“Et tallaries un dit per entrar en la nostra banda?”, va preguntar-li la Poison Ivy. Ell s’ho va rumiar un instant. Era una petició extremada, sens dubte, més tenint en compte que pretenien que toqués la guitarra amb ells. Però què collons, només era un dit. En tenia deu. I el millor era… que seria un dels Cramps, el grup al qual havia dedicat una infinitat de fanzins, els pares del psychobilly, la parella més cool del punk rock, la seva punyetera banda favorita del món mundial. El jove Brian Tristan, finalment, va respondre un temorós però sincer “crec que sí”. “Llavors, pots ser de la banda”, va dir Ivy. Així de fàcil. Sense prova ni hòsties. Els Cramps no volien músics virtuosos, sinó acòlits. Al final, ni tan sols van tallar-li el dit. Només va haver de renunciar a la seva llibertat i canviar-se el nom pel de Kid Congo Powers, extret d’alguna inscripció que Lux Interior va llegir d’una espelma votiva de santeria.
Si no ets un/a p*** malalt/a de la música més subterrània que s'ha facturat en els últims 40 anys (cosa que, si has arribat fins aquí, no descarto pas), és probable que aquest malnom de ressonàncies iorubes i hollywoodesques no et digui absolutament res. I no obstant això, Kid Congo Powers (La Puente, California, 1959) ha format part esencial de, almenys, tres de les bandes més influents de la història del rock contemporani: The Gun Club, Nick Cave and The Bad Seeds i els damunt dits The Cramps (a qui els més joves han tingut l’oportunitat de redescobrir gràcies a la seqüència més memorable de Wednesday). No problemo. Per això serveix el Criatures ocultes, la present columna. De res. Sens dubte, malgrat el seu carisma, ha romàs sempre —o fins fa poc— a l'ombra de l'ego dels respectius líders d’aquestes sectes musicals. Però és que, a més, la historiografia l’ha ignorat gràcies a (com diria Maria-Mercè Marçal) tres dons que el guitarrista ha d’agrair a l’atzar: haver nascut xicà, de classe treballadora i queer.
Aquest vici deliciós
Kid Congo Powers & The Pink Monkey Birds, la banda que capitaneja des de fa poc més d'una dècada, ha visitat recentment el nostre país fent dues escales. La primera, al Funtastic Drácula Carnival de Benidorm, on a més l'artista va presentar les seves trepidants, divertides i commovedores memòries: Ese vicio delicioso (Liburuak, 2023). Aquest impresentable articulista va arribar tard i en un estat deplorable (tot i que molt en sintonia amb el títol del llibre) a la roda de premsa. Per sort, entre les converses informals mantingudes, entre bastidors, amb l'afable músic i que l'endemà vam marxar a Barcelona per a tornar a gaudir del seu captivador directe al Marula Cafè (de la mà de l’A Wamba Buluba Club i el Psycho Club), vaig aconseguir treure-li a aquesta llegenda viva de l’underground californià la següent entrevista. Va per vostès.
I llavors va arribar el punk rock i va canviar les regles de tot. Els que començàvem a afirmar la nostra sexualitat en l'adolescència tardana vam trobar-nos, de cop, dins d’una tribu d’outsiders que no s’identificaven amb res
Articulista Impresentable (AI): Aquest és el teu primer llibre, però abans que escriptor (fins i tot abans que músic), vas ser president del Club de Fans No Oficial de Los Ramones i editor de fanzins. És aquest llibre una mena de fanzin de tu mateix, una forma de reivindicar el teu destacat paper en la història de la música?
Kid Congo Powers (KCP): Sempre m'ha interessat escriure. Ja de petit m'agradava llegir i les paraules em fascinaven. Necessitava saber què significaven. Així que, de manera natural, vaig començar a escriure crítiques musicals per als periòdics del meu institut per difondre els grups que m'agradaven. Quan els fanzines punk van convertir-se en una eina de comunicació, vaig decidir autopublicar-me per poder ser llegit per molta gent amb gustos semblants als meus. Crear comunitat. Això va fer que escriure em fos molt satisfactori. Suposo que el llibre segueix la mateixa trajectòria, però ha sestat molt més difícil escriure sobre la meva pròpia vida!
