Vaig conèixer la Júlia Bacardit farà uns mesos, al bar de l’Ateneu. Ella havia tornat de Bucarest, jo de Varsòvia. Suposo que per això ens vam entendre de seguida. Europa de l’Est no s’explica, es viu, però, els que l’han viscuda, sempre troben el moment per parlar-ne. Això és el que ella ha fet a Corresponsal d’enlloc (Pòrtic), un conjunt de capítols dispersos que vindrien a ser el resum del temps que s’ha passat exercint el noble art del periodisme a la capital de Romania. Pel llibre, que té alguna cosa de les Cartes d’Itàlia de Josep Pla, hi desfilen gitanos homosexuals, clergues revolucionaris, periodistes sacrificats, polítics corruptes i altres personatges reals que tenen com a objectiu ajudar-nos a entendre l’essència del país amb els escriptors més depressius que les llengües romàniques hagin vist mai. Bacardit, però, és més simpàtica que Emil Cioran i escoltar les seves històries, per truculentes que siguin, sempre acaba sent divertit. La primera pregunta, però, és obligada.
Fins a quin punt és trista Romania?
És un país que sembla trist, però no s'hi viu malament. Evidentment, depèn de les circumstàncies en què et trobis, però, en tot cas, diria que Bucarest m’ha tractat millor que Barcelona.
Què diries que les diferencia?
Moltes coses. La més òbvia és l’estètica. Barcelona és una ciutat molt bonica, per això està morint d’èxit. Bucarest és el contrari, és una ciutat grisa, soviètica. Tenen un patrimoni arquitectònic que està bé i és molt maco, però que està molt descuidat.
I pel que fa la gent?
Bucarest és molt més homogènia que Barcelona. Hi ha molt poca immigració. Comença a haver-hi expats, però en un grau molt inferior al que podem veure aquí.
Tu també eres una expat, com et senties al respecte?
La veritat és que tenir més diners que la majoria de la gent que t’envolta és molt agradable. El que sí que em sabia greu és que, a diferència de nosaltres, ells no senten cap mena de menyspreu pel turista ric. No ho veuen com un problema i a vegades et ve de gust posar-te paternalista i dir-los que vagin amb compte.
En els romanesos hi veig una certa honestedat que crec que als catalans ens falta, no intenten semblar éssers de moral superior; es pot veure en la seva relació amb els diners, que no són un tema tabú
Com a mínim tu vas aprendre la llengua.
Era fàcil, però, vaja, vivia molt en anglès, era una expat més.
Una expat que es mirava als seus veïns amb certa admiració.
En els romanesos hi veig una certa honestedat que crec que als catalans ens falta, no intenten semblar éssers de moral superior. Es pot veure en la seva relació amb els diners, que no són un tema tabú. A l’educació també t’ho trobes. Allà no ha arribat l’Innovemat i es nota. L’escola és un lloc de disciplina, com als temps comunistes. També és veritat que és un model una mica antiquat, que recorda al dels nostres avis.
Suposo que això també afecta els rols de gènere.
Estan més marcats. Ho veus en la forma en la qual es vesteixen i es comporten. Hi té a veure l'Església Ortodoxa, que té molt poder. Allà la gent va a missa, participa en les activitats religioses, fins i tot els joves. Per a la comunitat LGTB la vida és bastant difícil. És il·legal casar-se o adoptar. Durant el dia de l’Orgull hi ha grups religiosos que organitzen manifestacions en contra de la seva celebració.
A què es deu aquest nivell d'influència de l'església?
En part és una reacció a les polítiques antireligioses del comunisme, una cosa similar a la que ha passat a Polònia amb el Catolicisme. Però també cal entendre que, en certa forma, la idea nacional de Romania està molt lligada a l'Església Ortodoxa. L’Estat Romanès es funda contra els turcs, contra l’islam. La majoria dels herois nacionals, com Vlad Ţepeş, tenen un component religiós important.
Jaume I també lluitava contra els moros.
