"Ha estat una mena d'ascens meteòric. Ha passat tot molt ràpidament. Especialment l'any passat, que vam estar molt, molt ocupats. Estàvem publicant el nostre àlbum debut, Fine Art, i, al mateix temps, en paral·lel, també hi havia la pel·lícula. Nosaltres no som actors, va ser la nostra primera experiència actuant, i ho fèiem mentre també estàvem de gira i fèiem noves cançons. Va ser un any molt, molt, molt intens. Però tot semblava anar de la mà. D'alguna manera, la pel·lícula ha ajudat la música, i la música ha ajudat la pel·lícula". En el vocabulari del gaèlic irlandès no existia cap paraula per referir-se a la cocaïna, els Kneecap (sobre els quals ja us vam alertar fa uns mesos) se la van inventar: “snaois”. Una anècdota, que podeu entendre com a menor, però que amaga dues realitats. La primera, que l'irlandès era des de feia dècades, una llengua en perill d'extinció, que no trepitjava asfalt, tan sols en ús per una petita minoria rural de la costa oest de l'illa. La segona, que aquesta banda de rap de Belfast ha aconseguit a través de les seves rimes en gaèlic, corrosives i subversives, contra tot i tothom, que milers de joves s'hagin començat a interessar per la seva llengua materna.
🇮🇪 Kneecap, la banda de hip-hop nord-irlandesa que expulsarà els anglesos de l'illa cantant en gaèlic
🇮🇪 Fontaines D.C.: "Ens sentim uns traïdors a Irlanda parlant en anglès"
Móglaí Bap i DJ Próvaí es van conèixer en un festival de cultura irlandesa organitzat pel primer. Móglaí és fill d'un dels més reconeguts activistes per la llengua gaèlica i la cultura irlandesa de Belfast. El segon, professor d'irlandès en un instistut de la ciutat nord-irlandesa. Amb la suma del tercer vèrtex d'aquesta història, Mo Chara, amic d'infància de Móglaí, van formar Kneecap, col·lectiu de rap que lluita amb rimes en gaèlic per la reunificació de l'illa, però també radiografien i cartografien, com ningú ho havia fet fins ara, el decensís de la joventut nord-irlandesa a un costat i altre del mur. El seu primer senzill, CEARTA, va tenir l'impacte d'un camió de la policia unionista en flames davant d'un mural republicà en la paret d'un pub de Falls Road. Ho van petar. Booom. El passat 2024 van publicar el seu primer elapé, Fine Art, àlbum que, ressonant a rap de la vella escola estil Beastie Boys i el decadent costumisme hip hop del genial The Streets amb préstecs de la cultura rave, vam comptar amb la producció d'un dels noms del moment com és Toddla T i col·laboracions de gent del prestigi de Grian Chatten, cantant de Fontaines DC. Ja eren el grup del moment a Irlanda. Però la seva popularitat va prendre dimensions globals amb l'estrena de Kneecap, particular biòpic a mig camí entre Trainspotting i No diguis res, amb què, sota el padrinatge de Michael Fassbender i interpretant-se a ells mateixos, van endur-se el premi del públic en la passada edició del festival de Sundance. Us imagineu a Joel Joan produint i coprotagonitzant una pel·lícula sobre la PAWN Gang? "Vam estar fent classes d'interpretació durant sis mesos. Va ser un procés molt intens. Després, el rodatge van ser setmanes realment emocionants. Quan rodes una pel·lícula, la realitat pràcticament desapareix, et lleves cada matí i tot es converteix en el teu propi petit món de merda. Em va encantar, va ser purament terapèutic". La festa de final de rodatge, com el mateix Próvaí recordava al diari The Guardian, va ser memorable. "Em vaig beure tota una ampolla de licor de crema de menta i vaig acabar vomitant al lavabo d'un pub. Semblava Predator, amb tot aquell líquid verd. Quin fàstic. Quan vaig aixecar el cap, vaig veure en Fassbender i en Neil Lennon, l’entrenador del Celtic, mirant-me des de dalt: ‘Això li passa fins i tot als millors’, em va dir en Lennon. Un dels moments més lamentables de la meva vida".
