Júlia Colom (Valldemossa, 1997) publicava mesos enrere Miramar (La Castanya, 2023), disc de debut en què es presenta unit el cant tradicional mallorquí amb l’electrònica més actual. Tot i ser un dels treballs més notables a casa nostra aquest 2023, però que no ens ha agafat del tot per sorpresa. El 2020 va protagonitzar el documental Sempre dijous, dirigit per Joan Porcel, on es retrata la voluntat de la cantant d’anar a la recerca i recuperació de melodies tradicionals mallorquines, documentant paral·lelament l’inici de la seva carrera musical.
Miramar ens transporta a aquest folklore amb tres cançons de la Mallorca preturística. La resta és de collita pròpia: plasmant la dualitat i convivència tradició-innovació. El disc comença amb senzillesa amb Que m’abrasava: la veu és l’element central de tot el disc, como ho era de la música tradicional popular. Iniciar l'àlbum amb aquesta cançó tenia tot el sentit: “Per mi la veu és el més primitiu, la llavor que tenim tots i a partir d’aquí es pot anar construint i fent música de mil maneres, igual que el disc”, ha comentat la mallorquina. Colom podria recordar a Maria del Mar Bonet. De fet, la considera una referent. Però també d’una altra època.
Per mi la veu és el més primitiu, la llavor que tenim tots i a partir d’aquí es pot anar construint i fent música de mil maneres
La mallorquina va començar a cantar a una coral amb 4 anys. Als 7, el seu avi va ensenyar-li el Cant de la Sibil·la, un cant complex i llarg, que s’havia transmès oralment al llarg de generacions familiars. “Així va ser com vaig obrir la porta a la connexió amb el cant. I després m'he passat la vida amb la música com la meva prioritat”, ha apuntat. Ha estudiat cant jazz al Conservatori Superior de Barcelona i s’ha quedat a la ciutat perquè ha decidit que vol que sigui allà on el seu projecte funcioni i tiri endavant.
No et coneixíem, però ja vas protagonitzar un documental.
Va haver-hi un moment que les cançons de la Mallorca rural que jo coneixia ja eren les que eren, pel meu context i la meva família. Però sabia que hi havia persones de Mallorca que encara estaven vives, que sabien i que cantaven moltes cançons, i vaig voler anar a veure-les per recuperar aquestes cançons. Ho vaig comentar en un sopar a casa d'uns amics i, curiosament, hi havia en Joan Porcel, que és el director del documental, i el Jaume Ripoll, que és un dels fundadors de Filmin. Els hi va interessar, també per documentar el punt vital en què em trobava: el principi d’un projecte musical. Moltes vegades es documenta els finals, especialment quan van bé les coses. Sempre dijous no tracta d'això. Va ser així com va néixer la idea. A mi em va costar molt entendre que podia valer la pena que em fessin el documental a mi. També va ser un procés d'introspecció molt fort, i també d’exposició a les càmeres, entendre que el que feia anava a un punt més transcendental i profund.
Consideres polític el fet d'haver recuperat les melodies tradicionals?
Crec que la meva voluntat ha estat una cosa més personal. Òbviament, jo sóc una persona que la meva estima per Mallorca és molt forta i li poso valor en aquestes coses. Però no hi ha una idea més col·lectiva, no sé si això és egoista. També crec que si això es fes bé, haurien de ser musicòlegs, que tinguessin una bona inversió i ho fessin amb rigor, perquè són ells els especialistes. Jo no, jo sóc cantant i músic. Això és el primer que soc. I faig el que faig per una voluntat meva, sense pensar més enllà o amb quina repercussió general o col·lectiva pugui tenir.
Algunes de les melodies que vas descobrir ara nodreixen Miramar.
Volia donar-li un sentit simbòlic d’explicar qui sóc. En ser el primer disc, hi haurà molta gent que m'escoltarà per primera vegada. Amb el segon, el tercer i el quart ja no serà igual. Tot el que he après de les tonades no ho feia pensant en el disc, però en plantejar Miramar com una presentació, era molt important que per mi aparegués aquesta part, que és el que a mi m’ha connectat amb la música, amb el meu avi, que m’ha ajudat a viatjar pel món, ja que m’han sortit concerts a través d’aquestes cançons. Un percentatge de cançons havien de ser de la Mallorca rural perquè jo sóc qui sóc en gran part per això. També fa uns anys em vaig adonar del valor i l'afortunada que sóc d'haver viscut la música a través de la transmissió oral. I el fet que me les hagin ensenyat o les hagi escoltat de les persones que vivien les cançons en primera persona, que no és tan normal, tot i que abans ho donava per fet. Per tant, també volia que fos un homenatge a l’experiència que he tingut. I després, per altra banda, hi ha cançons que he fet jo: aquesta és la mirada més directa a qui soc jo o el que puc fer.