La Sílvia Orriols ho deia l’altre dia, però el nostre nacionalisme està molt més lligat a la idea de la cultura, de la llengua, tenim les Homilies d'Organyà i tal. Els primers textos en romanès són molt més recents, abans escrivien en ciríl·lic. Diria que el seu nacionalisme és més primari, menys sofisticat. Suposo que a la majoria dels països és així.
És el que passa quan tens un estat.
Nosaltres som els rarets d’Europa.
I els nostres escriptors no s’han passat al francès.
Els literats romanesos sempre han mirat cap a Occident, Emil Cioran i Eugène Ionesco són un bon exemple. Ara tenen a Mircea Cărtărescu, que escriu en romanès, però que no fa una literatura especialment fàcil.
El que tampoc sembla fàcil d’entendre és la seva política nacional. Hi ha un moment en què dius que “les esquerres d'allà són les dretes nostres”.
Les esquerres d’aquí neixen amb la idea d’anar a la contra del poder, de l’establishment. Però, allà, no fa tant, l’establishment eren els comunistes i ara és el Partit Socialista. Estar-hi en contra implica, moltes vegades, abraçar el capitalisme i els seus gadgets. L’esquerra en el sentit que la tenim aquí és molt minoritària.
I el seu paper el fan els liberals.
Són els que critiquen la corrupció del govern. Però ser liberal és complicat quan no tens diners. Als votants de les zones rurals, que acostumen a ser més pobres, costa convèncer-los de les suposades virtuts que implicaria l’obertura del mercat. És difícil pensar en el mercat quan tens problemes per guanyar-te la vida.
Jo creia que el que em faltava era aprendre a fer notícies dures, pelades, sense subjectivisme i va ser frustrant veure que no ho aconseguia
Parlant de guanyar-se la vida, un dels temes principals del llibre és l’ofici de periodista. Diries que és la crònica del teu desencant amb la professió?
S’hi explica el desencant amb allò que jo creia que era el “periodisme objectiu”. Jo creia que el que em faltava era aprendre a fer notícies dures, pelades, sense subjectivisme i va ser frustrant veure que no ho aconseguia. Va ser una crisi laboral existencial bastant important, la veritat.
Dius que et senties una impostora.
Havia escrit llibres i articles, però no havia estat mai en una redacció. A Romania em vaig adonar que no era capaç de fer la feina que sempre havia volgut fer. Va ser un error meu, fruit de no haver llegit prou la premsa tradicional.
Al llibre, però, tens més espai per parlar en profunditat de temes com el de les condicions de vida dels gitanos.
Era una qüestió que m’interessava molt, sobretot perquè molta gent associa Romania amb els gitanos i la majoria de la població viu donant-los l'esquena. Hi ha un cert racisme cap a ells que, en molts casos, és del tot desacomplexat. A Romania, els gitanos van ser esclaus fins al segle XIX. Encara avui, molts viuen al marge de la societat, en xaboles, als afores de les ciutats, en barris on no arriba el transport públic.
A casa nostra també es poden veure situacions semblants.
Sí, però no tan bèsties. Aquí s’han barrejat més. A Romania, els gitanos han mantingut més la seva cultura. De fet, han preservat la llengua, que s’assembla a l’hindi.
Una altra minoria present al país és la dels hongaresos.
Tot i que tenen la nacionalitat romanesa, també mantenen el seu idioma i la religió catòlica. De fet, la revolució que va derrocar Nicolae Ceaușescu la va iniciar un clergue hongarès de Timișoara.
Què va passar exactament?
Ceaușescu el volia expulsar de la ciutat per estar en contra del règim, però ell i la seva comunitat s’hi van resistir. Com que el dictador sabia que, a Timişoara, hi havia una periodista internacional, no va voler reprimir les protestes amb gaire violència i el moviment es va expandir per tot el país.
Des de quan els dictadors es preocupen d’aquestes coses?
Ceaușescu volia agradar als estrangers, de fet, el 1989 encara tenia esperances de guanyar el Premi Nobel de la Pau.
I va acabar executat pels seus aliats.
