Si utilitzem el barem “digue’m amb qui vas, i et diré qui ets”, la carrera de Lara Fernández Castrelo estava destinada a l’estrellat des del primer moment. Potser amb aquest nom, tot d'una, no us estic dient massa, però si, en canvi, us dic que és el nom de naixement de la majestuosa Judeline, tot té molt més sentit. Després de cinc anys retreballant la cultura del sud d’Espanya, per convertir-la en imaginari pop de producció complexa: cadències R&B, beats club i ambient encisador, presentarà el seu primer disc a la sala Razzmatazz aquesta nit, 27 de febrer, amb el cartell de tot venut penjat a la porta des de fa mesos.
Després de cinc anys retreballant la cultura del sud d’Espanya, per convertir-la en imaginari pop de producció complexa, cadències R&B, beats club i ambient encisador, presentarà el seu primer disc a la sala Razzmatazz aquest vespre amb el cartell de tot venut penjat a la porta des de fa mesos
Si no ho vius, no ha passat
Però, com s’arriba de Los Caños de Meca, d’on Judeline és originària, a llistes internacionals de renom amb Bodhiria, el seu àlbum de debut? Una de les millors coses de viure en l’era postinternet, és que la vida de tots nosaltres queda enregistrada per la prosperitat entre uns i zeros. Amb una cerca ràpida, o més bé, en un infinit scroll cap al passat, ens topem amb una Lara de disset anys acabada de mudar a Madrid, amb un somni, i encara més determinació. La revista Highxtar, compartia fa uns mesos el correu que va enviar a revistes, editorials i segells el 2020, amb una clara intenció: una "niña del sur" que feia música amb molta passió, que només esperava que algú l’escoltés, i amb una mica de sort, gaudís de la seva primera cançó. Solo quiero huir, no només va agradar, sinó que va cridar l’atenció d’Alizzz, productor d’artistes com C. Tagana, Rosalía o Amaia, el qual la va incloure en el seu projecte de quarantena, Desclasificados, on editava a sis artistes d’entre cinc-centes demos que havia rebut. A partir d’aquí les mirades es van posar en ella. Durant el següent any, tot va ser perfeccionar el seu imaginari, que podria ser considerat folk sureny amb una màgia singular. Un grapat de singles més, i plantar-se a 2022. De la luz es va convertir en un dels EPs de presentació més interessants del que portàvem de dècada. Amb cinc cançons sota el braç i una aura impagable, va viatjar des de Barcelona a Bilbao, passant per Mèxic, França o Estats Units. Ella mateixa explicava que a molts d’aquests llocs hi anava per primer cop inclús abans de pujar a un escenari. El seu duende, art, màgia, digues-li com vulguis, estaven creant quelcom únic en el panorama estatal.
CANIJO, va ser un absolut huracà que avui dia ja acumula més d'onze milions d’escoltes
Amb tan sols vint anys, però ja no sent tan nena, sinó més aviat una nova diva, va actuar a festivals com el Primavera Sound, el Bilbao BBK Live, Cabo de Plata, el SanSan Festival o el Sónar. Agafant taules i no deixant de treballar ni un sol moment, va anar perfeccionant el que seria Bodhiria. De mica en mica va anar desvetllant senzills. Tot i no formar part del seu primer LP, CANIJO, va ser un absolut huracà que avui dia ja acumula més d'11 milions d’escoltes a Spotify, la seva cançó més escoltada fins a la data. Amb la producció de nusar3000, marcada per una estructura rítmica propera al funk carioca, però xopejada de manera dura i evocativa, la veu de Judeline, delicada i dolça, ens narrava el seu desengany amorós amb el Canijo de la Isla. L’estiu de 2023 va posar a tothom a ballar mentre s'especula qui podria ser aquell noi que havia aconseguit inspirar una cançó tan addictiva. Aquell mateix any, va firmar per Interscope Records, segell inscrit dins d'Universal Grup, una de les discogràfiques més importants mundialment, que treballa amb artistes com Bad Gyal, Lana Del Rey, Billie Eilish o Kendrick Lamar. L'underground ja no era el seu terreny. Potser no ho havia estat mai, els seus somnis de grandesa sempre havien sigut un clar objectiu. Això la va portar a aparèixer en el disc del productor llatinoamericà Tainy i guanyar reconeixement a l’altra banda de l’Atlàntic. No és casual, que acabés sent la telonera de J Balvin per la seva gira europea de l’any vinent.
L'underground ja no era el seu terreny. Potser no ho havia estat mai, els seus somnis de grandesa sempre havien sigut un clar objectiu
Inscriure a Judeline dins d’un gènere tradicional no té massa sentit. Però, en canvi, es troba dins d’una nova onada de creació espanyola on podem trobar a artistes com Ralphie Choo, Amore, o el col·lectiu Rusia idk. Influïts tots ells, sobre manera, pel replantejament de la creació i producció de Rosalia, i el camp de cultiu de música urbana de finals de la dècada anterior. Tot pot ser pop si pots reconduir-ho de manera imaginativa, inclús el folklore més oblidat. Bodhiria (2024) n’és una clara mostra. Amb Mangata, el primer senzill del disc, va deixar molt clares les seves intencions. Produït per DRUMMIE (Rusia idk) i Rob Bisel, productor d’estrelles com SZA o Tate McRae, barrejava el folklore veneçolà amb house d’un món oníric. Aquest camí de llum que deixa la lluna sobre el mar -significat de la paraula mangata- semblava ser el camí de conte pel qual ens conduiria. I així ho va fer. A finals d’any va debutar de manera elevada entre arpes, pianos i tradició andalusa i veneçolana. Entrant així en llistes internacionals com les de Pitchfork o la d’artistes emergents d’Apple Music.
Però si no ho vius, no ha passat. Per això el directe de Judeline no vol deixar a ningú indiferent. Amb un tarannà hipnòtic que ens podria recordar a Caroline Polachek, la de Caños de la Meca porta sobre l’escenari una proposta de disposició teatral on sembla recrear el seu particular univers de realisme màgic. Si al Sonar la vam poder veure acompanyada amb una porta elevada sobre escales, figures vestides com a cobijadas de Cádiz que, a mesura que avançava el concert, es convertien en les seves ballarines, i una culminació coreogràfica absolutament pop, ara promet elevar el espectacle. Potser encara no és cap de cartell, però el seu show ja està al nivell de les tipografies més grans dels festivals. Després del seu pas per Madrid, les apostes estan en un balancí/bicicleta central, banda sobre l’escenari i ballarins de diversos looks. Tot per estructurar cada emoció del seu disc, des de les sentides balades, a una possible versió de Shakira, als moments més de sacsejar malucs fins a posar el cul a la nuca. Però l’única i veritable certesa que tenim és que el pas de Judeline per Barcelona serà un d’aquells que recordarem durant anys.