Kate Raworth és una economista que ha treballat durant molts anys en projectes de desenvolupament. Durant un temps va estar col·laborant amb Oxfam, i abans ho havia fet amb Nacions Unides. És l’autora d’un text sobre els models de creixement que ha donat molt a parlar: Economía rosquilla (l’ha publicat fa poc, en castellà, Paidós). En aquest llibre exposa un gràfic, en forma de dònut, per reflectir l’equilibri del planeta i la situació dels seus habitants. La situació ideal seria una forma de dònut perfecte, però quan els habitants tenen carències en les seves necessitats s’omple la part interior del cercle, com si fos un bunyol, i pel contrari, quan s’abusa dels recursos es superen els límits exteriors del dònut, que pren formes extravagants. Raworth ha visitat Barcelona per participar en una jornada sobre Fixing the Future: Adventures in a better tomorrow al CCCB, on compartirà taula amb nou altres pensadors de diferents disciplines, que debatran sobre com garantir la supervivència de la humanitat i apostar per un futur millor.

El dònut és el selfie de la humanitat per al segle XXI

Vostè afirma que la humanitat està en perill, per una banda per la pressió exercida per la humanitat sobre el planeta, i per l’altra per la desigualtat extrema...

Són dos riscs que nosaltres arrosseguem perquè la combinació entre desigualtat i pressions sobre el medi ambient podria portar-nos a punts d’inflexió que mai abans s’han creuat. El dibuix que jo vaig crear el 2009, el dònut, és el selfie de la humanitat per al segle XXI. L’anell exterior són els límits del planeta i els cercles interiors el nivell de cobriment de les necessitats de la població. Els economistes del segle passat mai van veure aquest selfie, perquè es pensaven que les seves teories podrien servir per fer front als reptes del segle XXI.

Hi ha qui afirma que la desigualtat no importa mentre hi hagi creixement...

Sí, la gent diu moltes coses... Als anys cinquanta del segle passat es deia que si et preocupaven les desigualtats, que no intentessis redistribuir recursos, perquè ja ho faria el creixement. Però el treball de Piketty va mostrar que aquesta és una llei falsa. El creixement no iguala la coses de forma automàtica. Hi ha estudis del Fons Monetari Internacional que demostren que la desigualtat en sí mateixa fa que el creixement vagi més lent. No hi ha fre a la desigualtat quan el retorn del creixement només va a parar a l’1% de la població, els més rics. Això els dóna la possibilitat d’influir en el procés polític en favor de les seves empreses i dels seus interessos, i això tendeix a agreujar la desigualtat. El 2017 el PIB va créixer, a nivell mundial, un 3%, però el 82% de la riquesa addicional va anar a aquest 1% de la gent. Aquest no pot ser el tipus d’economia global que pot dur a un futur pròsper.

Hem anat molt més enllà dels límits del planeta

En el seu esquema, la societat equilibrada tindria forma de dònut. Evolucionem cap a aquesta forma o en sentit contrari?

En els darrers 60 o 70 anys hi ha hagut molt progrés en reduir les carències, en donar forma de dònut a l’interior. Amb el temps, el problema interior de les carències s’ha anat reduït, però hem anat molt més enllà dels límits del planeta: hem desbordat el cercle exterior del dònut.

I aquí, com estem?

Fa unes setmanes es va crear una pàgina web que dibuixa dònuts de 151 Estats. Per desgràcia, només ofereix la d’Espanya, i no la de Catalunya. La idea en aquest cas és que per anar bé tot hauria d’estar en blau al centre. El 2015, però,  segons les dates disponibles, es detectaven forts problemes d’ocupació i hi havia alguns dèficits democràtics, pocs. Però per l’altra banda, l’Estat espanyol ha sobrepassat tots els límits planetaris i necessita tornar a equilibrar aquest cercle exterior, com bona part dels països de renda alta. El dònut d’Espanya és un dibuix en què les necessitats bàsiques estan cobertes, però en què es mostra que s’ha exercit una gran pressió sobre el planeta.  En canvi Sri Lanka no ha sobrepassat cap límit ecològic de pressió sobre el planeta però li falta molt per cobrir les necessitats bàsiques dels seus habitants...

Gràfic de dònut de l'Estat espanyol. 

Aleshores... qui està bé?

En aquesta web s’han fet 151 gràfics de 151 països, però no se n’ha trobat cap que cobreixi les necessitats internes dels seus habitants tot respectant els límits del planeta. Per a mi, això no és cap sorpresa, perquè de fet no hi ha cap país que ho hagi intentat. Tots han tractat de resoldre els problemes de la gent sense fixar-se en la salut del Planeta. Ara ens hem adonat de que hem de fer les dues coses alhora. Si volem tenir bones collites, necessitem un clima estable, que plogui... Si volem pesca, necessitem bons oceans... Si volem salut, necessitem capa d’ozó... L’economia del segle XXI no pot ignorar aquest fet.

El creixement econòmic com a objectiu únic no és suficient

Perquè creu que la seva teoria ha tingut tant d’èxit?

Per dos motius, bàsicament: crec que hi ha una necessitat de noves idees. Moltes persones són conscients de que el marc econòmic neoliberal que ha dominat la política durant els darrers quaranta anys ha portat a una Europa en què ningú pot deixar de veure que hi ha una gran desigualtat i on és evident el perill del canvi climàtic. Per altra banda, el creixement econòmic com a objectiu únic no és suficient. La crisi financera va demostrar que hi havia molts defectes al sistema econòmic dominant. Arrel d’aquell episodi, moltes persones es van fer moltes preguntes sobre les teories que s’ensenyen a les universitat i que no resolien el problema que s’estava vivint.

