Aquest dijous, 31 d’octubre, per celebrar la castanyada, Juan de la Rubia oferirà un concert singular al Palau de la Música. Es tracta d’una improvisació mentre es projecta El gabinet del Dr. Caligari de Robert Wiene. És una oportunitat única per escoltar un dels organistes més reconeguts del país.
El seu és un cas molt particular. De la Rubia ha fet concerts per tota Catalunya, però a diferència de companys de gremis, ell s'ha de desplaçar en cerca de l’instrument. L’orgue té aquesta peculiaritat, que en la majoria dels casos ets tu que has d’anar a buscar l'instrument.
Juan, no és la primera vegada que improvises per a una pel·lícula.
Fa molts anys que faig pel·lícules de cinema mut. Segurament, fa més de tretze anys que vaig començar a fer-ho. Ho dec haver fet més de vint o trenta vegades, en total. He fet unes set o vuit pel·lícules diferents. Aquesta, concretament, El gabinet del Dr. Caligari, de Robert Wiene, la vaig fer al Festival d’orgue de Toulouse, en col·laboració amb la Cinémathèque de Toulouse. Va ser una proposta seva. I tot i que, evidentment, coneixia la pel·lícula, n'havia sentit parlar, fins i tot n'havia vist imatges, però no l'havia vista mai sencera. La veritat és que va ser un repte molt interessant. La relació de la música i la imatge és molt complexa.
La música és improvisada perquè no està escrita, però sempre hi ha una preparació
T’ho prepares? Com és el procés previ al concert?
Sí, faig una preparació a consciència. Potser algú es deu pensar que un s’hi pot llençar. La música és improvisada perquè no està escrita, però sempre hi ha una preparació. Aquesta entrevista és improvisada, però tu has pensat unes preguntes i jo he pensat unes temàtiques de les quals parlar. Les pel·lícules no les estudio ni les memoritzo, aniria en contra del que s’espera. Ho planejo d’una manera diferent. L’escriptura musical pot ser una limitació, i moltes vegades fem coses que serien molt difícils d’escriure. Coses que són més fresques, diferent: espontànies. En aquest cas, m’estudio la pel·lícula: la veig com qui vol entendre i memoritzar què succeeix i en quin ordre. Per exemple, necessito saber si en una escena hi ha un personatge, quin estat d’ànim té, si camina o està estàtic, si fa una acció, si puja escales i quantes... Això és el que analitzo. La música no acompanya, sinó que reforça la imatge. En moments tensos, ho ha de reflectir. El problema que pot haver-hi, si no entens la pel·lícula, és que hi vagis sempre al remolc.
L’orgue del Palau de la Música el conec d’altres vegades, som vells coneguts
Parles de la preparació conceptual. Però, la material? Cada orgue és un món.
Una altra manera de preparar-me és conèixer molt bé l’instrument. Els orgues no són de l’organista que els toca. Es tracta de dominar-lo perquè puguis fer-lo servir tan ràpidament com es pugui. L’orgue del Palau de la Música el conec d’altres vegades, som vells coneguts. M'agrada dialogar amb l'orgue del Palau de la Música. He assajat diverses vegades i he pensat diverses sonoritats. Quan arriba l’hora de la veritat, potser passen altres coses que són molt més interessants: en directe tot pot canviar.
He vist que n’has fet d’altres, de pel·lícules, com Faust i Nosferatu de Murnau o Metropolis de Lang.
No totes són de por. En realitat, hi ha un cert misteri en totes elles. Totes tracten temes molt complexos. Les associo a una estètica molt relacionada amb el món del teatre que tenien les primeres pel·lícules. Això les fa expressionistes. El gabinet del Dr. Caligari està considerada la pel·lícula que inaugura el gènere de terror, però amb Faust de Murnau, només pel fet que hi aparegui Mefisto, el dimoni, corrent-hi per allà, en to còmic, no ho hauríem de fer, però també ho fem. Metropolis ens ha acabat fent por per la relació amb el Gran Germà. En qualsevol cas, el misteri ajuda molt a comprendre-les i a encaixar-hi l’emoció. Aquestes combinacions tenen molt d’èxit, quan es fon música i imatge.