Un percentatge de cançons havien de ser de la Mallorca rural perquè jo sóc qui sóc en gran part per això.
El documental obra el debat de si les tonades són considerades cançons, o no.
Jo sí que ho considero cançons, però el Biel Collut, de Sa Pobla, em va fer la reflexió que les tonades no són cançons, perquè era el que feien mentre treballaven de sol a sol, per anar tots a la una i per no perdre el punt. La seva concepció era que les tonades eren una eina més de producció, no música. I clar, des del meu punt de vista de persona de segle XXI, allò és música, perquè té una melodia, són notes que estan dins una harmonia i té ritme. Però entenc que per ells en aquell moment, ho concebessin així i consideressin la música allò que feien quan acabaven de fer feina.
Explica'm una mica les cançons del disc, les d'aquestes que has agafat i també una mica les altres...
Al disc apareixen tres cançons de la Mallorca preturística, títol que li he donat jo a aquestes cançons. Són tonades, que són les músiques de camp, però també hi ha Que m’abrasava, és la que obra el disc i és una cançó purament d’amor, la vaig escoltar d’una dona de Sóller i em va agradar perquè no hi ha tantes cançons que parlin d’aquest amor desesperat. La Tonada de segar és una cançó que em sé de tota la vida, la Tonada de collir figues la vaig aprendre d’un home de Sa Pobla. El que m’ha costat més ha sigut fer encaixar les cançons meves i de Mallorca al mateix disc. Va ser un gran repte trobar el punt on poguessin viure aquests dos mons. Per mi estava clar perquè és la meva realitat.
Explica’m això de la Mallorca Preturística
Jo canto tonades, romanços, cançons que xerren de tot allò que passava abans que arribés el turisme, que va ser al mateix temps que la tecnologia; perquè la gent va començar a escoltar ràdio, les màquines es van començar a introduir al camp i feien soroll i ja es no es cantava. Tot va passar una mica en el mateix moment i es va anar arraconant la música popular.
D’on ve el títol de Miramar?
Miramar és un espai físic que està molt a prop de Valldemossa. És un penya-segat molt idíl·lic i especial, s’hi pot anar de visita i allà hi havia un monestir, Ramon Llull hi va fundar una escola... A mesura que anava creixent, vaig descobrir que Miramar també és la paraula més explotada al món de l’hostaleria i el turisme: Apartaments Miramar, Hotel Miramar, Souvenirs Miramar... Quan t’hi fixes, veus el nom de Miramar a tot arreu. A mi em feia gràcia veure les dues cares del que representa Miramar, que també són una mica les dues cares del que per mi implica ser mallorquina: aquella cosa tan pura, aquella fragilitat de la naturalesa i, al mateix temps, veure com tot va a la mateixa direcció.
Al meu projecte musical li vull donar tot el que tinc perquè arribi el dia de demà i vegi que vaig fer tot el que vaig poder
Tot i ser el teu primer disc, també t'has llançat a coproduir-lo.
Ha estat bastant una revelació i una dosi d'autoconfiança en mi mateixa. Abans de fer el disc, no contemplava que fos capaç de fer tot el que he fet, l’únic que em plantejava és que hauria de comptar amb molta gent. A poc a poc em vaig adonar que podia fer-ho.
Sí que ens trobem amb una col·laboració de Pol Batlle.
Ha anat superbé, estic molt contenta. És la primera col·laboració que faig i vaig convidar en Pol, que era el músic que em cridava més l’atenció d’aquí, per com canta, les cançons que fa i com produeix. Ficats a triar, també col·laboraria amb la Caroline Polachek, amb la Carminho, que és una cantant de fado portuguesa, amb la Rosalia... I del panorama català, amb les Tarta Relena o amb Maestro Espada, que d’aquí poc trauran el seu primer disc i és increïble.
Quines influències ha tingut el disc?
De gent que admiro. Tant al Martín Leiton (coproductor i guitarrista) com a mi, ens flipa la manera que té de tocar la guitarra i produir de José González. I de cantants la Carminho, la Caroline Polachek o la Marina Satti, que és grega i m’agrada molt com ho fa.
Al documental hi ha un moment on et pregunten si tens un pla B, per si la música no funciona. El tens?
Tot aquest plantejament implica una part de privilegi. El primer de tot és la teva situació econòmica i a partir d'aquí, muntes plans B, C, Z o cap. I la seva veritat és que estic veient que si vull apostar per una cosa no puc tenir una altra porta oberta al mateix temps. Així és com jo estic entenent i com m’estic prenent la meva carrera. Al meu projecte musical li vull donar tot el que tinc perquè arribi el dia de demà i vegi que vaig fer tot el que vaig poder.