Immersos en una gira que els ha dut ha actuar a festivals com el de Reading o Coachella, on la seva defensa sobre l'escenari del poble palestí va ser criticada pel pijerio i els influenciadors d'anunci de Zara que pul·lulen pel sarau californià (si saben cómo me pongo pa' qué me invitan), i poques setmanes abans que aterrin a Barcelona per participar del Primavera Sound; connectem telemàticament amb l'emmascarat DJ Próvaí per parlar del seu ascens meteòric i la importància d'expressar-te en la teva llengua per, sense prejudicis estúpids ni complexos anestesiants, mantenir viu el llegat de les cultures perseguides i minoritzades: pensa local, actual global, canta en el teu idioma i menja't el món. "Ha estat fantàstic poder fer gira mundialment i portar la llengua irlandesa a llocs on mai hauríem pensat que arribaria. Durant molt de temps, la llengua irlandesa per a nosaltres era només una cosa local, un idioma que no parlava gaire gent. Jo vaig aprendre l'irlandès a través del sistema educatiu, i en Móglaí Bap el va aprendre a casa. Però no hi ha moltes famílies, a les ciutats i als entorns urbans, que parlin irlandès entre elles".
On s'ha mantingut viu, l'idioma?
Durant milers d'anys, la llengua s'ha mantingut viva principalment a la costa oest d'Irlanda, a les zones Gaeltacht, com per exemple Donegal, Connemara, Erris i altres llocs. Viure ara tot això amb Kneecap és el que sempre havíem esperat que passés, perquè quan nosaltres érem petits només teníem uns pocs referents en llengua irlandesa. I ara que la gent ens pren com a referents... és una mena de benedicció. N'estem molt orgullosos. I volem, volem... Hi ha qui diu que si ens posem, en només dues o tres generacions podrem recuperar l'idioma completament o, si més no, que tingui l’oportunitat de parlar-lo.
Qui eren els vostres referents en llengua irlandesa? Quan vau començar amb el grup?
Quan érem petits, sobretot, escoltàvem música en anglès, música americana i anglesa. Escoltàvem també música més tradicional. Després van començar a aparèixer bandes com Kíla, que eren una mica més rockeres i cantaven en gaèlic irlandès. I també hi havia els Bréag, que eren una banda de reggae, i tocaven arreu del món. Ells van ser els pioners de fer música íntegrament en irlandès. Gràcies a que ells van obrir camí, nosaltres vam tenir l'oportunitat de fer el que fem. S'ha de dir que Kneecap també vam arribar en el moment adequat, quan les xarxes socials tot just començaven a arrencar, i era més fàcil fer arribar la teva música al món. Un dels accidents feliços que va sorgir de la pel·lícula va ser que nosaltres sempre havíem pensat que volíem portar la llengua irlandesa a la gent del nostre país, però ara s'ha convertit en una història internacional sobre la lluita per les llengües, les lluites culturals i els pobles oprimits que reclamen el seu patrimoni. Això és una cosa que no esperàvem quan vam començar: que tindria un ressò tan internacional. És meravellós veure que pobles indígenes de Mèxic, Nova Zelanda o Austràlia ens contacten per dir-nos que hem estat uns referents per a ells. Ens diuen que estan tornant a aprendre la llengua dels seus avis, perquè moltes d'aquestes llengües ja s'han perdut o estan a punt de desaparèixer. Només cal que unes quantes persones amb passió i interès hi treballin per revifar-les i mantenir-les vives. Amb sort, aquestes llengües podran tornar i prosperar com a llengües vives algun dia.
Però aquesta és una reflexió que ens hem de fer tots aquells que som portadors d'una cultura minoritzada. El català el parlen milions de persones, però cada dia ens hem de recordar que hem de lluitar per mantenir la llengua viva. Grups com el vostre són l'exemple que pots arribar a tot el món sense haver de cantar en anglès o castellà.
