Karl Ove Knausgård (Oslo, 1968) seu amb posat tranquil mentre espera començar l’entrevista. Pel seu aspecte, res faria pensar que és escriptor; la seva és una aparença d’estrella del rock cansada, de tornada de la vida, o d’actor de joventut terriblement exitosa, amb el blau profund dels seus ulls i els cabells blancs pentinats elegantment amb la ratlla al costat. Però Knausgård no és tot això, sinó l’autor de La meva lluita (L’Altra/Anagrama), una de les sagues literàries més particulars i conegudes de la literatura contemporània mundial. Amb més de 3.500 pàgines, on aboca quasi sense filtres la seva pròpia vida, els sis volums que la componen són una espècie de cúspide moderna de l’autoficció, que l’ha situat en un lloc destacat entre la constel·lació dels escriptors més coneguts del present.
La meva lluita és una de les sagues literàries més particulars i conegudes de la literatura contemporània mundial
L’autor noruec acaba de publicar ara La estrella de la mañana (Anagrama), el seu retorn a la ficció pròpiament dita després de més d’una dècada. És una novel·la coral, que manté l’estil que l’ha fet cèlebre, la seva capacitat d’agafar la quotidianitat banal dels seus personatges i dels seus pensaments i convertir-la en una matèria apassionant. Però ara l’ha revestit amb una altra capa: la de la fantasia sinistra i inquietant, passada pel filtre de la religió i les profecies. Explica que l’ha tret “de la novel·la Dràcula”, de Bram Stoker i que el cristianisme i la Bíblia “sempre l’han inspirat”.
Karl Ove Knausgård torna a la ficció amb La estrella de la mañana / Foto: Roser Gamonal
La literatura per sobre de la vida
“Quan vaig acabar La meva lluita el meu pla era deixar d’escriure”, diu amb veu pausada i fluixa Knausgård. I no resulta difícil creure-se’l. No només és l’extensió monumental de l’obra i la seva voluntat de cobrir pràcticament tots els temes possibles en aquesta “vida interior tempestuosa d’un home”, sinó també el cost personal que la publicació va tenir. El primer volum, que va aparèixer a Noruega el 2009, va provocar una profunda crisi amb la seva dona, la també escriptora Linda Boström, per l’exposició de gran part de la seva intimitat matrimonial. I també ho va fer amb el seu oncle, que va reclamar que canviés els noms de la part paterna de la família. Després d’una consulta legal, Knausgård i l’editorial hi van accedir. Van deixar de parlar-se.
Quan vaig acabar La meva lluita el meu pla era deixar d’escriure
De fet, però, aquest no va ser el primer cop que l’autor meditava parar d’escriure. “La primera vegada va ser abans de convertir-me en escriptor. Havia fracassat durant molt de temps i volia dedicar-me a l’acadèmia”, diu. És un episodi que ell mateix explica al primer dels volums de La meva lluita, Dies de pluja, en què relata la seva decepció després de ser acceptat en una acadèmia literària i veure que els seus textos deixaven freds a professors i companys de classe. “Vaig tenir la sort del meu editor, que em va animar”, diu, i així és com va trobar la saga que el catapultaria a la fama literària mundial.
La estrella de la mañana suposa un retorn amb totes les lletres a la ficció
Knausgård afirma que “volia utilitzar tot el que tenia, de manera que no quedés res per escriure”, però que després d’una pausa s’hi va tornar a posar. Primer van ser els volums de l’anomenat Quartet de les estacions (Anagrama), una espècie de textos assagístics que serveixen com a enciclopèdia personal del seu món i que va escriure entre 2015 i 2016. I ara La estrella de la mañana, que suposa un retorn amb totes les lletres a la ficció.
Escriure és una part massa gran de la meva vida, de qui soc i de què faig
“Escriure és una part massa gran de la meva vida, de qui soc i de què faig”, esgrimeix l’autor com a defensa. “És molt difícil fer-ho de forma constant, però, a la vegada, quan vaig a la meva oficina i hi sec és fantàstic... És com si estàs llegint un llibre molt bo i desapareixes en ell, perds la noció de tot el que t’envolta”, explica amb el mateix posat quasi tímid que manté tota l’entrevista i que contrasta amb la seva alçada imponent.
Karl Ove Knausgård va irrompre en l'univers literari amb la saga La meva lluita / Foto: Roser Gamonal
Bàsicament, tot és interessant
A la nova novel·la, Knausgård s’ha servit de la religió i de les històries bíbliques per construir la trama. Als lectors de La meva lluita els podria semblar una elecció estranya, però no ho és per ell, que assegura que, tot i no ser creient, ni cristià, sempre hi ha estat interessat. “La meva segona novel·la tracta d’històries de la Bíblia que tenen lloc a Noruega” explica, i s’esplaia sobre el seu interès pels àngels de les escriptures i com, tant aquests com Déu mateix, es presenten com a criatures “extremadament físiques”.
