A l’Aragó PSOE i PP s’han alternat al govern regional i les polítiques públiques de promoció econòmica, industrial i energètica s’han mantingut sense gaires discrepàncies. Fruit d’aquesta mena de consens, Aragó ha disparat en la darrera dècada la seva competitivitat. Ha esdevingut un hub logístic de referència i és productor principal d’energies renovables. Un projecte d’èxit són els PIGAS (Planes y Proyectos de Interés General para Aragón). Per dir-ho ràpid, el govern de la Comunitat posa a disposició de qui tingui una bona iniciativa un funcionari perquè l’emprenedor no s’hagi de preocupar de cap tràmit burocràtic. I a més cal tenir en compte els incentius fiscals que s’ofereixen als nous inversors.

Amb tot això no ha d’estranyar que els empresaris sobretot del Segrià, però també del Barcelonès, se sentin seduïts per l’oferta aragonesa, atès que al Principat tot és més car i més complicat. I una de les raons perquè sigui així és la manca d'un consens polític bàsic respecte als projectes que han de fer progressar el país. Un exemple fàcil és la qüestió de les energies renovables. Tothom és partidari de la transició energètica, però la politiqueria, les plataformes d'obscurs interessos i la covardia dels Governs han bloquejat qualsevol projecte que hagi sorgit, fins al punt que la producció catalana d’energia neta no arriba a la tercera part de la que produeix Aragó. Aquí es parla molt d’independència, però Catalunya és absolutament dependent des del punt de vista energètic a diferència de Galícia o Aragó.

Catalunya pateix una mena d’hostilitat transversal que fa impossible vertebrar un projecte de país mínimament comú. Ara no està gens clar si el futur de Catalunya passa per més indústria o al contrari. Industrialitzar o desindustrialitzar, descarbonitzar, tornar a l’agricultura, amb aigua dels rius o del mar, amb plantes eòliques, fotovoltaiques o de gas. Amb trens o avions, tramvies o metro, cotxes, bicicletes o patinets. Cap a on va Catalunya? Malauradament, sembla que tots contra tots i hi contribueix la incapacitat dels interlocutors que s’arroguen la representació del país. Aquest és el mal.

Catalunya pateix una mena d’hostilitat transversal que fa impossible vertebrar un projecte de país mínimament comú. Ara no està gens clar si el futur de Catalunya passa per més indústria o al contrari

Aquesta incapacitat afecta el conjunt de forces polítiques, especialment les que governen i han governat, és a dir PSC, ERC, Comuns i Junts. Menció especial mereix Comuns, l'estratègia dels quals per existir políticament, sense un projecte concret, consisteix a atiar protestes per figurar al capdavant de qualsevol manifestació i, quan pot, vetar i/o bloquejar projectes, que és una manera de ni fer ni deixar fer. Amb tot, el que resulta paradigmàtic és l’hostilitat dels grups independentistes als quals es pressuposaria alguna afinitat. Ans al contrari. Com s’ha comprovat aquesta setmana al Congrés dels Diputats en el fals debat de la reforma fiscal. Esquerra Republicana i Junts per Catalunya han tornat a fer el ridícul recordant Pedro Sánchez que qui es fica al llit amb nens petits, es lleva amb el cul mullat. Tanmateix, i com sempre passa, finalment Sánchez s’ha sortit amb la seva, prenent el pèl per enèsima vegada al milhomes de l’esquerranisme.

Junts i ERC són dos partits que es defineixen principalment com a independentistes. Tenint en compte que la independència no la pot fer un partit pel seu compte, seria lògic que si més no davant les institucions de l’Estat adoptessin alguna estratègia conjunta i resulta que és precisament al faristol del Congrés dels Diputats on els diputats catalans més s’esbatussen, per gaudi i gaubança de la resta de parlamentaris. “Ara no se’ns respecta”, va dir Pujol l’altre dia. I doncs?

Seria lògic que davant les institucions de l’Estat Junts i ERC adoptessin alguna estratègia conjunta i resulta que és precisament al faristol del Congrés dels Diputats on més s’esbatussen, per gaudi i gaubança de la resta de parlamentaris

La qüestió era convertir en fix l’impost extraordinari i temporal aplicat a les empreses energètiques que a Catalunya afecta principalment Repsol. La companyia que presideix Antoni Brufau té prevista una inversió de 1.100 milions d’euros al complex industrial de Tarragona i amenaça en ubicar-la fora de territori espanyol, al·legant que amb l’impost la inversió ja no sortiria a compte. Repsol va declarar l’any passat 3.168 milions de beneficis. De les seves instal·lacions tarragonines depenen 2.800 llocs de treball entre directes i indirectes. Òbviament, això no el legitima per fer xantatge a la majoria democràticament expressada, però les grans companyies no cerquen legitimitat sinó beneficis i també tenen raó quan recorden que els seus beneficis reverteixen al país.

Per als partits catalans, però sobretot per als partits independentistes, el més important hauria de ser si la inversió de Repsol és bona, dolenta o necessària per al país. Tanmateix, en comptes d’analitzar avantatges i inconvenients del projecte de Repsol i dels efectes reals de l’impost a la companyia, la discussió principalment plantejada pel diputat Rufián i la seva subordinada era un combat de l’esquerra contra la dreta. Com ERC és un partit d’esquerres pretén aixecar la veu més que ningú —encara que al final l’ha superat Podemos— defensant que els poderosos escanyapobres de les empreses elèctriques paguin més impostos, però sobretot, sobretot, sobretot, perquè quedi clar que Junts per Catalunya és un partit de dretes defensant com defensa els interessos de Repsol. I què deia Junts? Que el projecte de Repsol és fonamental per a l’àrea de Tarragona i no s’ha de posar en perill perquè la inversió són milions que es queden a Catalunya i l’impost són diners que se’n van a Madrid sense repercutir a Catalunya.

Malgrat tot, després d’uns dies de negociacions i moltes demagògies, Pedro Sánchez ha aconseguit el vot favorable i simultani de Junts i d’ERC. De moment no hi ha impost com exigia Junts. Perquè s’ho empassin ERC i Podemos els han promès una nova negociació d’aquí a final d’any i que si no hi ha consens, s’aprovarà un impost per decret. Ep!, però tothom ha acceptat que el maleït impost “no gravarà les inversions que es comprometin amb la descarbonització”. Àngela Maria, haver començat per aquí! Amb la descarbonització s’hi ha compromès tothom: organismes internacionals, Estats, governs i empreses, però la cosa va com va i no tothom compleix. Això sí, només cal mirar els anuncis de les elèctriques, que per vendre llum juren i perjuren el seu compromís amb el medi ambient. L’argumentari del projecte de Repsol assenyala que la companyia pretén transformar residus en biocombustible i la inversió inclou una instal·lació per produir hidrogen verd. Les dues iniciatives tenen com a objectiu descarbonitzar el transport i l’activitat de la petroquímica de Tarragona. Queda clar, passi el que passi d’aquí a final d’any que Repsol no pagarà l’impost maleït... i sí, les elèctriques sempre guanyen.