Un dels estils més populars actualment és el K-pop coreà i la major part del món no parla coreà. En el nostre cas, els nostres directes es basen en l'energia i en transmetre aquesta energia. I qualsevol llengua és capaç d’expressar aquesta energia, encara que la gent no entengui què diu. Fins i tot a Irlanda, diria que un 90% del públic que ens ve a veure no parla irlandès, probablement més, potser fins i tot un 95%. Però el fet que siguem capaços d'omplir sales arreu del món demostra que qualsevol llengua pot fer-ho. Qualsevol llengua pot crear aquesta passió i aquesta energia que fa que la gent en vulgui formar part. Cantar en irlandès o en català no t'ha de limitar a una audiència local, pots arribar a una audiència mundial.
Cantar en irlandès o en català no t'ha de limitar a una audiència local, pots arribar a una audiència mundial
Deslliurar-te dels prejudicis i creure que cantar en el teu idioma pot ser tan interessant i genial com fer-ho en anglès o castellà.
O fins i tot més. Perquè si ho penses bé, fer-ho en la teva pròpia llengua afegeix un extra d'autenticitat al teu missatge que no pots aconseguir cantant en una llengua que no és la teva, perquè no tens aquesta connexió profunda amb les emocions. Si ets català o irlandès, això no ho pots aconseguir cantant en castellà o en anglès. Fer-ho en la teva llengua, explicant les teves pròpies experiències, parlant d’on vens i del que passa al teu voltant, connecta molt més amb la gent del teu entorn. Durant molts anys la gent cantava amb accent americà, i això s’ha fet durant generacions. Així funcionava la música pop i la música rock: tothom cantava amb accent americà. Però ara la gent veu que té molt més valor ser autèntic, ser un mateix, ser original. La gent està sent ella mateixa i això és el que connecta amb el públic: no la falsedat ni intentar ser algú que no ets. Quan vam començar, la nostra intenció era arribar a persones com nosaltres, que parlaven irlandès, donar-los referents, oferir-los alguna cosa amb què poguessin sentir-se identificats. Música que els nostres amics i famílies poguessin escoltar i de la qual volguessin sentir-se part. I això ha crescut fins a convertir-se en una cosa molt més gran. S'ha convertit en una història internacional sobre les llengües minoritàries i sobre pobles oprimits que tenen alguna cosa a dir i històries per explicar, històries que no havien estat explicades perquè la història l'escriuen els vencedors. Però ara la gent té l'oportunitat de poder explicar la seva història real, de compartir la seva veritable identitat, sense que aquesta es vegi distorsionada per una altra llengua o per un relat aliè. Ara la gent pot expressar-se en la seva pròpia cultura i en la seva pròpia llengua.
En el vostre missatge, però, no sou dogmàtics; carregeu contra les autoritats unionistes, però quan convé també tireu amb bala contra les republicanes.
Som irlandesos, a Irlanda del Nord, en una ciutat com Belfast, fills d'un barri obrer. No tenim cap mena d'estima per l'autoritat. La nostra essència és herència de l'indret d'on venim. A més, sempre hem dit que l'irlandès és per a tothom. Parlem de tots dos costats de la comunitat. Som de classe treballadora i tots tenim el mateix tipus d'origen i les mateixes necessitats i desitjos.
L'humor més corrosiu és clau en les vostres rimes.
L'humor ha estat la manera com nosaltres, les nostres famílies, i les generacions abans que nosaltres han fet servir per, simplement, sobreviure i passar per sobre de moltes de les coses dolentes que han anat passant al llarg dels segles. La vida ja és prou seriosa i la sàtira ha estat el subterfugi que ha trobat l'art a Irlanda per combatre el poder. La sàtira, en la història irlandesa, sempre ha tingut un gran poder: hi havia el rei i després hi havia el poeta. I en l'estructura social, el poeta tenia un poder especial: el poder de la sàtira. Amb un poema podien destruir la reputació d'algú. Per això la poesia i l'art sempre han estat tan importants a la cultura irlandesa, perquè, per exemple, podies avergonyir un terratinent per haver deixat algú sense casa, condemnant-lo a morir de fam. La gent fins i tot es deixava morir davant la casa dels terratinents per avergonyir-los. I això era més poderós que atacar-los físicament. Nosaltres, simplement, estem continuant aquesta tradició: satiritzar els que ens han oprimit durant tant de temps. I sembla que funciona! Nostres, per exemple, tenim el tema Get Your Brits Out on utilitzem l'humor contra el DUP (Partit Unionista Democràtic). Parlem d’ells com si sortíssim de festa junts, quan és penya menyspreable que està en contra del col·lectiu LGTBIQ+ i contra la immigració. Però poder posar-los en un escenari on sortim de festa, els emborratxem, els droguem i ens posem a ballar amb ells... Això és molt més demolidor que atacar-los personalment. Fer broma sobre les seves postures és molt més potent que una crítica directa.