La estrella de la mañana fa gala del mateix estil narratiu que l’ha fet conegut i que sovint s’ha definit a través de la idea d’'escriu-ho tal com és'
La estrella de la mañana fa gala del mateix estil narratiu que l’ha fet conegut i que sovint s’ha definit a través de la idea d’“escriu-ho tal com és”. Els monòlegs interiors aparentment sense filtrar dels diferents personatges impregnen la narració amb la mateixa cadència caòtica i desordenada amb què es desplegarien en la consciència de qualsevol. Però en mans de l’autor, no són amalgama desordenada i avorrida, sinó d’un corrent estable i tranquil, que abdueix el lector i que el connecta directament i íntimament a la interioritat de les figures del llibre.
Els monòlegs interiors aparentment sense filtrar dels diferents personatges impregnen la narració amb la mateixa cadència caòtica i desordenada amb què es desplegarien en la consciència de qualsevol
“No va ser un procés natural”, diu Knausgård sobre com va trobar aquesta veu narrativa. “Vaig intentar escriure una novel·la sobre la mort del meu pare durant cinc anys i no funcionava i va arribar un moment vaig abandonar i vaig decidir que no volia fer una novel·la, que simplement volia escriure”. No ho va fer sobre el seu pare, sinó “sobre una cosa que m’havia passat quan era nen i que no havia explicat a ningú perquè em feia massa vergonya”. La resposta del seu editor va ser molt positiva i, des d’aquell moment, “em vaig adonar que si combinava aquesta força d’allò viscut amb la narrativa, funcionaria”.
No em va costar escriure sobre una bona persona, però sí sobre una dona. No en sé res, de les dones
I funciona també en la brillant narració de La estrella de la mañana, tot i que l’escriptor confessi que li va costar molt començar-la. “Crec que la dificultat va ser trobar la manera d’escriure sobre diferents personatges”, explica. Hi desfilen alguns com la Solveig, una dona de mitjana edat amb una mare malalta de Parkinson i una filla que sembla detestar-la. “No em va costar escriure sobre una bona persona, però sí sobre una dona, no en sé res, de les dones”, diu fent una captatio benevolentiae evident.
La lluita de la bondat
També és un personatge femení la Kathrin, una pastora de l’església cristiana noruega que dubta si abandonar el seu marit i que, mentrestant, reflexiona sobre el significat de la religió i de l’etern retorn de Nietzsche o les idees de Kierkegaard. La virtut personal és una de les qüestions que recorre, al llarg de la narració, els pensaments i les vides dels personatges. I un tema que connecta molt bé amb l’obra de Knausgård al complet. “Aquesta és la meva lluita: intentar ser una bona persona”, afirma l’autor amb estil lapidari.
Aquesta és la meva lluita: intentar ser una bona persona
Aquesta, doncs, és una qüestió que l’absorbeix i sobre la qual és capaç de parlar, endinsant-se en les seves complexitats. Esbossant una expressió divertida amb els ulls diu: “És interessant perquè pots pensar: 'és fàcil ser bo, però hi ha el teu passat, els teus pares, la teva motxilla emocional...'. A més no et coneixes a tu mateix realment, fas moltes coses sense saber-ne la motivació real”, afegeix.
Crec que bàsicament tot és interessant, és una qüestió de com ho escrius o com ho presentes
Per altra banda, l’autor també té una consciència plena sobre un dels aspectes que desperta La meva lluita al voltant de la bondat: que en l’experiència individual, hi ha una gran quantitat de pensaments, sentiments i sensacions que no compartim perquè volem projectar una imatge determinada de qui som. Amb el seu estil literari, sembla que tracti d’esborrar aquesta dualitat, conduint el lector fins al nucli dels personatges, format, a vegades per pensaments banals. “Crec que bàsicament tot és interessant; és una qüestió de com ho escrius o com ho presentes”, diu l’escriptor com a resposta. “D’això va l’escriptura: canviar bolquers és avorrit, escriure sobre fer-ho no”.
La estrella de la mañana també forma part d’una sèrie, que tindrà tres llibres més. Els dos primers ja han vist la llum a Noruega. I l’autor treballa en aquest moment en el quart, que, si segueix el ritme d’escriptura al qual ens té acostumats, no trigarà a veure la llum. Almenys en noruec.