L’escriptora senegalesa en llengua francesa Mariètou Mbaye, nascuda el 1947, usa el pseudònim Ken Bugul “aquella que ningú no vol”. Va començar a escriure el 1984, amb el llibre El baobab loco (publicat en castellà per Baile del Sol), un llibre autobiogràfic que va generar una certa polèmica. Ara és una de les autores africanes més reconegudes internacionalment. El 2005 va publicar Rue Félix-Faure, una novel·la amb tints de gènere negre, i per aquest motiu ha estat convidada a la BCNegra, per participar a la taula Port Baobab, centrada en l’Àfrica i la novel·la negra.
Foto: Sergi Alcàzar
Es va donar a conèixer amb una obra autobiogràfica, El baobab loco, que tenia molt del que té el polar, el gènere negre: violència, marginalitat, exclusió, drogues, prostitució... La seva vida té alguna cosa de novel·la negra?
Es podria dir així, si s’associa el polar a allò negre. Jo he passat per moltes zones negres a la meva vida, i avui encara en passo per alguna, no per moltes. A mi em cal que això em surti per l’escriptura. Per altra banda, l’escriptura dels autors africans sobre el seu continent té sempre un punt policial, d’intriga, que està relacionat amb la nostra visió cosmogònica de les coses. A l’Àfrica sempre hi ha un secret, un misteri que cal conèixer... No tot és allò que sembla. Cal investigar les coses, d’una forma que recorda el gènere negre. Potser per això ens agrada tant.
L’escriptura dels autors africans sobre el nostre continent té sempre un punt policial, d’intriga, que està relacionat amb la nostra visió cosmogònica de les coses
Vostè va ser una precursora de la moda actual de l’autoficció?
Quan vaig començar a escriure ho vaig fer-ho amb una finalitat d’alliberament, terapèutica. No volia curar-me d’una malaltia, sinó que pretenia una demolició total del meu personatge. Volia acabar amb un personatge i tota la seva història i construir-me’n un de nou. Allò que era cert, que havia viscut amb la meva carn i que recordava, ho vaig posat als meus llibres, i allò que se m’havia escapat o que no recordava, ho he suplert amb la ficció, per donar més intensitat a la realitat. I aquesta ficció m’ajudava a demolir el personatge i donava més força a la veritat. A vegades em calia una mica d’autoficció per ofegar la realitat. Per a l’escriptura, he adoptat l’autoficció... Fins ara.
En una entrevista, el 2006, afirmava: “Jo he experimentat tot tipus de multitud de vides, he estat budista, zen, he volgut esdevenir jueva, he estat hippy, he estat burgesa, he estat anarquista (una mica) i després me n’he tornat al meu poble”. On se situa ara?
Ara soc jo mateixa. En aquesta recerca d’identificació (més que identitària), jo buscava pertànyer a alguna cosa. Era el sentiment de pertinença el que em motivava. Volia ser d’algun grup, d’una família... Perquè jo no he viscut vida de família, he tingut una infància difícil, sense mare, amb un pare vell que no podia ocupar-se'n de mi, donant voltes d’una casa a l’altra del Senegal per continuar els meus estudis... Per això volia pertànyer a alguna cosa. I en la ficció, quan escric personatges, m’he desfet d'això.
Foto: Sergi Alcàzar
Durant molt temps he buscat el sentiment de pertinença... Ara em sento completament deslliurada d’aquesta pesada càrrega existencial
Ha aconseguit desfer-se de la necessitat de pertànyer a alguna cosa?
Jo sóc molt catòlica. Adoro la Mare de Déu. Però amb el llibre Cacophonies he volgut trencar amb aquest desig de pertànyer a la comunitat de catòlics, de dones, de negres... No vull pertànyer a res, a res de res... Vull ser jo mateixa. Ni tan sols vull que el meu fill em consideri la seva mare. Vull tenir la meva identitat pròpia, sense creença de pertinença de cap mena. Ni comunitat de família, ni d’idees polítiques... A cada moment vull aprofitar-me de tot, sense tancar-me en una pertinença. A partir de Cacophonies sempre estic llesta per la vida, a qualsevol moment. Durant molt temps he buscat el sentiment de pertinença... Ara em sento completament deslliurada d’aquesta pesada càrrega existencial.