He acabat creant un estil propi, si això existeix. M’agrada tenir un llenguatge que sigui només meu
Ara hem parlat d’improvisar per a una pel·lícula. Però de per si, fas concerts d’improvisacions.
Improviso als concerts, sí. És diferent, perquè l’orgue sempre és diferent. Però sempre soc jo el músic, per tant, acabo mostrant-hi el meu estil adquirit amb el temps. He tingut moltíssimes influències, molts mestres; però també influències que jo he assumit, perquè m’han agradat o perquè les he treballat i les he fet meves. He acabat creant un estil propi, si això existeix. M’agrada tenir un llenguatge que sigui només meu, com la improvisació. És a dir, el que jo improviso la gent ha de poder-ho reconèixer, i això és molt diferent del que entenem per composició. Ara, sembla que si tu no compons amb un estil molt modern i contemporani, la teva música no valgui res. En canvi, quan improvisem, pots imitar altres estils, i forma part de l’espectacle: "Això sembla una fuga de Bach i això una sonata de Mozart". Si les faig, és perquè segurament són les millors sonoritats que he sabut trobar. Quan faig un concert per a una pel·lícula, he d’entendre l’estil del film, però també he de deixar passar el filtre del meu estat d’ànim. L’acústica és condicionant: la reverberació fa que el concert tingui una textura diferent. Hi ha molts factors en joc, en tots dos casos.
Fer alguna cosa nova, per a mi, és no perdre l’espontaneïtat
I això no t’ha dut a repetir fórmules que et funcionen?
No acostumo a repetir res. M’he trobat que, quan ho he volgut fer, em sentia poc creatiu i no em satisfeia. I m’ha generat un cert rebuig, aquesta sensació. Fer alguna cosa nova, per a mi, és no perdre l’espontaneïtat.
Quina relació històrica té la música amb la improvisació?
La improvisació és present en tots els instruments. Un músic, històricament, componia, improvisava, tocava diversos instruments. L’especialització ha fet que siguem tots molt més especialistes. No podem ser bons músics, hem de ser-ho genials i del nostre instrument. El vessant creatiu, amb el pas del temps, l’hem perdut. El corpus de repertori ara és enorme, hi ha molta música per tocar. En el cas de l’orgue, també ha passat això, però no sempre. La improvisació ha permès fer sonar l’orgue a la missa, on té un vincle molt gran. I la missa, perquè l’oració és més curta o més llarga, ha mantingut aquest vincle entre orgue i improvisació que amb els altres instruments s’ha perdut. La improvisació a més es treballa molt. En les últimes dues dècades s’ha recuperat aquesta tradició: ara s’ensenya a conservatoris, a l’ESMUC...
Tenir organistes reverteix directament amb la conservació del patrimoni
Actualment, ets professor.
Soc professor d’improvisació per a organistes i per a pianistes. A l’ESMUC la improvisació és molt important i sempre s’ha de lluitar, perquè són assignatures per a molt pocs alumnes. Nosaltres no només formem improvisadors, treballem moltes altres qüestions que els faciliten la comprensió, la rapidesa... Fem música en majúscules.
D’orgue, tenir-ne a casa, és difícil.
Bé, l’orgue mai ha estat un instrument ni majoritari ni popular. La casuística no és normal: no es pot tenir a casa, quan vols estudiar-lo, t’has de desplaçar, qui et rep i et deixa l’instrument t’ha de permetre utilitzar-lo. Però, tenir organistes reverteix directament amb la conservació del patrimoni. Els orgues no són peces de museu, necessiten ser tocats. Són instruments, moltes vegades, del segle XVII, XVIII i XIX i es necessiten organistes que els toquin: tenim un tresor musical en aquest país que hem de cuidar. L’organista no només és un concertista. Calen organistes a les petites parròquies. Calen organistes amateurs que puguin conscienciar el seu entorn per conservar molts orgues que ho necessiten i valorar-los.