A principis de juliol, amb el Festival Grec ja en marxa, el director, Cesc Casadesús, va confessar al pòdcast Gent de merda que ell entenia la programació d’aquest festival com una lasanya. Un festival de capes i sobreposicions, on el diàleg que s’estableix entre les diverses propostes de dansa, teatre, música i circ, és tan significatiu com les mateixes propostes. En una celebració del talent tant nacional com internacional, un dels contrapunts més interessants que es podien donar era la cita que compartien Kae Tempest i CLARAGUILAR, doble cartell que s'ha produït aquest divendres a la sala Paral·lel 62, l'antiga Sala Barts, l'antic Studio 54...
La directora d'orquestra
Tot i tractar-se d’una sessió doble, la nit ha estat un gran “no hi ha dos sense tres”. Des de l’obertura de portes fins a l’inici de la primera actuació, el públic ha pogut gaudir d’un captivador i exquisit Dj set, ple de textures úniques, de la mà d’Ikram Bouloum. I arribades les nou de la nit, amb la pista plena de gom a gom, CLARAGUILAR, vestida amb el seu ja icònic vestit vermell de còctel —el que ella mateixa es refereix com de cantant d’òpera- fins als peus, s'ha fet seu l'escenari. Emmarcada entre sintetitzadors i controladors, l’acompanyava un dispositiu de llums que semblava ballar de manera orgànica al ritme de la seva música.
Durant quaranta-cinc minuts ha fet vibrar tota sala. Melodies esperançadores que es contraposaven a beats pràcticament interestel·lars. Les seves mans contenien orquestres que bategaven al ritme del que la catalana dictava
Durant quaranta-cinc minuts ha fet vibrar tota sala. Melodies esperançadores que es contraposaven a beats pràcticament interestel·lars. Les seves mans contenien orquestres que bategaven al ritme del que la catalana dictava. La creadora de bandes sonores com les de Creautre o Selftape, ens ha submergit en un viatge cinematogràfic que convidava a anar més enllà de les parets que ens contenien. I tot i que el públic, com acostuma a passar, ha començat l'espectacle sense refrenar les ganes de parlar, de mica en mica han anat quedant bocabadat, ovacionant el final de cada tema. Abans de baixar de l’escenari, i després d’agrair la feina de tot el seu equip, ha fet de manera excepcional una versió de l'Anthem For a Seventeen Year Old Girl, cançó que casualment forma part de dues bandes sonores, Scott Pilgrim vs. The World i I Saw The Tv Glow.
Un acte brillant de múltiples lectures
Si mai heu vist un directe de Kae Tempest, podeu imaginar els nervis electritzants que es palpaven entre el públic. Cada cop que Tempest, una de les figures més consolidades i respectades del spoken word actualment, puja a l’escenari, garanteix un viatge cap al nostre propi interior que costa de creure que sigui real. Profund, punyent, tendre, sacsejant i embriagador, exposar-se a un dels seus recitals és obrir-se a confrontar l'experiència humana des de la més pura sinceritat. Per això, quan ha aparegut, un quart d'onze ben llarg de la nit, el públic l'ha rebuda amb eufòria. Una rebuda que elle ha correspost amb tota mena agraïments als assistents.
Profund, punyent, tendre, sacsejant i embriagador, exposar-se a un dels seus recitals és obrir-se a confrontar l'experiència humana des de la més pura sinceritat
Si CLARAGUILAR havia posat el pes en la música i un espectacle lumínic, Tempest ho ha apostat tot a la paraula. Un espectacle nu, sense música, ni atrezzo, ni posada en escena més que elle mateixe i un micro. La proposta era nova, estrenava un llarg poema creat a partir de poemes, textos i cançons dels seus vint anys de carrera. Una hora en la qual no ha aturat mai la seva ràfega de sinceritat “No pots construir sobre una veritat a mitges”, així que calia anar amb tot.
Tempest ho ha apostat tot a la paraula. Un espectacle nu, sense música, ni atrezzo, ni posada en escena més que elle mateixe i un micro
La performance ha traspassat els límits de l’escenari, i, de mica en mica, paraula a paraula, s'ha convertit en una mena de missa que tothom seguia amb una fervent atenció. Els silencis del públic s'anaven trencant puntualment amb crits d'eufòria, d'adhesió, d’elevació. Entre els assistents podies distingir els seguidors més fidels i els curiosos que descobrien per primer cop Tempest: mentre que els primers recitaven fragments en identificar aquella cançó o aquella altra; els segons reien unes ocurrències que decodificaven per primera vegada. Un acte brillant de múltiples lectures. Si Europe Is Lost amb música sona a un himne de revolta, en aquest cru spoken es convertia en la lliçó més fàcil d’aprendre.
La capacitat de transmetre de Kae Tempest ha estat aclaparadora. Un pacte silenciós entre públic i artista on la vulnerabilitat era la força més dura damunt l’escenari
La capacitat de transmetre de Kae Tempest ha estat aclaparadora. Un pacte silenciós entre públic i artista on la vulnerabilitat era la força més dura damunt l’escenari. Temes com Love Harder, una de les seves últimes cançons amb una instrumental més lleugera, al despullar-se es convertia en una última empenta per continuar estimant en un món que ens ofega en hostilitat. No Prizes i Geronimo Blues es convertien en motors per seguir endavant. Però els detalls importants, com la tendresa de People Faces o Nice Idea, es mantenien impertorbables amb música o sense.
Com a persona no-binària, Kae Tempest ha exposat la seva realitat dissident sense por, perquè explicar-ho és la seva única manera de seguir vivint
Com a persona no-binària, Kae Tempest ha exposat la seva realitat dissident sense por, perquè explicar-ho és la seva única manera de seguir vivint. Obrir camí per aquells que vindran i il·luminar les foscors que la intenten enfonsar. “Aquests són els dies, aquests són els dies que he sentit créixer dins meu.” L’actuació de Tempest, que ha durat una hora, però s'ha viscut amb la lleugeresa d’un instant, ha sigut una crida a despertar, a l’amor, a l’esperança i a visibilitzar les vides d’aquells que sembla que ja no en tenen. Quan ha acabat no quedaven paraules per ser dites. Kae Tempest havia dit tot el que valia la pena ser escoltat i, davant d’això, la Paral·lel 62 no ha pogut fer altra cosa que trencar en una ovació ensordidora.