"Em va impressionar la reacció d'una lectora italiana", confessa Keum Suk Gendry-Kim, autora de dues de les novel·les gràfiques més devastadores alhora que boniques que s'hagin publicat els últims anys: Hierba i La espera -les dues publicades en castellà per Reservoir Books amb traducció de Joo Hasun (de moment no hi ha edició en català)-, Partient d'un testimoni real, amb la primera, convertida ja en un best-seller internacional, l'autora ens descobreix un dels capítols més foscos de la Segona Guerra Mundial, el de les "dones de consol", eufemisme utilitzat per l'exercit japonès per referir-se a les dones coreanes que forçaven a mantenir relacions sexuals. L'espera, elegit per diversos mitjans com el millor còmic del 2022, és l'emocionant relat de les famílies separades després de la divisió de Corea i la guerra de 1950. "Encara avui em pregunto com va aconseguir el meu correu electrònic, però el fet és que ho va aconseguir i em va escriure un mail molt llarg i bonic", ens descobreix en la nostra trobada a la seu a Barcelona de la seva editorial al nostre país. "M'explicava que li havia agradat molt el meu llibre Hierba, que havia quedat totalment impressionada amb la història. Tant que hi havia decidit regalar els meus llibres a la seva filla de 30 anys, i que esperava que aquesta, al seu torn, se'ls regalés a la seva neta".
És molt diferent la reacció del lector occidental respecte al lector oriental?
No hi ha una gran diferència entre els lectors europeus i els asiàtics. Tanmateix, sí que he percebut diferència entre homes i dones. Els meus dos últims llibres s'han traduït a diversos idiomes, i per diferents que siguin les cultures, la lectura entre l'audiència femenina sol ser molt comú a tot el món.
Tant a Hierba com a La espera, les protagonistes són dones.
Als meus llibres res no és casualitat, menys que les protagonistes siguin dones. Tot ha estat planificat, planejat i volent transmetre un significat i un missatge. La gran majoria de llibres d'història han estat escrits per homes. Jo, que no només soc dona, sinó que els meus principals referents i influències han estat dones, volia explicar la història de la guerra, la mateixa Segona Guerra Mundial que expliquen aquests homes, però des de la vivència i el punt de vista de les dones. Una perspectiva que és clarament diferent. Això és el que volia explicar.
La gran majoria de llibres d'història han estat escrits per homes. Jo volia explicar la història de la guerra, la mateixa Segona Guerra Mundial que compten aquests homes, però des de la vivència i el punt de vista de les dones
Com a autora sents que tens certa obligació de ser portaveu d'aquelles veus que no s'han pogut expressar?
El context de les meves històries, en aquests dos llibres, sempre és el de la Segona Guerra Mundial a Corea. I dins d'aquest context, el que intento explicar és l'experiència viscuda per persones vulnerables. De la mateixa manera que, encara que les protagonistes són dones coreanes, les seves experiències, el que elles han viscut, és extrapolable al que ha passat i han viscut milers de dones en qualsevol altre lloc del món.
Certament, el que s'explica a Hierba i a La espera ressona al que, per exemple, milers de dones catalanes i espanyoles van patir durant la Guerra Civil.
El passat no se l'ha d'enterrar. Hi ha d'haver un intent per desterrar tot allò que va succeir. No només això, sinó que hi ha d'haver un esforç per investigar-ho. S'ha d'investigar la veritat i que la part que hagi comès crims, reconegui aquest error i demani disculpes. Una disculpa pública. Només així podrem avançar. Sense l'esforç de curar aquesta ferida del passat, no podem seguir endavant.
S'ha d'investigar la veritat i que la part que hagi comès crims, reconegui aquest error i demani disculpes
L'art, en el teu cas el dibuix, pot ajudar a guarir aquests traumes del passat que heretem?