Ha acabat la seva vida de marginalitat o ja no escriu sobre això?
Jo crec que ara comença de veritat la marginalitat de la meva vida. M’agrada viure als marges de les coses, a la perifèria, per fer d’equilibrista entre els diferents mons. El fet que visqui de la manera que visc, deslliurada del sentiment de pertinença, m’ha fet sentir una altra forma de marginalitat. Però aquesta forma de marginalitat em plau, perquè em permet d’expressar-me i de viure de forma diferent. Soc diferent. I cada cop més.
A mi, l’edat, se m’enfot. Cada dia és com si acabés de néixer...
I com ho porta la gent que coneix?
Al Senegal, i en general a l’Àfrica, la gent gran té una aureola de prestigi, però se li imposen unes dures condicions de fer, de viure... Se’ls diu allò que a la seva edat no haurien de fer, no haurien de dir... Però a mi, l’edat, se m’enfot. Cada dia és com si acabés de néixer... Visc de forma diferent als altres i a mi m’agrada.
Què l’atreu del gènere negre?
Jo llegeixo molta novel·la de lladres i serenos, perquè a l’Àfrica s’hi envien molts llibres com a donacions, i n’hi ha molts que són novel·les negres, bones o dolentes, com les de SAS. Són coses disponibles, que arriben en caixes senceres. I així, llegim Chester Himes, novel·les policíaques franceses... Són els llibres disponibles a l’Àfrica... Jo de jove llegia molt, i les trames de les novel·les policíaques em van atreure de seguida... Llegia molta novel·la negra, i de fet, en llegeixo encara. Crec que els africans ens sentim molt atrets per l’intriga.
Vostè va escriure una novel·la que s’apropa al gènere negre, Rue Félix-Faure...
Hi havia editors que buscaven autors africans que escrivissin novel·la negra, perquè n’hi havia pocs. A mi em van encarregar que fes alguna cosa de gènere negre, i vaig començar a escriure sobre l’explotació de les dones mitjançant la religió. Més tard el projecte va fracassar per manca de pressupost, però vaig continuar escrivint aquest text, i a la fi en va sortir Rue Félix-Faure. En el futur tinc el projecte d’escriure una novel·la negra de veritat.
No és una novel·la negra de veritat, Rue Félix-Faure?
M’hauria agradat donar-li una cadència més forta, com la de les novel·les de Mary Higgins Clark. Però malgrat tot, Rue Félix-Faure és una novel·la que m’agradaria que es traduís a l’espanyol. O al català.
Foto: Sergi Alcàzar
Als europeus només els agraden els autors africans que escriuen allò que ells esperen que diguin de l’Àfrica
Avui en dia s’espera que un escriptor africà faci grans crítiques a la societat africana...
Els primers escriptors africans, d’abans de les independències, van denunciar la colonització i la col·laboració amb els colonitzadors. Els escriptors posteriors, com Sony Labou Tansi o Ahmadou Kourouma, van denunciar els règims de les independències. Era una època... L’època de les desil·lusions va succeir a la de les il·lusions. Però l’Àfrica es belluga. I no m’agrada com es tracta sovint en l'actualitat. No pots denunciar una societat sencera... No es poden criticar de forma sistemàtica les societats africanes. Als europeus només els agraden els autors africans que escriuen allò que ells esperen que diguin de l’Àfrica; per a ells la literatura sobre l’Àfrica només pot ser denúncia, denúncia, denúncia... Hi ha autors africans que tenien molt de talent, però que han estat marginats pel món editorial europeu, com William Sassine... Només es coneixen aquells que viuen a Europa i diuen allò que volen els mitjans europeus.
Però a l’Àfrica, no hi ha molta pobresa?
L’Àfrica sobreviu a desgrat dels conflictes, però Occident és com si no volgués sentir a parlar de què les coses canvien. Vol mantenir-se en el clixé d’una visió pessimista. Això és el que em fa més mal... No estic d’acord en què s’ataquin sistemàticament les nostres societats. A desgrat de la corrupció, dels polítics manipulats pels occidentals i de l’espoli sistemàtic, hi ha molts africans que ajuden a sobreviure el continent amb la seva dignitat. Nosaltres, que vivim a l’Àfrica, sabem que, a desgrat de tots els peròs, la gent resisteix. A desgrat de les desgràcies i la pobresa, no hi ha misèria. La misèria és la pobresa de l’ànima, però a l'Àfrica hi ha el sentiment de compartir, de la feina feta... La gent té molta energia, i una dinàmica molt optimista, amb molta esperança.
