Té 94 anys i, quan tot indicava que la mediocre Cry Macho (2021) seria un testament cinematogràfic que definitivament no estava a l'altura, el llegendari Clint Eastwood ens dona la millor de les notícies i ens regala Jurado nº2, la quarantena pel·lícula de la seva prolífica trajectòria com a director que avui arriba a les sales de cinema. Un inesperat bonus track que, probablement, sigui la seva millor obra, juntament amb Mula (2018), de la darrera dècada i mitja.
Probablement, sigui la seva millor obra, juntament amb Mula (2018), de la darrera dècada i mitja
Des de la saviesa que li dona quasi un segle de vida, i des d'una mirada humanista que ha desenvolupat en incontestables obres mestres com Million Dollar Baby (2004) o Gran Torino (2008), Eastwood presenta ara un thriller judicial amb un protagonista ben allunyat de la rectitud en un context que la fa més que necessària: a punt de ser pare, el periodista Justin Kemp (Nicholas Hoult) és reclamat com a potencial membre del jurat d'un judici per assassinat. El cas sembla clar, tot indica que ens trobem davant d'un crim masclista. Però de seguida sabrem que potser, i només potser, la dona morta podria haver estat víctima d'un atropellament amb fuga. I que en Justin, que té un passat com a alcohòlic ara en rehabilitació, hi podria estar directament implicat.
A partir d'aquí, Eastwood dibuixa un relat en tres actes en què, mitjançant un seguit d'escenes que mai no s'allarguen més del compte, perquè ja sabem que el cineasta és home de poques paraules i d'anar al gra, proposa una narració clara i contundent bevent del millor cinema judicial. Ara bé, aquesta no és una història sobre qui és l'assassí, plena de "protesto, senyoria", de testimonis sorpresa i de cops d'efecte. En quaranta minuts de pel·lícula, el bo d'en Clint ja s'ha ventilat el procés davant del tribunal, i ja ens plantem en el moll de l'os de l'assumpte: la deliberació dels dotze homes i dones sense pietat que han de decidir si el sospitós ha matat o no a la seva parella.
Una xarxa de conflictes morals
L'al·lusió al clàssic de Sidney Lumet no és gratuïta, perquè, d'alguna manera, Eastwood n'ofereix una singular reinterpretació: si allà era Henry Fonda qui no es deixava portar per les presses que els seus companys del jurat tenen per tornar a casa, aquí és Nicholas Hoult l'encarregat de posar els dubtes raonables al damunt de la taula. La principal diferència respecte a Dotze homes sense pietat (1957) es troba en les motivacions d'aquest Jurado nº2, que, en realitat, viu una infernal lluita contra la seva pròpia consciència. Paral·lelament, la pel·lícula ens mostra la competència entre un advocat (Chris Messina) que posa tota la carn a la graella en la defensa convençuda d'un client a qui creu innocent, i l'ambiciosa fiscal (Toni Collette) que intueix que guanyar un cas de violència masclista pot convertir-se en un perfecte trampolí per promocionar-se laboralment i fer carrera política.
Si Jurado nº2 pren les sòbries formes de drama judicial més o menys convencional, directe i convincent, poc donat a inversemblants girs de guió (probablement perquè, d'alguna manera, ja necessitem un salt de fe per comprar la seva premissa), on el film es distingeix és en la xarxa de conflictes morals que Eastwood i el guió de Jonathan Abrams plantegen i posen en primer pla: assumptes com les segones oportunitats i la capacitat (o no) de redimir-se, l'equilibri entre la veritat i la justícia, la culpa, els prejudicis i el pes de la (mala) consciència i d'un passat que sempre torna a visitar-nos. Habitualment escèptic respecte a l'eficàcia de la llei, una constant a la seva carrera com la seva mirada sobre l'abast de la violència i les seves conseqüències, el cineasta no dissimula i fa aparèixer en diverses escenes la figura de Temis, la deessa grega de la justícia.
Tots els personatges tenen el seu moment, i a tots els regala matisos i contradiccions que els humanitzen
Formalment senzilla i eficaç, amb una fluïdesa que fa que les seves dues hores de durada passin volant, amb un aclaparador domini de la narració, profundament clàssica, aquesta és també una nova mostra de la calidesa i l'empatia que Eastwood acostuma a sentir per moltes de les criatures que retrata a les seves pel·lícules: amb un repartiment d'intèrprets d'alçada (sumem als ja mencionats a J.K. Simmons, Zooey Deutsch o Kiefer Sutherland), tots els personatges tenen el seu moment, i a tots els regala matisos i contradiccions que els humanitzen.
El pla final de Jurado nº2 remata la pel·lícula de manera perfecta, sensacional. I, si com tot sembla indicar, som davant del testament fílmic del gegant que va signar genialitats com Bird (1988), Sense perdó (1992), Els ponts de Madison (1995) o Mystic River (2003), aquest mateix darrer pla suposaria un tancament d'alçada a una carrera per la qual no hi ha prou adjectius.