Kamasi Washington imposa. Des de la primera vegada que el veus i el sents. I és igual si estàs avisat o no, la seva figura és monumental i infinita. En tots els sentits, la física i, més encara, l'espiritual. Sembla immutable, però no ho és. Ell treu, cada vegada que bufa, foc per la boca, si bé aquesta pau interior ho dissimula. I emana un so que no es pot comparar al de cap altre. Acostumats a fer-ho, a establir connexions amb el passat, en el seu cas és més interessant explicar què passa ara al seu voltant, i quina influència té en els altres, que fixar-nos en referents pretèrits.
Sense cap dubte, la seva irrupció amb The Epic el 2015, un disc indesxifrable i inacabable, salvatge en mida i en profunditat, va obrir una porta als qui no s'atrevien amb propostes més complexes i arriscades, contemplant la vasta història de la música jazz però, també, sense deixar d'estar pendents en allò contemporani. Amb el hip-hop com a base, la improvisació i, abans que res, la recerca de nous espais, just entre el psicodèlic i l'espacial. D'alguna manera, Kamasi es va revelar com un extraterrestre necessari i molt autèntic. Encara que imposi (i no saps com), és bàsic tenir-lo a prop. La seva música cura, és terapèutica.
Ara mateix, a Los Angeles, hi ha una escena jazzística molt rica en la qual tot s'hi val. Amb criteri i bon gust, però amb llibertat (implícita al gènere tal com explicava l'entrenador Jack McKinney a la sèrie de HBO The winning time). Ho vam poder comprovar fa poc amb Nubya Garcia (aquesta pertany a la també activa escena londinenca) en el seu pas per la ciutat de Barcelona: el seu discurs musical fresc i atrevit cala entre els clàssics, però també, i amb raó, entre els que creixen aprenent. És magnetisme i connexió, més la idea d'inventar un llenguatge. I en aquest territori, Kamasi Washington és el Rei. Ho ha demostrat en cadascun dels seus discos, en les seves oportunes aparicions, com aquell dia en què Michelle Obama l'escull perquè posi banda sonora al seu documental. Ningú millor que ell, doncs hi ubicarà els sons més transcendents d'aquest segle XXI. Sense ànim d'alliçonar ni de demostrar res: allà hi ha el seu món i tu elegeixes si vas cap a ell.
El 2024 va publicar Fearless movement i el single d'obertura, amb el seu corresponent vídeo-clip, va ser Prologue. Sí, cert, Kamasi tornava a impressionar: el ritme, el moviment, la dansa i fins i tot la crítica social. Impossible allunyar aquest huracà. Justament, després d'un Heaven and earth més serè i espaiós, en aquest tercer llarg, troba l'equilibri. No allarga tant el minutatge (encara que això per als seus seguidors mai no va ser un hàndicap) i l'arc narratiu de les seves cançons és més ampli. En qualsevol cas, a aquest Kamasi se'l gaudeix en altres condicions. És un menú degustació més curt, però igual d'elaborat. Un altre assumpte clau en Kamasi és la capacitat per generar atenció entre els seus companys, per a aquest disc va aglutinar artistes, tals com Thundercat, Taj i Ras Austin, George Clinton, DJ Smoke o André 3000. També va necessitar uns quants productors, l'equip era generós amb fins a quatre efectius. Com a detall simbòlic: hi participa la seva filla de tres anys tocant el piano a Asha the first.
Amb aquestes credencials, la cita aquest diumenge amb Kamasi Washignton era gairebé un deure. De fet, després de la seva lesió d'esquena que el va obligar a parar, havia vist algun vídeo a YouTube en què el veia tocar assegut i això no era bon senyal. Afortunadament, ja en aquest tram de gira, el californià s'asseu només per tocar un teclat. És més, aquesta versió d'ara és diferent de les anteriors: menys hermètic i més comunicatiu que abans. Ell es posiciona com a director d'orquestra, dirigeix la banda i toca la tecla adequada. Porta a DJ Battlecat, una cosa que molesta els més puristes i que, en canvi, entusiasma joves que no estan tan posats en música jazz i aposten per la renovació. De fet, aquí està la bretxa, i la mescla, un públic que sap a què va i que potser no és el que imagines. En realitat, és un èxit i una virtut. Una audiència respectuosa que, a més, amb prou feines treu el mòbil.
La música de Kamasi és jazz, però ja ha traspassat la porta del gènere: aquesta és la banda sonora del segle XXI
En aquest entorn, Kamasi se sent còmode, presumeix de músics (està particularment content de portar a aquest DJ i es queda embadalit veient tocar al seu teclista) i, a més, l'acompanya el seu pare (flauta i saxo soprano), Patrice Quinn a les veus (que només lluu puntualment) i un bateria (Tony Austin) que, per la seva pinta, sembla sortit d'una pel·lícula de la Blaxplotation. El trombó, Ryan Porter, és l'oposat a Trombone Shorty, prefereix l'elegància. El repertori, excepte la cerimoniosa i mística Street Fighter Mas (quina gran final de cançó amb tothom corejant), correspon a Fearless movement. En aquest nou entramat, Kamasi bufa menys, deixant més espai a la resta, però quan ho fa, és per rematar la feina: com aquest davanter centre que és allà per marcar a l'esquadra. Òbviament, la música de Kamasi és jazz, però ja ha traspassat la porta del gènere: aquesta és la banda sonora del segle XXI; moderna, disruptiva i valenta. És la sintonia que ens salvarà de la foguera i dels malvats que ens governen. L'apocalipsi la podria firmar el saxòfon de Kamasi. Posa't Asha the first i la combativa Prologue per corroborar-ho.