La Kajol Escútia (Nepal, 1998) va ser adoptada per una família de Berga quan tenia cinc anys. Va començar a estudiar antropologia, però al cap de dos anys va decidir deixar el grau i fer una FP d’Acondicionament Físic amb la intenció d’unir la passió per l’esport i la vida laboral. Amb la titulació per poder treballar d’entrenadora sota el braç, la seva voluntat de formar-se no es va aturar: té una titulació d’Orthos especialitzada en dones embarassades, un màster en biomecànica, un altre màster en dolor crònic i esquena, un curs de Coonor Harris en Biomechanics i Symmetric Strength Trainning i un altre curs de Human Performance Specialist. Tot aquest coneixement adquirit l’aboca a Dyn Bcn, el gimnàs que té amb la seva parella i l'origen dels seus vídeos a Instagram (@kajol.dynbcn). La Kajol és una de les poques creadores de contingut d’entrenament de força en català. Ens trobem al seu local per parlar de llengua, però també del cos, dels prejudicis al voltant de l’entrenament de força, de l’increment de la xifra de dones que el practiquen i del binomi estètica i salut.
A la biografia d’Instagram hi tens “soc una noia nepalesa que va arribar aquí”. Com va anar, això?
Quan tenia quatre o cinc anys, els meus pares adoptius van venir a buscar-me al Nepal, que és on vaig néixer. La meva família adoptiva em va dur fins a Berga, que és on he viscut fins que vaig venir a estudiar a Barcelona. I ja m’hi vaig quedar. Sobta una mica quan explico que, de totes maneres, jo tinc contacte amb els meus pares biològics. Quan vaig fer divuit anys, els meus pares adoptius em van regalar un viatge al Nepal per anar-los a conèixer. Allà hi tinc un germà, també. I hi parlo en anglès, de tant en tant. M’he plantejat de fer un curs de nepalès per poder-los-hi parlar en la seva llengua, però ho he anat posposant, encara no he trobat el moment.
Dels orígens al camí, com ha estat que t’hagis acabat dedicant a crear contingut a xarxes sobre educació postural i entrenament de força?
Quan va començar el confinament per la Covid, amb la meva parella vam convertir el menjador en un petit centre d’entrenament. Després del confinament ens ho vam començar a prendre més seriosament, però ens passava que aquesta política de comunicació de “et deixo una targeta i ens truques” ens semblava molt arcaica, així que ens vam apuntar a un curs de màrketing digital i vaig començar a fer reels en català per donar a conèixer la nostra feina.
Arribarem al tema de la llengua. Abans, però, vull parlar de per què creus que agrada aquest contingut. En un moment de tanta exposició del físic –TikTok, Instagram–, la gent està paradoxalment desconnectada del seu cos?
Sí, i aquí hi entren diversos factors. Un dels més evidents és que a l’escola hi ha una assignatura d’educació física en què hi ha moltes coses bàsiques –com ara caminar bé, respirar bé– que no ens han ensenyat. Ens fan córrer, i fer dansa, bàsquet i futbol com per garantir que a l’escola fa fer l’exercici al nen que potser no fa a casa, però no expliquen com funciona el cos quan fem esforç. Ni per què és important entrenar la força, per exemple. Quan érem petites estava normalitzadissim fumar i ara sabem que és molt perjudicial. Potser d’aquí a un temps s’hauran entès les conseqüències negatives per la salut de no entrenar la força i conscienciar de la importància d’entrenar el múscul des de ben petits. Un exemple: la majoria de gent gran té osteoporosis, que és una afecció que fa que els ossos es debilitin i tendeixin a fracturar-se. Això passa perquè molta gent no sap que l’os és una cosa viva i que l’osteoporosi es prevé generant impacte en l’os perquè es mantingui dur, per això és tan important que els nens facin esport des de petits, perquè l’estructura òssia es faci ferma. Sabent això, podem explicar-ho i fer exercicis perquè els nens puguin saber cuidar el seu cos a llarg termini. Cada vegada hi ha més consciència, però hi ha desconeixement perquè potser fins ara no s’ha estudiat i divulgat prou.
