Màrius Serra va embarcar-se en una aventura poc comuna: versionar Tirant lo blanc de Joanot Martorell en català actual, una estratègia que els anglesos fan constantment amb el seu patrimoni literari. Ara aquest projecte arriba al teatre i es pot veure al Teatre Romea fins el 4 d’agost amb direcció de Joan Arqué, una monumental escenografia de Judit Colomer i amb vuit intèrprets: Quim Àvila, Laura Aubert, Moha Amazian, Neus Ballbé, Clara Mingueza, Ireneu Tranis, Agnès Jabbour i Judit Neddermann, que interpreta la banda sonora de la peça en directe. Parlem amb la cantant, que aviat acaba la gira del seu darrer disc, LAR.
Després de Canto jo i la muntanya balla ara t’has sumat a Tirant lo blanc.
En Joan Arqué em va trucar per proposar-m’ho i, a més, em va demanar d’estar en escena. Vaig pensar que això era nou i podia ser molt interessant. Entrava en un terreny que desconec, perquè realment no sabia què és fer funció cada dia, i he après com ho viuen els actors, com es concentren i com preparen el text. El període d'assajos en teatre és llarguíssim comparat amb els que fem música, perquè hem estat pràcticament dos mesos assajant sis dies a la setmana, sis hores al dia; i això és una cosa que els músics, si no estem en una simfònica o en una producció de teatre musical, no ho acostumem a fer.
Has hagut de compondre les peces. Com ha estat el procés?
N’estic molt contenta. Tinc la sensació que m'he de posar les piles en moltes coses, perquè ho estic fent des del que sé musicalment, però me n'adono de com podria arribar a ser, no? I això em fa sentir molta responsabilitat respecte al fet de poder escriure música per teatre. I tinc moltes ganes d'aprendre coses noves que sento que puc aportar.
A què sona Tirant?
Crec que totes les meves cançons busquen pau i amor, vull dir, sona molt hippie, però és que és així. I clar, que el Joan em demani una peça que faci por, a mi em posa en un lloc molt nou. I aquesta peça realment va ser una mica com un os.
Això és molt interessant.
Per exemple, hi ha una escena en la qual es bateja a molta gent. I calia una peça musical per fer-ne una coreografia. I, per sort, se'm va acudir una base de psicosi, i a partir d'allà ja em vaig inspirar molt. Va sortir la melodia que feia molta por, però no perdia la cosa clàssica, i lligava molt bé amb una cançó de cant gregorià que cantem abans. Per sort, tinc un tiet, el Josep Maria Gregori, que és musicòleg i a qui li vaig demanar consell, i em va fer arribar aquesta peça que es diu Bidiaco, que cantem en el moment dels batejos. I llavors tota la seqüència va anar agafant l'aire que em demanava el Joan. Que hagi pogut compondre una peça que faci por i que sigui eclesiàstica i que representi els batejos, però també aquesta cara de l'Església d'haver batejat tanta gent i haver imposat la religió d'una forma en què òbviament no hi estic d'acord, em fascina. I és una cosa que com a cantautora no hauria fet mai.
Puges a l’escenari, però et consideres actriu?
Bé, jo crec que actriu són paraules majors i en aquest sentit jo aquí sento que estic fent la banda sonora en directe, perquè no dic absolutament res de text, només dic "avant" en un moment coral en què ho diem tots, però per res em posaria l'etiqueta d'actriu. Almenys de moment, la vida hauria de canviar molt. I en aquest sentit sí que em va interessar molt artísticament provar d'estar en escena, perquè ara s'han complert 10 anys de la meva carrera com a cantautora i com a intèrpret, perquè els primers anys ho vaig combinar amb molts projectes diferents. Tinc la sensació d'haver trepitjat molts escenaris de moltes mides, d'haver col·laborat amb molta gent, i l'ofici musical, que és infinit i no s'acaba mai, m'apassiona i tinc moltes ganes de seguir. Com a Judit Neddermann, no puc tenir músics assajant els meus temes dos mesos. Ho hem de fer molt ràpid i de forma molt eficient. Jo crec que ja ens agradaria poder-ho fer, però pel que sigui no està muntat així. I he après moltíssim.
Em fa molta il·lusió fer l'obra en català a Madrid
També t’acompanya la Neus Ballvé en l’espai sonor.
