En unes declaracions recents, Kirk Hammett de Metallica, va dir que, sens dubte, Judas Priest eren els arquitectes del heavy metal. Un reconeixement, que a hores d'ara potser no cal. Només cal remetre's a les proves per corroborar-ho. Tanmateix, aquesta declaració honora el guitarrista dels de San Francisco, ja que ells, juntament amb Black Sabbath i Iron Maiden (i fins i tot Motörhead), també estan en aquesta travessa. De fet, el 2022 Judas Priest van entrar al Rock n'Roll Hall Of Fame, una fita que va més enllà del gènere musical: a partir de llavors ja jugues a la lliga dels més grans de la història.
Amb els seus estira-i-arronsa, amb les seves entrades i sortides, Judas Priest sempre han estat allà. Lògicament, la segona meitat dels setanta va ser una presa de contacte, però sobretot es va consolidar a la dècada dels vuitanta que comença amb British steel i un disc tan revolucionari com Painkiller el 1990. Aquesta és l'època daurada del grup. Després només quedava estirar el xiclet, durant gairebé 35 anys més! Amb el parèntesi de la sortida de Rob Halford (substituït per un clon de marca blanca, Ripper Owens), els de Birmingham han resistit, i encara que han tret discos (l'últim fa tres mesos, el més que correcte Invincible Shield), la seva força és als directes. Encara més, molts d'aquests grups encara són el reclam per als grans festivals.
La regla sagrada del metal
De fet, una pregunta recurrent és, quan aquests desapareguin, hi haurà relleu per a ells dins del heavy metal? La resposta, com tot, serà diferent en funció de a qui la plantegis. La veritat és que bandes hi ha, però potser no amb aquesta màgia i el component extra de pertànyer a una era irrepetible. Les circumstàncies ara, ni millors ni pitjors, són unes altres. El mateix es pot dir de Saxon, que han estat en segona línia, però molt a prop dels que s'emportaven els grans elogis i els titulars. Aquest és un exemple d'honestedat i resistència. Mai no han fet un mal concert, tampoc el d'aquesta nit (abans havien tocat Uriah Heep, dels quals només vaig poder veure el final del seu concert). I el públic (el de l'heavy metal és el més fidel i agraït que hi ha) sap que Saxon no hi són de pegot o per emplenar un cartell, són incombustibles i els més treballadors de la classe. A veure, no és res que no hàgim vist abans, una banda professional que compleix aquesta regla bàsica: no sortir-se del guió i complir amb el que s'exigeix. Malgrat això, el plat fort és Judas Priest. Aquesta és la raó per la qual es reuneixen més de 4.000 persones al recinte de Montjuïc.
Amb aquesta aparença encorbada, aquesta barba blanca que li dona aura de mag, Halford sembla tret d'un capítol de Joc de trons
Amb aquesta aparença encorbada, aquesta barba blanca que li dona aura de mag, Halford sembla tret d'un capítol de Joc de trons. I cap a ell es dirigeixen totes les mirades, continua sent el principal reclam. I la seva veu, és la del Déu del Metal, encara arriba a registres impossibles per a qualsevol altre cantant i no diguem ja, per a qualsevol humà corrent que intenti imitar-lo. No n'hi ha cap altre com Halford (aquesta nit està molt còmode i sobrat de facultats). Després, és clar, aquest duet de destrals a la guitarra elèctrica, amb aquests duels tan efectius, tan visuals. Una altra imatge icònica, no només de Judas Priest (toqui qui toqui), sinó de l'heavy metal. I a aquesta cerimònia, amb una devoció digna d'estudi, s'uneixen uns seguidors que, en gran part, vesteixen de negre i entre els quals hi ha pocs millennials (si de cas, el fill d'algun parroquià i els relegats de torn). És a dir, la mitjana d'edat és alta. Però tant és, mai no s'és prou gran per fer air guitar. Ni per somriure, ni per beure cervesa (la de litres que s'arribarien a despatxar), ni per compartir l'experiència amb aquell amic de l'institut amb qui, en el passat, vas fer alguna malifeta mentre et passaves cintes de casset gravades (algunes, òbviament, dels Judas).
Mai no s'és prou gran per fer air guitar
A tot això, les cançons, que són moltes, himnes que hem escoltat un milió de vegades, i que mai no seran vençuts. Ja ho saben, You´ve got another thing coming i Breaking the law (aquestes al principi del set), Painkiller (la cançó més celebrada amb un Halford desfermat) o Living after midnight (el colofó festiu amb aquesta històrica motocicleta), amb què no cau el confeti (ni tan sols trons i centelles), però ni falta que fa. D'alguna manera, el que ofereix Judas Priest són píndoles de la felicitat. D'aquí ningú en surt decebut. Una altra regla sagrada del heavy metall.