Hi havia un sector del Partit Comunista, encapçalat per Ion Iliescu, que estava fart del radicalisme del dictador. Van ser membres de l'antic govern dictatorial els que van liderar la transició cap a la democràcia.
Molta gent associa Romania amb els gitanos i la majoria de la població viu donant-los l'esquena; hi ha un cert racisme cap a ells que, en molts casos, és del tot desacomplexat
Estem parlant d’un dels règims més durs de la història de la humanitat.
Es veu que Ceaușescu va anar a Corea del Nord i va quedar fascinat pel que hi va veure. Va acabar construint un règim d’inspiració asiàtica, molt basat en el culte al líder, tot i que el nacionalisme també tenia un pes molt important. Ceaușescu sentia certa admiració pel feixisme romanès previ a l’establiment del comunisme.
Va arribar al punt de redimir la figura de Ion Antonescu, aliat dels nazis.
Romania va canviar de bàndol al final de la Guerra Mundial i, a última hora, es van unir als enemics dels alemanys. Després van passar al comunisme molt de pressa, aplicant-lo en una societat formada per pagesos que no eren gaire favorables a la idea que els expropiessin les terres. El nacionalisme ajudava a calmar certes reticències en una societat que no veia el marxisme amb simpatia.
Ara hi ha qui troba a faltar Ceaușescu.
La vida de molta gent ha millorat amb el capitalisme, pensa que abans no podien sortir del país ni fer servir preservatius ni avortar ni menjar gaire. Però el final del comunisme va deixar un buit molt gran, que es nota especialment en la gent més vulnerable. No existia una classe mitjana consolidada ni una cultura menestral com la catalana i les diferències socials encara són molt grans. Més d’un nostàlgic del comunisme reconeix que abans hi havia poques coses als supermercats, però que ara, tot i que n’hi hagi moltes, no en poden comprar cap.
Pobres ho continuen sent.
El poder adquisitiu, el salari mínim, les jubilacions... Tot és ridículament baix.
I encara tenen epidèmies de xarampió.
Les taxes de vacunació són baixes, en part per influència de l'Església i en part perquè la gent no s'acaba de fiar de les autoritats. Passa al revés del que passa a Suècia. Allà la gent sap que l'estat els tractarà bé, com si fossin bebès, a Romania l'estat no és una institució que inspiri gaire confiança.
Creus que això canviarà?
La veritat és que, malgrat tot, Romania ha millorat molt en els darrers anys. El que costa de canviar és el sistema, la corrupció, el fet que les carreteres siguin un desastre… Però bé, ara hi ha llibertat d’expressió i hi ha molta gent amb ganes de fer del país un lloc millor.
Això si no se'n van a buscar-se la vida a l'estranger.
Tenen el 20% de la força del treball fora de les fronteres nacionals. Això té un efecte enorme. Costa innovar i estar al dia dels avenços tecnològics quan les empreses les maneguen gent vella i amb tendència a la corrupció i quan els professionals preparats se n’han d’anar a Londres. Passa el mateix a Ucraïna.
O a Moldàvia.
A Moldàvia encara passa més.
La Romania de Romania.
La germana pobra.
Costa innovar i estar al dia dels avenços tecnològics quan les empreses les maneguen gent vella i amb tendència a la corrupció i quan els professionals preparats se n’han d’anar a Londres
També és veritat que hi ha romanesos que opten per tornar. El teu nòvio, l’Andrei, que s’havia criat a Itàlia, va decidir instal·lar-se a Bucarest.
En el seu cas té més a veure amb un tema de logística familiar.
Expliques que no té una opinió gaire favorable del seu país.
És una cosa que als catalans ens crida molt l’atenció. Com que ells són un país de veritat, no com nosaltres, no han d’estar mantenint contínuament cap mena de performance nacional.
Una mica sí que deu estimar-se Romania.
És un amor com el que tens per les sabatilles d’estar per casa, et donen certa comoditat.
I tu, te l’estimes?
Contra tot pronòstic. M’hi hauria quedat, no tenia ganes de tornar a casa.