Sí, crec que ella li ha donat també aquesta dimensió molt actual amb totes les capes que ha generat i els sons que tenim, per exemple les capes de la batalla o quan hi ha el moment en què Tirant pateix l'engany. Aquest espai sonor ja ens porta molt cap a una so modern. Però del meu set, crec que la guitarra elèctrica m’ha ajudat molt perquè la música l'he intentat jugar com si fos popular i antiga, i he fet servir una escala que ens recorda a tota aquesta música mediterrània, que podria ser flamenc, música àrab o música popular catalana.
Quins referents detecta la gent?
Hi ha un moment que canto La Cançó del Mariner, però he canviat la melodia, perquè la gent reconegui la peça però dubti. I després, més endavant, també canto La cançó de la Verge de Montserrat. Perquè aquí buscàvem un contrast entre el Tirant psicòpata que vol seguir matant i la qüestió celestial, però ben entesa: hi ha una part de la religió que és espiritual, que cerca trobar la bondat humana i connectar amb l'amor de la humanitat. I això pot ser una sensació molt vertical i molt mística. I llavors vaig utilitzar aquesta cançó, perquè me l'ha ensenyat la meva àvia, crec que està en l'imaginari català també, que això també ens ajuda i ens ho sentim molt nostre.
I ara feu temporada aquí però després marxeu a Madrid. Ho fareu en castellà?
No, ho farem en català subtitulat. Quan vaig saber que anàvem a Madrid em va fer molta il·lusió, perquè m'encanta la ciutat i m'encanta el públic de Madrid. Però vaig pensar: ostres, i què farem, no? Perquè, a més, ara tots tenim el text molt dins i sona molt bé. És que últimament estic molt enamorada de la llengua, de com sona el català, i quan cada dia en sento dir les paraules. Estic en un moment molt bonic a nivell de sonoritat amb el català. I em fa molta il·lusió que ho fem en català a Madrid, clar que sí.
Acabes gira del darrer disc. Treus un EP. Estàs rodant i fent nou disc. Faràs vacances?
No faré vacances. De fet, vaig trobar una setmana a l'octubre que ha quedat tallada perquè ens ha sortit un bolo de Dinamo Blanc a Sabadell. Faré mini vacances però no passa res perquè mira, aquest gener passat vaig tenir l'oportunitat d'anar a Senegal un mes, allà vaig carregar moltes piles. Ara trec un EP que és una història molt bonica. Ho he fet amb un mànager del País Basc que després de fer alguns concerts allà em va convidar a produir un projecte en eusquera. I jo vaig dir de seguida que sí. I així ha sigut: hem conegut cantants d'allà que canten en eusquera fent que la cultura euskaldun estigui viva, i jo he fet aquest pont. He composat cinc cançons en català i l’Olatz Salvador, que és una cantautora d'allà, m'ha ajudat a traduir-les, i ara estem en procés de veure qui canta què. Serà un EP, però seran sis cançons pont entre les dues llengües i crec que tenim molt en comú. Aquest amor per la llengua pròpia i l'entendre, què vol dir cuidar-la, parlar-la, cantar-la, doncs em ve molt de gust treballar-ho així.
I nou disc.
Estic preparant un sisè disc per l'any que ve, que això sí que serà un disc sencer a duet amb el Pau Figueres, que és el guitarrista amb qui toco des de fa mil anys. I aquest disc espero que ens permeti girar d'una manera més gran, perquè ara també fa un any i mig que he pogut començar a anar a Llatinoamèrica, i estic treballant aquells territoris, i estic molt animada, la veritat.
Per acabar, com va el festival Floral que codirigeixes amb Martí Sant Climent?
Enguany hem fet la tercera edició. Això porta moltíssima feina i és una cosa que faig per gust, entremig de tota la resta. I estic molt orgullosa d'aquest festival, estic molt contenta de ser amiga del Martí, que és una persona que tira endavant projectes aparentment impossibles entre la seva energia i la meva. I al costat de tots els voluntaris també hem aconseguit patrocini, i cada vegada les institucions ens ajuden més i l'hem consolidat. Aquest any ho hem tingut molt ple i ja estem preparant la quarta edició. I això és una cosa que també em fa sentir molt útil. El fet de ser ciutadana i feminista, i el fet de ser artista, només ho faig servir com a amfitriona per realment fer un festival que posi les dones al centre, que és increïble però encara fa falta. Crec que anirem demostrant que l'interès sí que hi és per la música que fem les dones, que és simplement posar-les a l'escenari i que diguin el que volen dir perquè la gent ho ha de sentir. Hi ha moltes dones fent projectes increïbles que es mereixen tota l'atenció i tot el focus del món.