No pots canviar ni la teva estructura òssia, ni l’estructura muscular, però entenent la particularitat del teu cos, algú pot ajudar-te per entendre com funciona i com cuidar-lo
És possible que la majoria de gent que llegeixi aquesta entrevista pateixi mal d’esquena i tu, al teu perfil d’Instagram, dones molts trucs per paliar-lo. Diries que, al capdavall, totes aquestes afectacions generalitzades es poden resoldre amb entrenament de força?
Dir això seria mullar-me molt. Hi ha molts factors que entren en joc aquí, una vegada més. La genètica, sobretot, o l'historial mèdic. Però sí que és veritat que hi ha molts mals d’esquena que es poden prevenir i que hi ha situacions de salut complicades que amb un bon entrenament de força poden fer un tomb. Al gimnàs hi tinc una noia trasplantada de pulmons i de ronyons que, d’ençà que entrena, ha notat una millora en la seva capacitat pulmonar i renal. No vol dir que no hagi de passar per cap altre trasplantament, però ha augmentat el seu benestar. Ens passa que ens fa mal l’esquena i anem al fisioterapeuta, i som capaços d’anar un cop al més al fisio però no pas de començar a entrenar el teixit muscular. Amb l’edat, les nostres articulacions es debiliten: tot el que puguis prevenir als vint anys no ho hauràs de prevenir a partir dels seixanta. Anem recurrentment al fisio i a l’osteòpata, que són assistències primàries, però en realitat no anem mai tant a cap altre metge amb aquesta freqüència. Un massatge alleugereix, però un exercici pot fer que el dolor no torni a aparèixer. No pots canviar ni la teva estructura òssia, ni l’estructura muscular, però entenent la particularitat del teu cos, algú pot ajudar-te per entendre com funciona i com cuidar-lo. Hi ha centenars de fèmurs, o centenars de tipus de caixa toràcica; si no entrenes en funció d’això, pot ser que no notis cap resultat.
Però han de ser visibles, els resultats? De ben segur que molta de la gent que es llegirà això, quan pensa en el gimnàs, pensa en un senyor forçudíssim.
Clar, la gent pensa en un “tete” perquè hi ha un cert prejudici.
Per què hi és el prejudici?
Sí que és veritat que hi ha prejudici perquè aquest clixé de “tete” de gimnàs existeix. I com que existeix, passa que sobretot les noies es pensen que si fan entrenament de força es posaran com un goril·la, que és una cosa que tampoc no encaixa en el cànon de bellesa femení actual. I no és veritat, perquè costa molt guanyar massa muscular. Quan comences, en realitat l’únic que fas és activar-te. El primer any tiraràs un pes, i al cap dels anys podràs anar tirant-ne més. I amb els nois passa el mateix. He de dir, però, que em sembla que el clixé sobre la gent de gimnàs cada vegada es va trencant més. Abans el gimnàs era pel típic xulo piscines, i ara cada vegada hi ha més gent que hi va per temes de salut, més que per estètica.
Abans el gimnàs era pel típic xulo piscines, i ara cada vegada hi ha més gent que hi va per temes de salut, més que per estètica
Però l’estètica també és important, fins i tot per a qui comença a anar-hi per una qüestió de salut.
Seria deshonest dir que, almenys jo, entreno només per salut. Em vull veure bé i em vull sentir bé: són ambdues coses. Jo vaig tenir un TCA (Trastorn de la Conducta Alimentària), vaig tenir anorèxia, i arran d’això vaig descobrir el món del gimnàs. Després d’una cosa així has de recuperar l’estructura muscular, però s’ha de fer bé. Abans d’anar al gimnàs, un ha de voler educar-se sobre el seu cos. A mi em va passar que, al començament, anava al gimnàs per cremar calories. Feia qualsevol esport per cremar calories, de fet. Ara he tingut alguna clienta que ha passat per una anorèxia i m’he adonat que el més important de fer és canviar el marc: entreno perquè m’estimo el meu cos i perquè el vull cuidar, no per castigar-me.
Per entrar en les dinàmiques de volum i definició del múscul de l’entrenament de força, si que cal un control nutricional estricte. És perillós?
