València, 20 de març de 1500. Fa 524 anys. Feia divuit anys que havia estat implantada la Inquisició al regne de València (1482). I en feia vuit que s’havia promulgat el Decret de l’Alhambra (1492), de conversió o expulsió de la població jueva de tots els dominis de la monarquia hispànica. Els oficials de la Inquisició assaltaven la sinagoga secreta de l’antic rabí Miquel Vives i intervenien una sèrie de documents que provocarien la detenció i la incriminació d’una trentena de persones. Un dels documents era una pregària, molt probablement redactada pel rabí Vives, que maleïa els reis de la monarquia hispànica, però especialment la reina Isabel I de Castella i de Lleó; a qui la comunitat judeoconversa valenciana considerava la principal responsable de l’escenari de persecució i del clima de terror creat per la Inquisició.
Però aquesta postura, a primer cop d’ull, resulta sorprenent; perquè l’anomenada reina Catòlica no tenia cap poder als països de la Corona catalanoaragonesa. Les capitulacions matrimonials de Cervera (1468) havien consagrat un règim d’unió dinàstica, on cada un dels Estats que formaven el nou edifici polític hispànic conservava la seva independència política. Als països catalanoaragonesos, Isabel no passaria mai de la categoria de reina-consort; en la mesura que Ferran mai superaria aquest topall als països de la Corona castellanolleonesa. Llavors, ¿per què els jueus conversos valencians no van posar el focus en Ferran, l’autèntic responsable de la introducció de la Inquisició al regne de València? ¿Per què van assenyalar la reina castellana com la responsable d’aquella brutal onada de violència?
Què deia el text d’aquella pregària?
A propòsit d’aquest document, el professor Abel Soler —de la Universitat de València— ha publicat un interessant article acadèmic on es transcriuen algunes de les cites d’aquella pregària. En aquell text es diu que la comunitat judeoconversa està en mans de “pastors estranys” (inquisidors) que la tracten “cruelment” i la fan obrar contra els preceptes de la seva confessió “fan-nos adorar Déu estrany”. I, tot seguit, l’autor del text derivava tota la culpa al poder polític i, especialment, a la reina castellana. Desitja la destrucció dels reis Ferran i Isabel, que són els que “han destroyt el teu poble (jueus) e lo han lansat al mal (els ha obligat a renunciar a la seva religió)”. I es diu que la reina castellana hauria estat la que va fer “major mal” perquè “els havia escampat per lo món sense pietat” (havia ordenat l’expulsió dels no-conversos).
Maleir la reina castellana
Però l’autor d’aquella pregària no es va aturar aquí. Tot seguit evoca els sants pares Abraham, Isaac, Jacob i Moisès. Per la seva fe demana que “nos leves d’aquesta reyna” (ens alliberis d’aquesta reina). I demana, repetidament, que la destrueixi del tot: “destrueix aquella (la reina Isabel) e tots els ministres (cancellers i inquisidors) de aquella (...), perquè han destroyt lo teu poble”. “Que sia cremada de foch la reyna e tots los ministres d’aquella (...) com han cremat de foch lo teu poble”. “Desterra e scampa per lo món los fills e filles d'aquella (la reina), e tots aquells que bé li volen, e tots los ministres que han escampat lo teu poble (el poble jueu)”. “Dona ella e sos ministres e sos bens al diable”. “Sia lançada a mal la reyna e sos ministres (...) muyra de mort la reyna e tots sos ministres”.
A qui anava dirigida aquella pregària?
Segons el professor Soler, aquell reguitzell de malediccions obeiria a un fort sentiment de venjança que la comunitat judeoconversa valenciana (“Senyor, dona’ns vengansa de aquella reina”) expressava a través de l’autor de la pregària (molt probablement el rabí Vives) per la terrible onada de violència que havia desfermat la Inquisició. L’aparició posterior (1519) d’una còpia en un calaix del recaptador d’impostos d’Almenara (a 40 quilòmetres al nord de València), fa suposar que aquella pregària estava destinada a la litúrgia que s’oficiava en les diverses sinagogues secretes escampades arreu del regne de València. Soler apunta a la possibilitat, més que plausible, de l’existència d’aquestes “cases de la Torà” (sinagogues secretes) a València, a Sagunt, a Xàtiva, a Castelló de la Plana, a Vila-real, a Elx i a Oriola.
