Dijous 19 d’octubre, Julio Manrique estrena a la Villarroel Love, Love, Love de Mike Bartlett. Ell ha dirigit el muntatge, el protagonitzen Laia Marull, David Selvas, Clara de Ramon i Marc Bosch, i és una producció de LaBrutal. Després, també a la Villarroel, dirigirà Amèrica de Sergi Pompermayer. I serà Macbeth al Teatre Lliure, aquest cop a la primavera, amb direcció de Pau Carrió. Aquest passat dimecres, l'actor i director va ser escollit nou director del Teatre Lliure, càrrec que ocuparà a partir de l'1 de febrer del 2024. Aquesta entrevista es va enregistrar 24 hores abans de conèixer la notícia.
Deu n’hi do la temporada que ara inicies. Dues direccions i d’actor fent un Macbeth.
No pararé gaire, no. I estic de gira amb Cost de vida de Martyna Majok, que vam fer a la Villarroel fa un any amb Sixto Paz. L’inici d’aquesta temporada ha estat potent.
Ara estrenes Love, Love, Love, una producció de LaBrutal a la Villarroel. Tornar als setanta, com també les T de Teatre.
Revisitem els anys setanta des d’un lloc molt diferent, per exemple, al que estan fent les T de Teatre. El text el tenia al calaix i hem esperat el moment per fer-lo. És una coincidència que s’ha donat. Planteja la fricció d’un conflicte generacional a finals dels seixanta i què passa amb els que venen darrere d’ells.
T’interessa molt la qüestió generacional. La lectura que en vas fer de l’Ànec salvatge al Teatre Lliure així ho mostrava.
Sí, molt. És un tema que m’interessa, no el vaig a buscar. I no és casualitat que a les obres que m’agraden això hi apareix. És molt important: soc fill, vaig perdre el pare l’any passat i soc pare. Darrerament hi he pensat molt. Penso molt amb què s’enduran els meus fills i m’interessa l’educació, la transmissió, la gent jove. Ja tinc cinquanta anys i m’agrada veure el món a través dels ulls d’algú que en pot tenir vint-i-pocs.
Penso molt amb què s’enduran els meus fills i m’interessa l’educació, la transmissió, la gent jove
Formalment, venies de presentar un trencament a Animal negre tristesa d’Anja Hilling a la Sala Beckett. Però no l’has mantingut.
Bé, a la Beckett vaig trobar el lloc per fer aquest trencament. Em venia molt de gust. Provar-me fent una altra cosa. Això que s’anomena teatre postdramàtic i que permet una posada en escena molt lliure. Són textos molt oberts, es pot fer amb res i amb tot. Sempre vinculat al contingut, al que necessito més enllà dels llenguatges. Que al final jo he flipat com espectador veient coses molt modernes, molt trencadores i també amb coses molt convencionals. M'importa el que explica l’autor/a, no enamorar-me només de la forma.
I ara dirigiràs un text del Sergi Pompermayer que coneixes i molt bé.
En aquest cas em va fer molta il·lusió estrenar un text seu. Són coses molt diferents a les que he fet fins ara. No m’agrada sempre insistir en les mateixes coses. Pensa que l’Anja Hilling em va servir a mi per allunyar-me de les coses que m’havien funcionat i vaig replantejar-m’ho tot. Perquè sinó et fas repetitiu: amb les músiques, amb les indicacions, etc. També l’adaptació de l’Emmanuel Carrère, L’adversari, que va ser una aventura diferent. És un autor que he llegit molt i aquest text va ser la meva porta d’entrada. Convertir un llibre zero teatral, una crònica de successos, en teatre m’obligava a gratar en aquest “com”. Amèrica serà diferent. Té en comú que té una estructura relativament convencional i que el més potent es troba en el què s’explica.
Com dirigeixes?
M’agrada que tothom estigui molt connectat amb el que estem fent, tingui el paper que tingui. He fet bastantes obres amb un esperit molt coral. I això, en qüestions de dramatúrgies, hi ha papers en els quals hi pivota més l’acció. Però sempre m’agrada que tot el grup estigui compromès. Fer sentir que tingui sentit ser-hi, endollat a la història fent, però també opinant sobre el que proposo.
Moltes vegades aquesta comunió que expliques pot passar per sobre de les necessitats del text.
Sí, jo treballo així. I fem els ajustos que faci falta en el text. Pensa que la majoria de textos que he dirigit són contemporanis. També he fet adaptacions: d’Ibsen i de Txèkhov. I sempre ho fem. Posem el text al servei d’una proposta. Crec en el respecte en el text, però no en la reverència.
Quan dirigeixo m’agrada que tot el grup estigui compromès
I com és ser dirigit per Lluís Pasqual fent un Rei Lear?
L’obra és brutal, i si parteixes d’aquí... El Lluís era un mestre que tenia una forma de treballar molt diferent de la meva. Ha fet espectacles antològics molt importants en el seu moment. Aquest muntatge ho va ser, començant per la Núria Espert com a protagonista. Jo en aquell muntatge em vaig posar al servei d’ell i de l’equip. I em va tocar fer un personatge molt difícil, perquè l’Edgar és molt difícil, molt complex, desesperat...
Quan comences com a actor?
Amb el muntatge en què em dirigeix el Josep Maria Mestres, que vaig conèixer essent alumne de l’Aula de Teatre de la Pompeu Fabra. Enemic de classe, de Nigel Williams, al Lliure l’any 94. Autor social, anglès. Tot passava en un institut, i era la primera cosa que vaig fer. Tenia 20 anys.
Parla’m de Koltès.
Vaig veure el muntatge de Roberto Zucco del Pasqual. Amb la Laia Marull, fent de germana del Zucco. I recordo l’estat del Palau de l’Agricultura en aquell moment. Va ser una experiència brutal, i vaig descobrir un autor que em va petar el cap. Hi ha hagut autors que se m’han revelat. Neil LaBute, perquè tenia una escriptura molt fresca, i vaig començar-me a atrevir a dirigir amb un text seu. Era el rei dels girs. Amb molt mala bava i era molt poc solemne. També David Mamet o Txèkhov. I altres que encara no he fet, com Beckett. El vaig descobrir a la universitat, ingènuament.
Em pot canviar la vida, o no
En quin moment et truquen per protagonitzar Macbeth a la Fabià?
El Pau [Carrió] tenia ganes de fer-lo. I fa anys que ho parlàvem, fins que un dia vam rebre l’okay del Lliure. Macbeth s’ha fet molt però desconstruït, s'ha anat fent en formats petits.
“Seran aquestes mans mai netes de sang”
És fort. Hi ha alguna cosa tan bèstia i fosca. Alguns dels grans versos de Shakespeare són allà, “demà, demà, demà”. El monstre de l’ansietat.
Per acabar, demà et pot canviar la vida.
Acabarem amb un somriure. Em pot canviar la vida, o no. Passi el que passi, sigui per bé. Hi confio. Estarà bé el que hagi de passar.