Krzysztof Charamsa és un sacerdot polonès que va ocupar alts càrrecs a la cúria vaticana, a la Congregació per a la Doctrina de la Fe (els successors de la Inquisició). Però en un moment determinat va anunciar la seva homosexualitat, va abandonar el sacerdoci i va començar una relació de parella amb un català. Ara explica la seva experiència en el seu llibre La primera pedra. La meva rebel·lió enfront de la hipocresia de l’Església (traduït de l’original italià a l’editorial Gregal en català i a Ediciones B en castellà). El llibre està dedicat “A l’home que em va besar i em va donar la mà per fer-me sortir de la mentida”. Però, alhora, La primera pedra vol ser una reflexió sobre la discriminació dels homosexuals per part de l’Església. Charamsa entra en contacte amb El Nacional al davant de l'església Santa Anna. Tot i que Charamsa ha començat a aprendre català (serà el vuitè idioma que parla), prefereix respondre l'entrevista en castellà, una llengua que domina millor.

El seu llibre La primera pedra, que ara es tradueix al català i al castellà, ha despertat controvèrsia.

Sí, però vull deixar clar que és un llibre en favor de l’Església, no en contra seva. És un llibre en contra de la hipocresia, perquè l’Església no té capacitat de plantar cara, de fer una discussió seriosa sobre el tema de la sexualitat. Tot i que el catolicisme es presenta com a tolerant i no integrista, quan debat sobre l’homosexualitat, no busca a experts, sinó a gent sense cap projecció científica. Hi ha fins i tot qui defensa que als homosexuals se’ls ha de medicar, o fins i tot que se’ls ha de tancar, i aquesta gent participa en debats promoguts per les entitats catòliques.

No vull ser un capellà que calla davant temes colpidors en els quals l’Església no es vol involucrar: la sexualitat, la situació de les dones, el dret de l’autodeterminació...

Vostè ha estat separat de l'Església per proclamar la seva homosexualitat. Quina és, ara per ara, la seva relació amb aquesta institució?

Jo tinc amb l'Església la relació d’una persona que és batejada, que continua essent creient, i que continua considerant-se part de l'Església i fins i tot ministre de l’Església. Continuo essent sacerdot, però avui en dia em sento alliberat; no podria continuar treballant com a funcionari del Vaticà, perquè no vull ser un capellà que calla davant temes frapants en els quals l’Església no es vol involucrar: la sexualitat, la situació de les dones, el dret de l’autodeterminació... No podria continuar al servei d’una institució hipòcrita, farisaica, que no és allò que jo sento com a Església. Crec que com a membre de l’Església tinc, abans que res, el deure de parlar clarament; és un deure que té qualsevol creient. 

I quina és la relació de l'Església amb vostè?

Després que va esclatar el conflicte, no m’han trucat mai. I això no només no és evangèlic, sinó que no és humà. Si no vols parlar amb algú, vol dir que no t’importen els seus arguments. L’Església s’ha portat com una mare que perd la raó i es posa a córrer amb un ganivet darrere el seu fill. L’Església s'ha limitat a aplicar-me la llei sense cap referència a la realitat. Funciona així perquè té por, però en el fons és com aplicar la Constitució sense tenir en compte el que vol la gent, que és allò que coneixen molt bé els catalans. El conflicte que tinc amb l’Església toca els drets de la persona, que són coses que l’Església anuncia com a part de la seva doctrina, però que en la pràctica no mostra cap voluntat d’aplicar.

Per a vostè no deu haver estat senzill...

Ha estat un procés molt dur. Ja no puc continuar com a teòleg, perquè totes les portes m’estan tancades a les institucions catòliques. I això que jo sé que sóc bon teòleg. Quan deixes l'Església et veus obligar a reinventar la teva vida, perquè dins les esferes de l’Església no tens opció. Denunciar l’Església és no només perdre el treball i ser desnonat: és cremar tots els ponts darrere teu. Quan et separes de l'Església quedes estigmatitzat: la gent amb qui et relacionaves t’abandona. Esdevens un dimoni, per a ells. Tu et sents part d’una família, però aquesta et rebutja. És com si el terra desaparegués sota els teus peus. Hi ha molta gent que deixa l'Església que passa per depressions.

La societat cada cop està més oberta a l'homosexualitat. L'Església no ha canviat de posició?