AI: La teva joventut i adolescència van transcórrer en els anys 60 i 70. En aquella època, pel que expliques, ser descendent d’immigrants mexicans, punkrocker i queer era una combinació equivalent a ser un friqui total
KCP: De petit sempre vaig associar a les estrelles del rock amb un cert aire d'extravagància. El primer disc que vaig comprar-me va ser dels Rolling Stones, el senzill de Ruby Tuesday. A la portada, Keith Richard llueix unes ulleres de sol negres gegantines, i això va semblar-me tan guai i escandalós que me’l vaig comprar per aquesta raó. Tota aquesta gent com Jimi Hendrix o Janis Joplin, vestits amb roba de molts colors i volants i joies eren exòtics i meravellosos. I després, als anys 70, quan el glam rock va començar, amb David Bowie, Lou Reed i T. Rex, vaig sentir-me realment identificat amb ells perquè eren andrògins i extravagants en la seva estètica, però també en les temàtiques de les seves lletres: cantaven sobre la decadència i la desviació sexual, i feien d'allò quelcom glamurós. I llavors va arribar el punk rock i va canviar les regles de tot. Els que començàvem a afirmar la nostra sexualitat en l'adolescència tardana vam trobar-nos, de cop, dins d’una tribu d’outsiders que no s’identificaven amb res. L'únic requisit era anar en contra del sistema.
AI: El títol triat per a la traducció del teu llibre a l'espanyol dista molt de l'original (Some New Kind of Kick: A Memoir, en una evident picada d’ullet als Cramps). De fet, arran del títol en castellà, has escrit una cançó de tints afrollatins: Ese vicio peligroso. Les drogues ocupen un gran espai a les teves memòries.
KCP: Per a mi, a l'hora de triar el títol en espanyol, el “vici” podia ser la música o l'aventura o la fantasia… Però, per descomptat, les drogues també van venir-me al cap, perquè part d'aquesta fantasia era creure en el “sexe, drogues i rock 'n' roll” com una espècie de religió o bitllet gratis per a l'autoabús. Més tard, vaig saber que estava emmascarant el dolor i el trauma, però en aquell moment vaig creure que estava viatjant a un altre món. Romanticisme juvenil, suposo. Les drogues van portar-me a un atzucac, i a la fi vaig adonar-me que no eren la millor manera de viure la vida apassionadament.
Les drogues van portar-me a un atzucac, i a la fi vaig adonar-me que no eren la millor manera de viure la vida apassionadament
AI: Has tocat en almenys tres de les bandes més decisives de la història del rock. Què t'emportes de cadascuna d'elles?
KCP: Tocar en cadascun d'aquests grups va ensenyar-me alguna cosa: a cenyir-me a la meva pròpia visió artística i a manar a la meva musa, i a no abusar d'aquesta musa comprometent-te amb ningú, ni tant sols amb mi mateix. Cadascun dels líders d'aquestes bandes tenia una visió molt forta del que volia fer, i s'agafava a ella com a un ferro calent. I van defensar-la perquè no s'alterés de cap manera. I això és el més valuós que vaig aprendre de cadascun d'ells.
AI: Les teves memòries acaben en 1997. Per què vas decidir deixar-les aquí?
KCP: Perquè Jeffrey Lee Pierce va morir i jo vaig haver de formar les meves pròpies bandes, i això va significar un gran canvi en la meva vida. Des del moment en què ens vam conèixer i va demanar-me que estigués a The Gun Club, fins a 1997, no vam separar-nos mai. Després de la mort de Jeffrey, vaig sentir com una separació en el temps. M’he inspirat en el llibre de Patty Smith Just Kids per a narrar un tros específic de la meva vida, molt marcat per la joventut, fins a l'edat adulta.”
AI: I ara que ets un supervivent que ha arribat a l’adultesa, ets feliç?
KCP: Estic molt content d’estar aquí parlant amb tu, gràcies! Faig la meva pròpia música i treballo amb músics que m'encanten, fent tot tipus de projectes diferents. Tinc una bona vida a casa, junt amb la meva parella i un parell de gats increïbles. Això em fa feliç.
