Keanu Reeves torna a ocupar la gran pantalla amb l'estrena Matrix. Resurrections, la nova entrega de la franquícia creada per les germanes Wachowski. Però més enllà del cinema, la gran passió de l'intèrpret canadenc (nascut a Beirut), actor amb una filmografia que inclou films Parenthood, Li diuen Bodhi, L'al·lucinant viatge de Bill i Ted, My Own Private Idaho, Dràcula de Bram Stoker o més recentment la saga John Wick, sempre ha estat la música.
Keanu Reves va ser el baixista i cantant de la banda de grunge Dogstar
No és un cas aïllat, són infinitat els actors i actrius que han provat d'abandonar els sets de rodatge per esdevenir estrelles del rock. Cap ho ha aconseguit, tot i que l'intent de Keanu Reeves és, si més no, digne. Baixista més que notable, a la dècada dels noranta va recórrer mig mòn com a membre de Dogstar, una banda sindicada al gremi del grunge amb què va publicar dos discos. Separats, Reeves ha continuat cultivant el seu amor per la música com a melòman, amb especial predilecció pels grups de punk i hardcore clàssics, sent aquestes les 9 bandes sense les que no podria viure.
Si parlem de punk en el seu vessant hardcore, poques bandes han tingut la influència i rellevància de Fugazi. El grupo liderado per Ian MacKaye, figura capital del gènere que anteriorment havia capitanejat els seminals Minor Threat (una altra de les bandes de capçalera de Keanu Reeves) van saber aproximar la violència i abrasivitat del punk a les formes lliures del jazz. D'aquesta conjunció, evolució que es va etiquetar com posthardcore, van sorgir àlbums tan excitants com Reapeter (1990), Red Medicine (1995) o The Argument (2000).
Impossible medir la importància de la banda de Queens en la història, ja no del punk, sinó del rock i la música popular del segle XX. Qualsevol grup que a partir de 1974 tingués a les seves files un guitarrista elèctric, molt o poc, alguna cosa li deu a Joey, Johnny, Dee Dee i Tommy Ramone. Padrins del punk, van debutar el 1976 amb l'homònim Ramones. Després vindria una llarga llista d'incunables com Leave Home (1977), Rocket to Russia (1977), Road to Ruin (1978), End of the Century (1980), Pleasant Dreams (1981)...
[banner-AMP_0]
Veterans del gènere, The Exploited es van formar a finals de la dècada dels setanta a Edimburg, erigint-se des del primer moment en una banda de culte entre punks i skinheads. Aventura orientada en els seus orígens a l'street punk, amb el temps van derivar el seu so cap a terrenys més metàl·lics, especialment el crossover thrash, evolució definitivament evidènciada al seu disc de 1987, Death Before Dishonour. Tot i que encara en actiu, els escocesos no han publicat res nou des que l'any 2003 aparegués el seu disc Fuck the System.
Una altra formació capital en la història del punk. Formats l'any 1977, l'any de l'explosió del gènere, la rellevància de Discharge passa per haver estat els pioners del hardcore, subgènere que va accelerar i sulfurar les estructures del punk. Els seus eren temes més ràpids i contundents que els de la resta, una fórmula espídica que a partir d'aleshores copiarien infinitats de deixebles. No només això, sinó que Discharge també es van destacar per les seves lletres, sempre compromeses i de clara orientació anarquista i pacifista.
[banner-AMP_1]
No tot és extrem en la llista de grups favorits de Keanu Reeves. En la seva nòmina d'imprescindibles també trobem espai per a les melodies plusquamperfectes del primer Elvis Costello, un músic aleshores afiliat a les formes de la new wave, subgènere que agafava l'urgència del punk per conjugar-la amb la capacitat addictiva de les melodies pop. Els cinc primers discos de l'anglès: My Aim Is True (1977), This Year's Model (1978), Armed Forces (1979), Get Happy!! (1980) i Trust (1981) són pura fantasia (la gran part de la resta de la seva discografia, també)
Són, indiscutiblement, una de les bandes de (punk) rock més importants de la història. Davant del nihilisme dels seus coetanis Sex Pistols, The Clash van decidir-se per una proposta intel·lectual molt més compromesa i reivindicativa i una declinació musical que en els seus orígens va partir del punk més canònic per créixer incorporant préstecs que anaven del rock'n'roll més clàssics als ritmes jamaicans del dub i el reggae. Discos com The Clash (1977), Give 'Em Enough Rope (1978), London Calling (1979), Sandinista! (1980) i Combat Rock (1982) són obres mestres que ha de tenir tot melòman a la seva col·lecció.
[banner-AMP_2]