A l’Església hi ha molta gent que està obrint-se, però estan bloquejats pel poder central de l’Església, que és un poder més polític que espiritual. La mentalitat que té Roma avui no té res a veure amb la societat moderna: és un poder patriarcal, que domina les societats segons un vell model de relacionar-se amb el món. El poder central de l’Església nega la realitat i s’enfronta directament als drets de les persones.

Els creients pateixen veritables drames personals, per culpa de l’autoritarisme de l’Església

En el seu llibre assegura que hi ha molta homofòbia a l'Església, però alhora en el seu sí hi ha molts homosexuals. Assegura que alguns sacerdots són "transvestits que persegueixen altres transvestits". Tanta homofòbia hi ha a l'Església?

No només és homofòbia, és lesbofòbia, transfòbia i interfòbia. És el rebuig d’un enemic inventat, al que es persegueix d’una forma paranoica. El pitjor és que els creients pateixen veritables drames personals, per culpa de l’autoritarisme de l’Església. I això encara és així avui. L'Església no ha tocat el tema de la diversitat de gènere de forma seriosa ni científica, amb objectivitat. Mentre la reina d’Anglaterra demana disculpa per les teràpies contra els gais, l’Església continua proposant-les. Mentrestant el ritual catòlic té una amagada sensibilitat gai: justament allò que rebutja.

Vostè compartia l'homofòbia de l'Església?

Sí. Jo vaig estar immers en aquesta cultura de rebuig a una cosa que era meva. Jo vaig negar durant molts decennis la meva homosexualitat. Era com una esquizofrènia, negava el que sentia... Ho considerava una malaltia, de la que no podia parlar amb ningú, perquè així la neutralitzaves. Hi ha molts homosexuals, a l'Església, que pateixen problemes de consciència, depressió...

Així doncs, el Papa Francesc no ha aconseguit impulsar un programa modernitzador?

Aquest pontificat va obrir una gran esperança, però ara ja ha tancat les seves portes. Aquest pontificat, per mi, ja ha acabat, no n'espero res més. El Papa Francesc va tenir el coratge de dir als catòlics que havien de conèixer el món i estar més atents a les necessitats de les persones; a més, va ser capaç de posar més èmfasi en la diversitat de la gent. Però amb el pas de temps ha acabat dominant la mateixa tònica que en el pontificat anterior. No crec que Francesc tingui capacitat de recuperar la força profètica amb què va arribar a Roma i amb la que va contagiar la gent. Ara a Roma predomina el continuisme, i això és greu. Per a mi és un engany. El Papa Francesc pot ser espontani, pot ser sincer... Però el cercle que envolta el Papa està envoltat d'homòfobs, de misògins, d'individus convençuts de la necessitat de l'aliança entre la religió i l'Estat... El fet que les coses no funcionin ha demostrat la incompetència d’un sistema basat en prejudicis: sobre les dones, sobre els homosexuals, sobre Catalunya... El Papa Francesc s’ha deixat dominar pel sistema vaticà, o per l’edat, o per la por... La política de l’Església és estar sempre al costat del més fort, i això és el que fa l’Església avui, digui el que digui el Papa Francesc.

Quina opinió té de l'Església espanyola?

L’Església espanyola va cremar la seva pròpia posició amb una col·laboració antievangèlica amb el franquisme. Té el mateix problema que l’Església italiana i la polonesa; a Polònia, l'Església, que té una gran influència, s'oposa que entrin refugiats al país perquè no estan batejats.. Aquestes esglésies busquen el poder on no haurien de buscar-lo; intenten dominar, no a nivell pastoral, sinó a nivell de la política, mitjançant aliances amb el poder. L'Església espanyola mai no s’ha alliberat del franquisme. No ha fet una veritable purificació del seu passat. Manté una mentalitat d’abús del poder: és masclista i patriarcal. L’Església espanyola ha sacralitzat la negació dels drets nacionals; ha atacat els drets que afecten la sexualitat...

Vostè tampoc és partidari del celibat...

El celibat és una invenció cultural, històrica, que si va tenir alguns motius en el passat, avui ja no en té cap. No es pot imposar a ningú una elecció d’aquest tipus. L’enamorament mai no és contrari a l’amor de Déu. Haver de deixar el sacerdoci per un enamorament és absurd, però l’Església no té capacitat per a entendre-ho. De fet, els sacerdots catòlics de ritus oriental poden casar-se. El celibat provoca moltes tensions sexuals i els capellans no poden resoldre els problemes sentimentals dels altres si tenen problemes pendents amb la seva pròpia sexualitat.

