’esquerres. El seu esperit de rebel·lia, el seu ser políticament incorrectes, es tradueix, perillosament, en ser masclistes, racistes i homòfobs. No parlo d’una cosa generalitzada, però és una situació que s’ha dibuixat més clarament en els darrers anys.

No podem passar per alt que l'ascens de l’extrema dreta entre els joves es veu clarament en els resultats electorals obtinguts per Vox, en què el 20% dels gairebé 220.000 votants tenien entre 18 i 29 anys

Sé que són adults a mig fer, que els canviarà la mirada, que no hi ha una reflexió profunda i que un dels objectius vitals dels adolescents és cridar l’atenció per tots els mitjans. També sé que hi ha bona part de les seves idees que neixen d’informació mal païda de les xarxes, de les fake news o del que senten a casa. Però  tampoc podem passar per alt que l'ascens de l’extrema dreta entre els joves es veu clarament en els resultats electorals obtinguts per Vox, en què el 20% dels gairebé 220.000 votants tenien entre 18 i 29 anys. No sé si és molt preocupant o no, això que passa als instituts. I també em pregunto quina responsabilitat hi tenim, com a societat, per haver arribat al punt en què aquestes idees els semblin atractives. Torno a la imatge de l’escola tancada i la senyora Pepa saludant al carter. Seguirem informant després de festes.