No haurà tingut èxit per la imatge del dònut?

Espero que no. Però aquesta imatge és molt poderosa per configurar la forma en què pensem. Quan vaig crear el dònut, el 2012, va ser publicat primer per Oxfam en un paper, i de seguida van sorgir molts debats; la resposta va ser enorme. Molta gent deia que sempre havia pensat en el desenvolupament sostenible en aquests termes, però que mai havia vist un gràfic que permetés visualitzar-ho. I el dibuix va generar més debats, amb noves idees.

El seu dibuix ha arribat a molta gent que no té especial formació en economia...

Intento, sempre, ser molt accessible per al públic. Tinc dos fills petits i quan esperava que els meus fills sortissin de classe, vaig comentar amb els altres pares de l'escola que escrivia un llibre sobre economia. Tots es van espantar, tot dient que no entendrien res perquè els havien anat malament les matemàtiques al batxillerat... Però jo intento no espantar la gent. Els únics números que surten als meus llibres són els de les pàgines. Intento que tothom entengui allò que escric. Acompanyo el text amb diagrames molt senzills... Em sento molt satisfeta quan la gent em diu que ha llegit un llibre d’economia i l’ha entès.

Necessitem una nova generació d’economistes que s’encarreguin de gestionar el benestar de la nostra casa planetària

Creu que els economistes haurien de posar-se més al servei del coneixement de la gent?

Hem de tornar a l’arrel de la paraula economia: l’art de gestionar la llar. Hem de tornar a aquest significat original i aplicar-lo al nivell de la nostra llar planetària. Necessitem una nova generació d’economistes que s’encarreguin de gestionar el benestar de la nostra casa planetària. I per això, l’economia del XXI és una aventura extraordinària.

Molts economistes, sociòlegs, politòlegs i científics alerten sobre els riscos del nostre model, però no sembla que hi hagi canvis radicals en les polítiques que s’apliquen...

Crec que hi ha una gran necessitat de noves idees, fins i tot per als governs. Jo vaig escriure aquest llibre per als estudiants: és el llibre que m’hauria agradat tenir quan vaig començar a interessar-me en el tema. Però m’ha sorprès l’alt nombre de polítics de diferents països i ideologies que han citat el  meu llibre o que m’han contactat: de Nova Zelanda, d’Holanda de Gran Bretanya...

Els polítics estan atrapats... Són addictes a un PIB que creixi eternament 

Però després no fan res per canviar les polítiques econòmiques...

 Entre els polítics se sent la necessitat de crear una nova història. Però estan atrapats, perquè l’economia, avui, depèn estructuralment de que hi hagi un creixement infinit. Som addictes, des d’un punt de vista econòmic i social, a un PIB que creixi eternament. Això comença al sector financer, perquè els mercats financers estan dissenyats per a obtenir un retorn màxim, i això duu a un creixement infinit del que reben els accionistes. I cap govern vol perdre la seva posició en la foto del G-20. Si les seves economies no creixen prou, seran substituïts al G-20 per algú altre, potser un país emergent.  Per altra banda, tots els governs volen tenir més diners dels impostos sense pujar els impostos... Volen tenir més recursos per pagar millors pensions... I això ho volen fer mitjançant el creixement del PIB. Totes les polítiques del govern depenen del PIB. I per als polítics és molt difícil canviar les dinàmiques  a llarg termini, perquè les eleccions es fan a curt terme i volen que al cap de quatre anys els tornin a votar.

Si els polítics no transformen la societat, qui ho farà?

No espero que la transformació la facin els polítics. Confio en què el canvi començarà a través dels ciutadans i els col·lectius, que mitjançant empreses, projectes i comunitats locals, mostraran que hi ha formes de gestionar una economia local perquè sigui més distributiva i perquè funcioni seguint els cicles del món en què vivim i de la natura. I quan aquests exemples siguin visibles, els polítics se sentiran segurs a l’hora de parlar d’aquestes alternatives. I les aplicaran a d’altres àmbits.

Oxfam hauria d’haver tingut uns estàndards morals més elevats

Vostè ha passat per Oxfam, quina opinió li mereix la situació que està travessant ara l’organització davant tots els escàndols que van sorgint?

Vaig treballar a OXFAM durant 10 anys. Vaig deixar la meva feina a l’ONU per passar a Oxfam, on cobrava un 60% menys. A Oxfam em vaig trobar gent molt qualificada i preparada, i jo estic molt orgullosa d’haver estat a aquesta organització. Els escàndols els van protagonitzar homes que jo no coneixia. La gent de l’organització estava escandalitzada pel que va passar. Jo mateixa estava decebuda per com Oxfam va gestionar el cas i per com els homes implicats van passar a treballar a d’altres organitzacions. No és un problema que només tingui Oxfam, o que tinguin les entitats humanitàries. Jo convidaria a les empreses, a les universitats i a d’altres entitats que expliquin quin tipus d’escàndols hi ha hagut a aquestes organitzacions i com les han gestionat. Malgrat tot, Oxfam hauria d’haver tingut uns estàndards morals més elevats, i crec que estan treballant perquè això no torni a passar mai més.