Un dibuix, un llibre, una obra d'art, no curarà les ferides del passat, però sí que pot ajudar en aquest procés de curació. Jo només escric i dibuixo llibres. Però els lectors que han passat i han tingut tant dolor, poden trobar en aquests llibres un subterfugi que els ajudi a reflexionar i descodificar el seu passat. I els que no coneixien aquest passat històric, poden trobar en aquests llibres una porta que els ajudi a endinsar-se, a investigar i informar-se millor en el succeït en el passat. I això també ajuda en el procés de cura. Aquests llibres estan basats en les vivències de personatges reals, però el dolor, el sofriment pel qual van haver de passar, és molt més profund, molt més cruel del plasmat als meus llibres. També és important explicar a les generacions més joves el que va succeir durant la Segona Guerra Mundial a Corea. Sento la necessitat de transmetre tot aquest missatge a les generacions més joves de coreans. La generació actual no ha nascut del no-res. Ha nascut de la història, del passat, dels antecedents, de tot el viscut i patit pels seus pares i els seus avis. És molt important conèixer el passat, la història, per no cometre els mateixos errors en el futur en cas de tornar a trobar-nos en una situació similar.
El debat de la reunificació de les dues Corees encara és latent en la societat sud-coreana o és una cosa sobre la qual la gran majoria de la població, especialment la més jove, ja ha girat full?
La creença és que la majoria de la població coreana coneix aquest passat, però la realitat és que no el coneix tan bé. Fins i tot hi ha una part de la societat que vol rebutjar i negar aquest passat. No el vol reconèixer. Però la veritat mai no pots ocultar-la per sempre. És allà, existeix.
Hi ha un aspecte especialment fascinant tant a Hierba com a La espera: són dues històries molt dures emocionalment a les quals has aconseguit donar un traç de gran bellesa.
Era conscient que ambdues eren històries de màxim dolor, d'un sofriment molt profund. Així que vaig reflexionar com podia expressar tot aquest patir, però alhora crear una obra no mancada de bellesa. La resposta la vaig trobar en la naturalesa. No hi ha res més bonic que la naturalesa, que aporta un contrapunt perfecte a aquestes història tan dures.
Aquests llibres estan basats en les vivències de personatges reals, però el dolor, el sofriment pel qual van haver de passar, és molt més profund, molt més cruel del plasmat als meus llibres
Més enllà de la part gràfica, hi ha un gran treball d'investigació i de documentació, a les teves obres. Gaudeixes d'aquesta part del procés?
No soc ni periodista ni historiadora, i enganyaria si digués que em diverteixo investigant, buscant informació i fent entrevistes, perquè és la part més difícil del procés. La vida d'una persona és impossible d'expressar en un llibre, en dos llibres o en una desena. Al llarg de tot el procés de creació d'un llibre, des que començo fins a just abans de ser publicat, no deixo de revisar, modificar i afegir, només així puc aproximar-me a la vida de la persona.
En quin memento et vas adonar que Hierba era una obra especial? L'èxit que va tenir com et va influir a l'hora de fer La espera?
Els llibres han sortit publicats en aquest ordre, però el procés creatiu ha estat molt diferent. Va ser a inicis dels 90 quan vaig començar a reflexionar sobre l'estatus de la dona a Àsia. D'allà va sorgir la idea de Hierba. El cas de La espera és fins i tot anterior. A mitjans dels anys 80 vaig saber sobre les famílies separades per la divisió de les dues Corees. Vaig veure diversos retrobaments a la televisió i vaig començar a acumular informació sobre el tema. Així que per a res el pla no era fer Hierba i després, veient l'èxit que estava tenint fer La espera. De fet, el 2010 ja vaig publicar una història curta que després vaig desenvolupar a La espera. Per a mi, i ho dic molt sincerament, que es publiqués Hierba ja era tot un èxit.
Crec que estàs treballant en un tercer llibre, també relacionat amb la dona i la Segona Guerra Mundial a Corea.
Sí, estic treballant en un nou llibre, amb una dona de nou com a protagonista, però el context no és el de la Segona Guerra Mundial sinó l'actual.
Quins dibuixos veies quan eres petita?
Llegia molt manga d'històries romàntiques adolescents. No sé si és un gènere que m'hagi influït a la meva obra posterior (riu).