Juan Marsé treu al carrer Esa puta tan distinguida (Lumen). Amb aquesta obra, l'escriptor del Guinardó torna a les llibreries, dos anys després de la sortida de la seva novel·la curta Noticias felices en aviones de papel. Marsé, tot i que a Espanya és més conegut per les seves velles novel·les que per les recents, continua essent un dels màxims exponents de la literatura espanyola a l'exterior; les seves obres han estat molt traduïdes, i a moltes universitats figuren al currículum d'estudis hispànics. Ha estat elogiat, sobretot, per les seves descripcions de l'Espanya del franquisme i per la seva capacitat de novel·lar la seva pròpia vida.

L'argument

El 1982 un escriptor és contractat per un productor per recopilar documentació per a un guió sobre l'assassinat d'una prostituta al cinema Delicias, a la Travessera de Gràcia, trenta anys abans. L'autor accepta l'encàrrec i tracta de reconstruir el crim mitjançant entrevistes a l'assassí confés, que ja ha estat alliberat. Però el criminal té problemes de memòria, a causa d'un tractament mèdic brutal fet pels psiquiatres franquistes mentre estava a la presó. Hi ha coses que no recorda, i no se sap si els records que té són veritables o falsos. Veritat i mentida acaben diluint-se.

Retorn a Carmen Broto

Juan Marsé s'inspira en un fet real, que ja havia aparegut a la seva novel·la Si te dicen que caí: l'assassinat de la prostituta Carmen Broto Buil. El nom de la protagonista d'Esa puta tan distinguida és Carlota Bruil Latorre; la coincidència de la primera síl·laba del nom i del cognom no és casual, ni ho és que els fets es desenvolupin a Gràcia i tinguin relació amb els cinemes de barri. Sens dubte, Carlota s'inspira en la víctima del famós crim del carrer Legalitat. Broto era una prostituta aragonesa que va ser assassinada, a Gràcia, el 1949. Tot i que la policia va capturar un dels seus assassins, i els seus còmplices es van suïcidar, de seguida van sorgir moltes llegendes urbanes sobre el seu assassinat. Es deia que a Broto l'havien matat per evitar que parlés, ja que coneixia molts escàndols sexuals dels jerarques del règim i que tenia proves de la suposada afició a la pederastia de l'arquebisbe de Barcelona.

La Broto literària

L'assassinat de Carmen Broto va ser molt seguit per la premsa. El 1991 fins i tot se li va dedicar un episodi de la sèrie televisiva "La huella del crimen". I a molts llibres sobre Barcelona apareixen mencions a aquest fet. A més de Marsé, Alberto Speratti també va novel·lar l'assassinat a l'obra El crimen de la calle Legalidad (1983). En la línia de Si te dicen que caí, al·legava que el crim havia tingut connexions polítiques. Però el 2006 Manuel Trallero i Josep Guixá van revisar totes les llegendes sobre el crim del carrer Legalitat a La invención de Carmen Broto. Després de consultar tota la documentació disponible, les seves conclusions apuntaven a que el crim no va tenir cap connotació política, però que va esdevenir una eina de reivindicació de l'antifranquisme popular. I criticaven durament el que havia explicat Marsé a Si te dicen que caí. Marsé es va limitar a replicar que allò que ell havia publicat era una novel·la, i no una investigació policial. Però això va despertar una gran polèmica, que encara sobreviu a les xarxes socials.

Marsé i l'assassí

Tal i com novel·la a Esa puta tan distinguida, Marsé va trobar-se, com a mínim en una ocasió, amb l'assassí de la prostituta, després d'haver publicat Si te dicen que caí. Ho explica Josep Maria Cuenca a Mientras llega la felicidad. Una biografía de Juan Marsé. Marsé assegurava que el criminal li havia dit que havia matat Broto perquè era confident de la policia. Segons l'assassí, el seu pare, republicà, li havia demanat que la matés. Marsé no va creure la seva versió: opinava que l'explicava per tal de legitimar-se i magnificar el seu paper.

Col·lecció de veritats

Sens dubte, la polèmica generada sobre el que va haver-hi de real i de fals en el crim del carrer Legalitat planeja sobre Esa puta tan distinguida. El llibre vol ser una reflexió sobre la complexitat del concepte de veritat. Sobre un mateix fet hi ha visions que es contradiuen, i que potser són viscudes com a reals pels protagonistes. A la novel·la això encara es complica més, perquè els successos s'insereixen a l'òrbita literària. Com diu el protagonista, la ficció, al recrear la veritat històrica no intenta "aplicar más luz sobre el hecho real, sino realzar los claroscuros, las ambigüedades y las dudas".

Memòria històrica

Però el concepte de veritat encara es complica més, perquè la trama gira en torn a l'anàlisi del passat. En realitat, el títol, Esa puta tan distinguida, no es refereix tant a Carmen Broto - Carlota Bruil, sinó a la memòria, com es deixa clar al capítol introductori. El llibre vol ser una reflexió sobre la memòria del passat, d'innegables connotacions polítiques. De fet, l'obra és tant una crònica d'un home que no sap com reconstruir el seu passat, com d'una Espanya que té problemes per articular el seu present amb el seu passat. En certa mesura, Marsé reclama el dret a l'oblit i, de fet, critica els excessos de la memòria. Però alhora, deixa constància dels abusos del franquisme; un dels personatges és el psiquiatre Vallejo-Nájera, famós pels seus experiments psicològics amb els "rojos".

Venjança per les pel·lícules fracassades

Marsé aprofita Esa puta tan distinguida per prendre's la seva revenja particular envers el món del cinema. Se sap la mania que té l'autor cap a l'adaptació de les seves novel·les. Afirma que La oscura historia de la prima Montse era "horrorosa"; Si te dicen que caí, la considera "un galimatías"; de Últimas tardes con Teresa assegurava que "prefiero ni hablar"... El protagonista de Esa puta tan distinguida, l'alter ego de Marsé, explica els seus xocs amb els productors cinematogràfics i la frustració que li produeixen les pel·lícules basades en les seves novel·les. En aquesta darrera obra ridiculitza contínuament les ànsies de venda dels productors i ironitza sobre la subordinació dels creadors a un mercat que frivolitza les seves obres.

El Marsé més postmodern

Esa puta distinguida no té una estructura lineal. Barreja els records del narrador, l'entrevista entre el narrador i l'assassí, fragments d'un suposat guió, les respostes a un qüestionari, escenes reviscudes de la infància de l'assassí (no se sap si reals o fantàstiques), recreacions d'escenes possibles en el temps de l'assassinat... En algunes d'elles, com en la visita d'una jove actriu al narrador, la versemblança falla. Aquest llibre és un mosaic de veritats i mentides, un gran joc de miralls i reflexos, que no sempre acaben d'articular-se bé. El productor, el veritable dolent d'Esa puta tan distinguida, en un moment determinat, etziba al narrador: "Hay que dejarse de experimentos y contar una buena historia". I potser, allò que falta en aquest llibre, és donar relleu a una bona història.