Si i no. Si es fa bé, no. Però s’ha de fer bé: activació muscular, nutrició i descans. Em sembla que molta gent menysprea el descans, i els hi passa que el seu cos no té temps de reparar-se. Pel que fa a la nutrició, em sembla que qualsevol extrem és negatiu. Restringir-te en excés o entrenar molt i després menjar porqueries pot ser igual de negatiu. Si la setmana té set dies, mirant per la nostra salut hem d’aconseguir que el balanç sigui positiu, i això vol dir que ens hem de centrar en menjar verdura, minerals, hidrats de carboni i proteïnes d’alta qualitat, però que si el cap de setmana surto a sopar amb els amics, pugui fer-ho i menjar allò que em vingui de gust. Durant la setmana sempre ha de pesar més el menjar que tenim assumit com a saludable, però si em ve de gust demanar-me una hamburguesa per Glovo, he de poder fer-ho. Si la cosa es torna extremadament estricta, el cos farà un pet.
Ara hi ha gent que es pren batuts de proteïna i coses una mica estrambòtiques.
Si vols fer créixer el múscul, és cert que cal que al múscul, després de trencar-lo durant l’entrenament, li arribin uns nutrients d’una certa qualitat. Tot això depèn dels resultats que vulguis obtenir i de quins siguin els teus objectius a l’hora de fer entrenament de força. Està clar que si el que vols és un augment del múscul, menges el mateix que menjaves abans de començar amb els entrenaments però ara entrenes, t’aprimaràs. En canvi, si augmentes la quantitat i la qualitat de la proteïna que ingereixes però, per exemple, no tens temps de berenar entre que surts de la feina i vas a un altre lloc, no hi ha cap problema amb prendre’s un batut. El que no es recomana és dur una mala dieta, ingerir aliments de baixa qualitat i després prendre’s batuts esperant grans resultats. Tot ha d’anar amb una dieta equilibrada, però em sembla que no cal demonitzar res.
Quan preguntes a determinades persones: “I tu, quin esport fas?” La majoria et contesten: “caminar”. I no n’hi ha prou, sobretot a partir d’una edat, el cos necessita més. Si ja has començat a fer entrenament de força abans de la cinquantena, millor
Deies que molta gent s’imagina un “tete” quan pensa en el perfil de gimnàs, però cada vegada hi ha més dones de mitjana edat que van al gimnàs per amorosir les conseqüències de la menopausa.
És que és importantíssim. Les dones tenim hormones que van i venen, que pugen i baixen. L’entrenament de força és important tant en homes com en dones, però en les dones hi entra el factor de la menstruació, i quan la menstruació se’n va, el sotrac és brutal perquè totes aquestes hormones que ens ajuden a mantenir la densitat òssia i el múscul, disminueixen de forma dràstica. En aquests casos, el que fa l’entrenament de força s’assembla una mica –salvant les distàncies– a allò que faria la menstruació: mantenir la densitat òssia i mantenir les fibres musculars. Però el que abans feia el teu cos automàticament, ara ho hauràs de fer tu, bàsicament perquè a partir d’una certa edat, els cops i les caigudes, sense el múscul fent d’armadura, suposen el trencament immediat de l’os. Amb tot, la manca d’estudi del cos de la dona i la manca de divulgació d’informació en temes com la menopausa és tan àmplia que no sé fins a quin punt les dones som conscients d’això. Sí que és cert que, cada vegada més, augmenta la xifra de clientes a la franja entre els trenta i els cinquanta anys que venen a fer entrenament de força. Però atenció: a partir de la mitjana edat cal un entrenament personalitzat, perquè hi ha moviments i rutines que el cos ja no pot fer, i moviments i rutines que el cos necessita fer d’una certa manera concreta. Pot ser que una persona de cinquanta anys necessiti fer servir màquines sense pes. Quan preguntes a determinades persones: “I tu, quin esport fas?” La majoria et contesten: “caminar”. I no n’hi ha prou, sobretot a partir d’una edat, el cos necessita més. Si ja has començat a fer entrenament de força abans de la cinquantena, millor.
I sense ser a la franja de menopausa, cada vegada hi ha més dones que fan entrenament de força en general.