Però no estan pitjor els africans que els occidentals?
Occident no sé si podria sobreviure com sobreviu l’Àfrica, perquè aquí si no hi ha una mica de confort la gent ja té un problema. La gent embogeix si es queda 2 hores sense corrent... I nosaltres vivim en la foscor, però ens espavilem... A l'Àfrica si avui s’ha menjat, s’està bé. Aquí si a la nevera només hi queden dos iogurts ja és un drama. Nosaltres garantim la nostra vida amb el nostre sistema de “débroullardise” (“buscar-se la vida”).
Foto: Sergi Alcàzar
Hi ha més misèria a Europa i als Estats Units que a l’Àfrica
A l’Àfrica no hi ha misèria?
Al continent africà hi ha pobresa però no hi ha misèria. La misèria és quan la situació negativa afecta l’esperit, el cor, l’essència mateixa de l’individu... De fet, hi ha més misèria a Europa i als Estats Units que a l’Àfrica. A l’Àfrica tothom es passa el dia, sempre, buscant solucions, no plantejant-se problemes. Les societats occidentals són tancades, insolidàries. La gent no se saluda... El sistema els ha tancat. Occident té un problema espiritual.
Així doncs, no s’hauria de denunciar la misèria africana?
El que s’hauria de denunciar és l’ordre mundial de les coses. No només és que els antics colonitzadors s’hagin tornat neocolonitzadors, sinó també que la classe política s’hagi convertit en una elit corrupta arreu del Planeta, que s’estigui destruint el medi ambient (com al Parc Nacional de la Langue de Barbarie) i que ara s’hagin tancat les fronteres, quan els europeus han anat arreu del món, ho han ocupat tot. Els europeus poden moure’s, però nosaltres no...
És contrària a la regulació de les migracions?
La migració és un fenomen natural... I com més es tanquin les fronteres, més immigració il·legal hi haurà. Perquè la gent que ve a buscar feina i no en troba, ara té por de marxar, perquè sap que després tindrà problemes per tornar a entrar.
No és cert allò que s’explica a Occident sobre les dones africanes
Sovint el feminisme europeu critica la situació de les dones africanes...
No suporto les crítiques infundades sobre la situació les dones africanes, o sobre els homosexuals africans. No és cert. Això m’irrita molt. Es pot partir d’un cas i després es generalitza sense fonament. N’estic farta dels escriptors africans que només saben dir que a l’Àfrica les dones són desgraciades i pateixen. L’ambaixada dels Estats Units protegeixen els homosexuals del Senegal explicant que estan amenaçats de mort. Però no és veritat. Jo tinc un nebot que és homosexual. Ha tingut problemes amb els seus germans i jo el defenso, però ningú el vol matar. A l’Àfrica no es pega a les dones. Hi ha casos en que es pega a les dones, però això no és habitual. A l’Àfrica una dona és una mare. Els homes anomenen “mare” a les dones... I amb la crisi econòmica són les dones les que s’ocupen de les llars, i això els dona força i dignitat. El medi urbà pobre és violent, però no és que hi hagi violència directa sobre les dones.
Les dones africanes no estan en una posició d’inferioritat?
Aquí circula la idea que les dones africanes són submises, que es deixen manar pels homes. Però ben sovint són les dones les que mantenen la llar i, justament per això, no s’han de justificar per res... Les africanes tenen molt d'orgull pel fet de sostenir la família, per poc que guanyin. Les dones africanes no són desgraciades... Són guapes, alegres, atractives, enèrgiques...
Foto: Sergi Alcàzar
M’agradaria publicar el meu proper llibre en alguna editorial africana
Quins plans de futur té?
He escrit un llibre sobre la immigració, però és molt diferent del que escriuen d'altres autors. Estic revisant-lo per darrera vegada. Aviat el tindré a punt. M’agradaria publicar-lo en alguna editorial africana, per tal de promoure el mercat editorial africà. Vull ser conseqüent amb mi mateixa. Si dic que estimo l’Àfrica, hauria de plantejar-me això d’editar els meus llibres a Europa. Ja ho veurem.