Som irlandesos, a Irlanda del Nord, en una ciutat com Belfast, fills d'un barri obrer. No tenim cap mena d'estima per l'autoritat. La nostra essència és herència de l'indret d'on venim
Abans de formar part de Kneecap eres professor d'irlandès en un institut. De fet, et van fer fora de la feina quan van saber que eres membre de Kneecap.
Era un institut massa catòlic per tenir un professor membre de Kneecap.
Estàs en contacte amb alguns dels teus antics alumnes?
No estic en contacte directe, però els veig als concerts. Alguns d'ells ara són mestres de llengua irlandesa, així que el cercle s'ha tancat. Quan vaig començar a l'escola, volia que la gent pogués aprendre l'idioma i transmetre aquesta passió a la següent generació. I estic molt content que això hagi passat: potser cinc o sis dels meus antics alumnes ara ensenyen irlandès, i ho transmeten a més persones. I amb Kneecap hem tingut la sort de poder amplificar encara més aquest missatge i arribar a molta més gent.
Com veus el futur de la llengua irlandesa?
Espero que els joves se sentin molt més confiats parlant l'idioma, que ho facin amb els seus amics, fora de l'escola, de manera natural. Que se sentin còmodes per fer art, música, escriure poesia, i que la llengua sigui part vibrant de la seva vida, no només una assignatura. I espero això per a totes les llengües indígenes i minoritàries. El món seria molt millor amb molta més varietat cultural que no pas amb una societat monolingüe de potències colonials. Només fa quatre generacions, tothom a Irlanda parlava irlandès com a llengua principal. Això mostra com de ràpid una llengua pot ser gairebé exterminada, però també com de ràpid pot tornar. Potser d’aquí a dues generacions, la meva filla i la seva família parlaran irlandès de manera natural, sense ni pensar-hi.
Espero que els joves se sentin molt més confiats parlant l'idioma, que ho facin amb els seus amics, fora de l'escola, de manera natural. Que se sentin còmodes per fer art, música, escriure poesia, i que la llengua sigui part vibrant de la seva vida, no només una assignatura. I espero això per a totes les llengües indígenes i minoritàries. El món seria molt millor amb molta més varietat cultural que no pas amb una societat monolingüe de potències colonials
Fa un any que vau publicar Fine Art, en què esteu treballant ara?
Tenim alguns senzills que sortiran molt aviat, segurament ja de cara a l’estiu. També tenim molts festivals programats per la temporada de festivals, així que estarem molt ocupats. Estem treballant amb diversos productors i esperem tenir un nou disc en el pròxim any. De moment, però, tenim uns quants senzills gairebé llestos i després ens centrarem en les gires.
Un d'aquests festivals en què actuareu serà el Primavera Sound, la vostra primera visita a Catalunya.
Ja hem estat a Catalunya abans. Ens havíem trobat amb alguns dels nostres amics catalans allà, i vam anar a algunes de les manifestacions, serà fantàstic tornar-hi per fer un concert. En tenim moltes ganes. Però ja hi vam ser cap al 2013 o 2014, més o menys. Vam participar en algunes manifestacions per la independència i l’experiència va ser màgica. Probablement és la manifestació més gran en què he estat mai. Va ser increïble veure com s'han de fer bé les coses. Va ser una experiència molt inspiradora.
Van estomacar les nostres àvies i els nostres avis, ara estem una mica desencisats, adormits.
Us tornareu a aixecar!