Hi ha poques coses més agradables que llegir un poema, quan fa calor, i sentir que immediatament et transporta a l'hivern. Està clar que l'estiu és una època collonuda, ja que la majoria de mortals ens dediquem a deixar de treballar durant uns dies i viure, ni que sigui momentàniament, com si no fóssim esclaus de res. D'acord. L'únic problema, però, és que ens hem d'inventar les maneres per suportar la calorada, sigui instal·lant aire condicionat a casa, confiant en els ventiladors de tota la vida o, si res d'això no funciona, apostant pel tradicional i infal·lible recurs del vano. Som pocs els que sabem, però, que obrir un llibre de Karmelo C. Iribarren pot ser també una evasió estival més refrescant que jugar amb els corrents d'aire de les finestres de casa tot calculant l'obertura de finestres amb la precisió d'un enginyer.
Poema 37º a la sombra, del llibre Haciendo planes (2016).
És quan llegeixo acalorat que no hi veig clar
Llegir poesia a ple estiu no està gaire a l'ordre del dia, no ens enganyem. Si t'hi fixes, els pesats de la premsa cultural ens passem el dia recomanant lectures "fresques" per gaudir de la literatura durant les vacances, però difícilment en aquestes llistes plenes de fotos bucòliques hi ha mai La muntanya d'ametistes de Guerau de Liost o La terra gastada de T.S. Eliot, per posar dos exemples al vol. Un servidor, sense anar més lluny, va proposar-se fa anys, en època universitària, preparar-se l'examen de "Poesia Catalana del s.XX" que queia a finals de juny enduent-se Sol i de dol a la platja, aprofitant que aquell any havíem decidit amb els amics passar el Sant Joan a Platja d'Aro. No cal dir que l'experiència va ser nefasta, no només perquè llegir J.V. Foix en veu baixa redueix un 60% el plaer de llegir a Foix, sinó perquè enfrontar-se a aquells sonets pràcticament perfectes entre gent jugant a pales, venedors ambulants de mojito i adolescents escoltant reggaeton és més difícil que trobar una foto de Karmelo C. Iribarren somrient.
Un primeríssim pla de Karmelo C. Iribarren, que malgrat fer cara de pocs amics escriu una poesia brutalment amigable. (Viquipèdia Commons)
Jo no sé per què el Karmelo mai no riu, però sé que ell em fa somriure sovint a mi. He decidit tutejar-lo i presentar-te'l perquè si alguna cosa té la seva poesia és això: són poemes amigables, confidents i empàtics, on d'una curiosa manera es crea una camaraderia constant entre autor i lector. Escriu allò que tots sentim i no sabem dir, però ho diu d'una manera formalment tan poc poètica que, en llegir-ho, no sembla que Karmelo C. Iribarren i Carles Riba comparteixin la mateixa condició de poetes. També Chimo Bayo i Johann Sebastian Bach s'assemblen tant com un ou i una castanya, ben mirat, i tots dos són considerats per la Viquipèdia com a músics. Potser la clau és que el Karmelo, nascut a Sant Sebastià l'any 1959, sempre ha defugit precisament les etiquetes. Va començar a escriure de forma alternativa i als marges del circuit oficial de la poesia castellana fa dècades, quan treballava en un bar i quan dedicava mitja vida, precisament, a tancar els altres bars donostiarres després que ell hagués tancat el seu. Precisament aquesta aura de poeta maleït en la qual la ciutat, l'hivern, les tavernes, la pluja i l'amor són els eixos bàsics de la seva poesia ha fet que molts el venguin com un "Bukowski a la basca", un "Raymond Carver donostiarra" o una "reducció ínfima de Baudelaire", com si els seus poemes fossin plats de Ferran Adrià quan, en realitat, són tan populars, humils i encisadors com un quinto de cervesa ben fresc a la terrassa després d'un dia cansat.
Poema El río, inclòs dins la Poesia Completa 1993-2018 editada per Visor.
Una altra manera de dir-ho
"Verás/ es muy sencillo:/ los lunes/ martes/ miércoles/ jueves/ viernes,/ son la vida. Los sábados/ no son más/ que una efímera ilusión/. Y los domingos/ nos sirven/ para encajar/ bien/ todo esto". Aquest poema titulat Sencillo, publicat l'any 1999 al llibre Desde el fondo de la barra, és una bona mostra d'aquest minimalisme poètic que t'explicava abans, on la poesia és austera, nua i neta. D'una banda, sembla un estirabot ocurrent o un tuit enginyós que podria tenir milers de retuits, però rere aquesta aparença de frase escrita amb retolador a la porta d'un lavabo públic, la poesia del Karmelo es codifica en uns paràmetres que coneixen molt bé la tradició, però juguen a destruir-la, una mica, salvant molt enormement les distàncies, com fan Enric Casasses, Mireia Calafell o Manuel Forcano a casa nostra, cadascú a la seva manera. Possiblement els seus poemes siguin els poemes escrits en castellà davant els quals més gent s'atreveixi a dir "això és molt fàcil, també ho sap fer un nen de nou anys", igual com diuen els setciències morts de gana davant els quadres de Miró o els dissenys d'Ágatha Ruiz de la Prada. Malgrat que tothom cregui que pot escriure com escriu Karmelo C. Iribarren, però, fins al dia d'avui cap dels instapoetes que tants likes tenen i tants llibres venen ha estat capaç d'apropar-se gens ni mica a la simplificació karmeloniana de la poesia, feta des de la ironia, l'humor, la nit, l'alcohol i un sentimentalisme antisentimental que, de tant autèntic que és, ens arriba a semblar que és fins i tot nostre.
Endur-se la poesia d'Iribarren a la platja o al camp és tan bona opció com prendre una crema solar o un repel·lent de mosquits. (Camile Brodard)
Va dir Walt Withman que un lector, quan s'enfronta a un llibre de poemes, no hi ha de descobrir un llibre, sinó una persona. Als poemes del Karmelo no només hi descobrim un home, sinó també un còmplice, un company amb qui compartir paraigües en un passeig sota la pluja o un amic a qui truques per explicar-li que tens un dilema vital, que ho has deixat amb la parella o, senzillament, que no estàs bé. En aquests casos, el món es divideix entre la gent que per animar-te et fa discursos complaents plens de frases de Paulo Coelho i la gent que, en canvi, et diu la veritat a la cara, per dura que sigui, però ho fa proposan-te prendre algo davant el mar, demanar una ampolla de txakolí i compartir unes olives trencades amb un platet de formatge Idiazábal, buidant i consumint la tristesa plegats sense cap pressa per acabar aquell petit instant de plaer compartit. La poesia del Karmelo forma part del segon grup, per això descobrir-la és no voler-la abandonar mai, com tampoc s'abandona mai, a l'estiu i a 37º a l'ombra, el desig de transportar-se a l'hivern per tal de gastar el temps fent plans per l'estiu següent.