Frank Broughton i Bill Brewster, els autors del totèmic llibre Anoche un DJ me salvó la vida. Brevísima historia de los verdaderos innovadores de la música (Planeta, 2019), descriuen l'escena northern soul com una cosa “construïda a partir de fracassos”, ja que sostenen que: “va ser la música feta per centenars de cantants i grups que copiaven el so Motown pop de Detroit. La majoria dels discos van ser complets fracassos en el seu temps i lloc... però al nord d'Anglaterra, des de finals dels 60 fins al seu apogeu a mitjan 70, van ser exhumats i exaltats”.
A Anglaterra s'està donant una segona ona amb molta gent jove a l'escena. No deixa de ser una mica poc conegut, perquè no pertany al mainstream, però hi ha un nou boom i existeixen moltes festes molt interessants
La Història atribueix la paternitat del naming a Dave Godin (agitador de les tertúlies del soul, vegà avant la lettre, apassionat del cinema i compilador d'una de les sèries discogràfiques més importants de la història del gènere, els cinc volums titulats “Dave Godin's deep soul treasures”) quan aquest era el propietari de la botiga de discos Soul City, a Deptford (Londres). Allà va adonar-se que quan el jovent del nord baixava a la capital, sovint seguint als seus equips de futbol, acudien a la seva botiga a la caça d'una mena de disc —format 45 rpm— molt concret: cançons de piconador ritme quatre per quatre, conegudes com a stompers, de tiratge molt limitat, arribades directament de petits segells discogràfics nord-americans i caigudes en l'oblit en el seu lloc d'origen. Per a no perdre el temps, l'hàbil botiguer va habilitar una cubeta per a aquest material només cobejat pels del nord i va escriure en ella amb retolador “Northern Soul”. Poc després, les festes allnighter on es punxaven aquestes tòfones vinilesques (amb la galeta sempre tapada per a preservar l'exclusiva), celebrades en remotes localitats com el Wigan Casino o el Blackpool Mecca, van congregar a hordes de joves de classe treballadora, ansiosos per escapar de la grisor climàtica i el tedi laboral, que van definir els tòpics de l'escena: els balls acrobàtics que barregen passos dels Temptations o The Four Tops amb puntades de Bruce Lee, el talc en la pista de ball de fusta, les samarretes imperi, els pantalons de camal formidable fins a les aixelles (ells), les faldilles model tenda de campanya canadenca (elles), les sabates Ikon de relliscosa sola de cuir, pegats cosits en bosses de bitlles on portar la muda, el mullet amb mostatxo i deglutir amfetamines com el Monstre de les Galetes per a aguantar les maratonianes sessions de ball… Finalitzada aquesta era més massiva, i en concomitància amb el ressorgir de l'escena mod, el moviment va mantenir reserves índies en fortins com Stafford i les allnighters de la 6ts Society. També va viatjar de la seva illa d'origen al continent, fent port en ciutats com Barcelona, on se celebren festes de solera per a connoisseurs com el Movin’On, el Soul Ballroom o el Weekend Dancers. Però, com apunta Luis Costa a Dance usted (Anagrama, 2022), “una escena basada en el capital de música pretèrita […] porta implícita la crònica d'una mort anunciada”… O no?
Del Twisted Wheel a la Paral·lel 62
Fa uns dies, sobre la pista de fusta de la molt barcelonina sala Paral·lel 62, el fotògraf alacantí Alex Amorós (primer ibèric a guanyar el prestigiós premi internacional ‘Abbey Road Music Photography 2023’ en la categoria d’‘Escenes Underground’) va presentar Keep the Faith. Northern Soul Revival, un fotollibre (acompanyat d'una exposició instantànies i un vídeo) que pren el pols a l'estat actual del ressorgit moviment northern soul al Regne Unit. Al costat de l'autor hi era l’Alberto Valle, escriptor, periodista i agent-en-gairebé-tot-allò-relacionat-amb-assumptes-soulístics a la ciutat des dels seus inicis. Per a això, Amorós ha cremat sola i rodet de llarg a llarg dels cinc esdeveniments més rellevants de l'assumpte actualment a Anglaterra: el RivoliBallroom, el King George’s Hall de Blackburn, el SoulStompers Club, el *Deptford Northern Soul de Earth Hackney i el Bristol Northern Soul. Aquest llibre suposa una immersió gràfica per les profunditats de la segona ona d'una escena que continua ben viva fins avui dia, i, almenys a l'illa plujosa, amb totes les garanties de relleu generacional.
No deixa de ser una cosa poc coneguda, perquè no pertany al mainstream, però hi ha un boom i existeixen moltes festes molt interessants
“Per a aquest projecte he volgut capturar el cor i l'ànima d'aquest moviment focalitzant en les persones que el mantenen viu al costat d'una nova generació de seguidors. És un estudi social d'una subcultura; una comunitat recognoscible per la seva música i moda” comenta l'autor. I continua: “Jo sempre he estat molt vinculat a l'escena musical sixties (com a vocalista de The Liquorice Experiment), i he treballat també en l’àmbit fotogràfic per a diferents promotors de l'escena. I com bé saps, dins del rotllo mod, en algunes ocasions, es barregen les diferents escenes o estils musicals, una de més propera al garage, el beat i la psicodelia, i una altra més dedicada al soul. Era un tema que em cridava l'atenció a nivell visual, i volia conèixer en profunditat les arrels d'aquesta escena. A Anglaterra s'està donant una segona fornada amb molta gent jove. No deixa de ser una cosa poc coneguda, perquè no pertany al mainstream, però hi ha un boom i existeixen moltes festes molt interessants. Considero que és una escena que requereix fisicalitat, alguna cosa que aporta la joventut. Per això vaig decidir barrejar als puristes, la gent que porta tota la vida en l'escena, amb esdeveniments més actuals, amb gent que l'està renovant i donant un nou aire. Aquest va ser el plantejament. Són aquestes les sinergies que buscava des del punt de vista social.”
És una escena que a Barcelona, València o al Nord, on la gent acostuma a tenir de 40 anys en amunt, necessita una regeneració
Quines diferències i similituds existeixen entre el moviment original i l'actual revival?, li pregunto. “El ball difereix una mica, hi ha més aspectes vinculats amb el breakdance, i ara és una escena molt sana: la gent jove d'avui, en general, no consumeix tants estupefaents. Les xarxes socials han fet que la gent pensi més en com llueixen. Encara que les xarxes socials no deixin de ser avui dia ‘un altre tipus d'addicció’, entre cometes. En l’àmbit musical, els discos són els que són i no n’hi ha més. Aquí sí que no hi ha hagut una renovació, tot ve del rare soul americà dels 60 (estrictament parlant de northern, després hi ha nits més obertes on entra el soul, el funk, etc., i la cosa difereix).” I quines semblances i diferències trobes entre l'escena anglesa i la ibèrica/barcelonina?, li continuo interrogant. “Fonamentalment la regeneració de l'escena. A Anglaterra n’hi ha molta, i el treball que hem de fer aquí és que la gent jove se senti part del moviment. Això podria fer-se obrint una mica l'assumpte i captant a aquest públic més genèric. És una escena que a Barcelona, València o al Nord, on la gent acostuma a tenir de 40 anys en amunt, necessita una regeneració.”