Per què els jueus conversos valencians assenyalaven la reina castellana i no el propi rei?
Altres investigadors, com el professor Manuel Peña Díaz (Universitat de Córdoba), expliquen que, simultàniament, es va produir una brutal onada de persecució contra els jueus conversos castellanolleonesos, promoguda pel rei-consort Ferran el Catòlic i pels seus acòlits, i que tindria el seu màxim exponent en l’auto de fe del 22 de desembre de 1504 a Córdoba, on van ser cremades 107 persones. Peña situa aquell escenari de violència extrema, precedit d’un sistemàtic saqueig a les víctimes en un context d’extrema tensió personal i política entre Ferran i Isabel. Per tant, si els jueus castellanolleonesos —i especialment els andalusos— van ser l’objectiu del rei Ferran; resulta plausible pensar que els jueus conversos catalanoaragonesos —i especialment els valencians— fossin al punt de mira de la reina castellana.
D’on venien els jueus conversos valencians?
Un segle abans (després dels pogroms de 1391) el món jueu peninsular havia iniciat un lent camí cap a la conversió, que s’intensificaria amb el decret d’expulsió de 1492. La comunitat judeoconversa de principis del segle XVI era el resultat d’una tràgica segmentació: eren els més rics (que s’havien convertit —només aparentment— perquè marxar representava la renúncia al seu poder econòmic) i els més pobres (que s’havien batejat —i havien abraçat obertament la nova fe— perquè no tenien recursos per escapar). En canvi, les “classes mitjanes” jueves havien marxat en massa. I això volia dir que les elits del món judeoconvers andalús o valencià eren, econòmicament, molt potents; perquè aquests territoris s’havien convertit en els més rics dels seus respectius Estats; i perquè els pogroms i l’expulsió havien imposat un dramàtic procés de selecció natural.
Per què Isabel podia detestar els jueus conversos valencians?
Isabel la Catòlica tenia molts motius per a detestar els jueus conversos valencians. El primer era que aquest corpus social i cultural era, no tan sols, part important de l’oligarquia econòmica del país; sinó que, també, era un segment molt destacat de l’elit cultural valenciana. I, en un escenari polític que ja prefigura l’Estat modern, que promou mesures unificadores, a nivell de religió o de llengua (la Catòlica —a través d'Antonio de Nebrija— impulsa la normativització del castellà i aposta clarament per la seva imposició arreu dels dominis de la monarquia hispànica)—, els jueus conversos valencians eren una veritable nosa. Això explicaria, també, per què al regne de València, la Inquisició de principis del segle XVI (la que va perseguir la comunitat judeoconversa amb extrema violència) era castellana i era castellanoparlant.
Per què més podia Isabel detestar els jueus conversos valencians?
Però, en aquell context, hi ha un segon aspecte, tant o més important que l’ambició unificadora de la Catòlica i de la seva cancelleria (“sos ministres”). El registre a la casa de l’antic rabí Miquel Vives, que comporta la caiguda d’una important xarxa de dissidència religiosa... i política!!!, es produeix, poc abans, del cop d’estat contra els Colom a la Hispaniola (detenció, engrillonament, deportació i empresonament de Cristòfol i de Bartomeu), perpetrat per la cancelleria hispànica per a usurpar l’empresa colombina. Els Colom són detinguts l’1 d’octubre de 1500 i forçats a renunciar el 17 de desembre de 1500. No oblidem que l’empresa colombina va ser fabricada a València, per personalitats del món judeoconvers tan destacades i tan properes al rei Ferran com, per exemple, el banquer Lluís de Santàngel.
