El motiu de la baralla va ser Allò que el vent s'endugué. L’any, el 1969, el mateix que Armstrong va trepitjar la superfície lunar i dos abans del dia més important a la vida de Fernando Atienza: el dia del Watusi. L’escenari, el Paral·lel: l’avinguda que talla el pendent de la muntanya i reforça el gradient amb la civilització. És aquí on té lloc la improvisada eliminatòria, a hòstia neta, entre les desenes d’adolescents disfressades d'Escarlata O'Hara, abans d’arribar al concurs radiofònic d’aspirants provincials al paper. Dues joves barraquistes de Montjuïc han incitat la salvatge baralla: la filla del perista Tomás, la Dora, i la filla del Celso, un gàngster de barri, la Julia, que més endavant morirà, presumptament, a mans del Watusi.
La prodigiosa actriu Raquel Ferri borda el relat de la Dora en l’expeditiva adaptació teatral dirigida per Iván Morales
És difícil imaginar un lloc més idoni per portar a escena l’hilarant episodi que recull Los juegos feroces (primer volum del tríptic novel·lesc de Francisco Casavella, El día del Watusi), que la sala Paral·lel 62, a les portes de la qual bé podrien haver-se atonyinat les Escarlates de raval. La prodigiosa actriu Raquel Ferri borda el relat en primera persona de la Dora en l’expeditiva adaptació teatral, dirigida per Iván Morales, que divendres i dissabte ha programat el Grec. El mateix farà, inopinadament, amb el paper del Supermán, el musculat xulopiscines que confon als nens protagonistes, el mencionat Fernando i el seu esguerrat amic Pepito ‘el Yeyé’, amb emissaris del Celso. Fabuloses també les interpretacions dels diferents papers de Xavi Sáez i David Climent, en especial la versió transformista de la Francesa en l’èxode final de l’obra.
La representació dels personatges infantils, l’extrema dificultat dels quals van recaure en l'Enric Auquer i l'Àlex Monner, va grinyolar-me més. No sé si per tractar-se d'adults interpretant a infants amb vis bufa (a estones em va recordar a El Chavo del 8, comèdia mexicana de la qual, d’altra banda, soc gran fan), si em van semblar poc creïbles com a barraquista i gitano, respectivament, o si va ser aquell impostat deix xarnego.
En qualsevol cas són, sens dubte, dos dels millors actors de l’escena actual i segurament trobaran menys obstacles en l’adaptació dels volums següents (les tres obres juntes faran temporada al Lliure a la primavera), quan els protagonistes estan més crescuts i romanitzats. Completa el repartiment la solventíssima Bruna Cusí, que, al marge del musical, no va tenir massa oportunitats de lluir-se en aquest primer lliurament, però segur les tindrà quan arribi la posada de llarg (fins i tot puc imaginar els seus futurs papers).
L’adaptació festiva i musical de Los juegos feroces, en format tablao-funk, que
proposa Iván Morales és una manera efectiva de copsar l’èpica oral i la literatura
heroica dels baixos fons que va llegar-nos Casavella
Potser he d’admetre que els tres llibres que integren El día del Watusi són, sense cap dubte, l’obra que aquest cronista més ha rellegit, grapejat, subratllat, afusellat, memoritzat, recomanat, prestat, reclamat de tornada i forçat a llegir a les seves parelles i amistats que vulguin prear-se de ser-ho (sovint mitjançant coaccions). Deixant de banda a Marsé i Vázquez Montalbán, el considero el text en castellà més important de la nostra història recent. I com a talibà casavellià que soc, les dues adaptacions cinematogràfiques que d’ell s’han fet fins a la data: El idioma impossible, de Rodrigo Rodero, i El triunfo, de Mireia Ros, m’han semblat un deposició catedralícia.
Per això, la notícia d’una ansiada adaptació teatral (que va arribar-me fa un parell d’anys de boca de Martí Sales, il·lustre watusià i col·laborador en la dramatúrgia de la present obra) va dividir-me entre l’emoció per veure i escoltar sobre un escenari les ditiràmbiques llegendes del Watusi contades per Pepito el Yeyé, i un recel purista i injustificable; perquè, evidentment, és inevitable mutilar parts del text i transformar-lo per a adaptar-lo al mitjà teatral. Confesso que ahir vaig trobar a faltar a alguns dels meus personatges predilectes (el Topoyiyo), a més de pilars estructurals del llibre (l'Informe) i em van sorprendre alguns canvis de la història original. Amb tot, l’adaptació festiva i musical de Los juegos feroces, en format tablao-funk, que proposa Iván Morales —tenint en compte, a més, que es tracta sols d’una bestreta— és una manera efectiva de copsar l’èpica oral i la literatura heroica dels baixos fons que va llegar-nos Casavella. Apta (i recomanable) fins i tot pels fans més integristes.