És així. Cada vegada hi ha més informació i també és cert que cada vegada més els metges recomanen l’entrenament de força. Si parlem de les noies, hem de tenir en compte que el cànon de bellesa és i ha estat, en menor o major mesura, estar prima. Em sembla que, fins fa pocs anys, moltes noies es pensaven que si feien entrenament de força, de seguida agafarien un volum que tenim assumit que s’adjudica a la masculinitat. I no: com en tot, hi ha molts graus. Fent cardio per aprimar-te, hi haurà parts del cos que no les treballaràs, i potser, si no tens en compte la resta de factors que intervenen en com és el nostre cos, tampoc no t’aprimaràs. Em sembla que cada vegada hi ha més noies que fan entrenament de força perquè en són conscients, però també té moltes altres conseqüències positives: és un antidepressiu natural, garanteix un bon descans, millora l’humor. I a més a més, és bo per l’autoestima perquè és una estona que et dediques a tu mateixa i a la teva salut fent una cosa que demana esforç. De mica en mica s’estan trencant els esquemes amb això, també gràcies a les xarxes socials. Tot depèn de qui segueixis, esclar.
Fer entrenament de força té moltes conseqüències positives: és un antidepressiu natural, garanteix un bon descans, millora l’humor. I a més a més, és bo per l’autoestima perquè és una estona que et dediques a tu mateixa i a la teva salut fent una cosa que demana esforç
Posem que algú et segueix a tu. El teu perfil destaca perquè ets una de les poques creadores de contingut en català del món de l’entrenament de força. És un món castellanitzat?
Sí. Hi ha molt vocabulari que jo tampoc tinc en català, i que quan necessito fer servir em cal fer molta recerca per arribar a trobar. De vegades són paraules de l’anglès que potser no tenen una traducció literal al català, i ja ho entenc. Però em sembla que en aquest camp, no s’ha fet la feina de crear paraules noves o donar a conèixer les que ja són nostres i serveixen tant com les castellanes i les angleses.
I què s’ha de fer perquè això canviï?
El que em sorprèn és que no hi hagi ningú que s’hi hagi posat, cap lingüista, ningú. Ningú que tingui una mica d’interès per la llengua s’ha adonat que, als gimnasos, la majoria de coses que tenen a veure amb les màquines i els exercicis es diuen en castellà i anglès? És un camp que no interessa? Com és que jo, que em dedico a això, he de buscar moltes de les paraules que necessito al Termcat? No ho sé. Potser hi ha coses que hem de seguir dient en anglès o adaptar-les en anglès, igual que futbol és football i a tothom li sembla bé, però potser ho podríem normativitzar. El que és sorprenent és que ningú hagi fet la feina de posar-hi el cap.
Vas començar a fer contingut netament en català una mica des d’aquesta posició?
És que ho tenia claríssim, vull dir, no vaig d’haver ni de fer un procés de reflexió. No m’he plantejat mai fer res que sigui en una altra llengua. D’entrada, perquè si a les xarxes socials vols donar una imatge d’autoritat i de professionalitat, has de saber transmetre que saps de què parles, i la millor manera de fer-ho és fer-ho en la meva llengua: en català és com millor faig la meva feina. Per mi això és el normal i natural. Som a Catalunya i ho faig en català.
Ningú que tingui una mica d’interès per la llengua s’ha adonat que, als gimnasos, la majoria de coses que tenen a veure amb les màquines i els exercicis es diuen en castellà i anglès? És un camp que no interessa? Com és que jo, que em dedico a això, he de buscar moltes de les paraules que necessito al Termcat?
T’han dit mai que “si ho fessis en castellà arribaries a més gent”?
No sé si quedarà gaire bé que ho digui, però la meva prioritat mai ha estat tenir moltíssims seguidors. No em cal tenir vint mil seguidors, perquè pel que fa a la meva feina, al final jo puc atendre un número limitat de persones a l’hora. Per mi és prioritària la qualitat d’allò que faig i la personalització d’allò que ofereixo, per això també la tria de la llengua. En general he rebut força suport pel fet de fer els vídeos en català, sobretot per això que dèiem que hi ha molts pocs creadors de contingut especialitzats en l’entrenament de força en la nostra llengua. També he rebut comentaris negatius, de vegades fins i tot de policies nacionals que tenen la foto de perfil vestits de policies nacionals. “És que fent això no tindràs seguidors”, bé, és que jo el que vull és crear contingut i fer bé la meva feina. Jo no volia ser “influencer”, volia fer vídeos per promocionar la meva feina, però suposo que les circumstàncies m’hi han convertit.