S’hauria de començar a estudiar la relació entre un celibat imposat per la força i els abusos sexuals

L’Església ha estat molt criticada per la implicació dels seus membres en escàndols de pederàstia, abusos... Pensa que aquests escàndols tenen alguna cosa a veure amb la doctrina sexual de l’Església?

Hi ha, òbviament, relació entre celibat i pedofília. S’hauria de començar a estudiar la relació entre un celibat imposat per la força i els abusos sexuals. El problema és que l’Església no s'ha formulat mai aquesta pregunta, no s’ha plantejat mai d’on surt aquesta violència en la sexualitat entre els seus quadres. Perquè sorgeix una sexualitat que no reflecteix amor, passió per l’altre, sinó dominació? El darrer informe sobre Austràlia parla d’un 7% de sacerdots que han abusat de nens, a Irlanda aquest percentatge encara era superior. I si l’Església ha actuat en aquest tema, només ha estat per por a l’escàndol públic, no per convicció. El Papa Benet va argumentar que era la secularització del món la que havia contaminat l’Església i l'havia contagiat de pedofília. Però el problema és un altre: la pedofília ha existit sempre, perquè l'Església ha tancat els ulls als abusos, que creixien a les famílies, a les escoles, a les comunitats... I l’abús en l'àmbit la sexualitat va més enllà de la pedofília; a l'Església també hi ha molt d’abús envers les dones, fins i tot abusos dels religiosos cap a les religioses. La negació de la sexualitat acaba esclatant: quan es nega acaba generant violència. L’Església està més preocupada per la masturbació que per la pedofília o la violació. Els abusos en el camp de la sexualitat estan connectats amb una formació puritana, que no permet madurar de forma lliure, serena i responsable la sexualitat. És l’efecte d’un problema intern de l’Església. És la moderna capacitat de reflexionar sobre la sexualitat la que ha permès descobrir un fenomen que no és nou... Hi ha una relació entre una deformació de la doctrina sobre la sexualitat i els comportaments aberrants.

A La primera pedra afirma que “acompanya les etapes de l’autodeterminació de Catalunya com si fos la meva pàtria". Com és això?

La meva defensa del dret d’autodeterminació em va venir de jove. Vaig estar a Roma convivint amb la comunitat dels cistercencs i vaig conèixer Maur Esteva, abat de Poblet. A través d’ell em va entrar molta curiositat per Catalunya. Més tard, vaig enamorar-me d'un català. Avui em sento part d’aquesta nació, que m’ha acollit amb gran generositat. Després d'haver cremat tots els ponts envers el meu passat, a Catalunya hi he trobat un nou espai de vida.

L’Església espanyola, ara, vol negar el dret d’autodeterminació de Catalunya, però no hi ha possibilitat de negar-lo

Sembla ser que fins i tot es va discutir amb el cardenal Cañizares per l'autodeterminació de Catalunya.

De fet, aquest va ser un dels fets que va desencadenar la meva denúncia i la meva sortida de l'Església. Cañizares és la perfecta imatge d’un sistema que no funciona. La discussió va sorgir després que em fessin una entrevista sobre l’autodeterminació de les nacions, en què jo afirmava que aquest és un dret sacrosant de la nació catalana i que cap llei pot negar-lo, perquè és un dret humà. Cada constitució, cada ordenament jurídic només és vàlid fins on promou els drets humans; quan els limita, no és vàlid. Un creient té el deure de desobeir les ordres jurídiques que no respecten els drets humans, i això és una posició no meva, sinó de l’Església. Forma part de la Doctrina Social de l’Església. Cañizares em va atacar per defensar això i va començar la persecució en contra meu. A l'Església hi havia gent que reconeixia que jo tenia raó, però que m’ordenaven callar. I això va ser per a mi un senyal: ja no podia callar, perquè callar seria sotmetre'm a una hipocresia, en què l’Església negava la seva pròpia doctrina. L’Església espanyola, ara, vol negar el dret d’autodeterminació de Catalunya, però no hi ha possibilitat de negar-lo. Jo sempre havia estat molt obedient, sempre havia callat. No estava segur de tenir prou força de marxar de l'Església. Però aquesta gent poc intel·lectual em va ajudar a ensortir-me'n, perquè em vaig adonar que no podia continuar sota el seu poder.

Així doncs, considera que l'Església no ha jugat el paper que li pertocava en el procés?

L’Església espanyola hauria de ser l’espai per discutir i afavorir el fet que una nació vulgui decidir el seu futur. L’Església hauria de defensar els drets de Catalunya i ajudar als altres a entendre els seus drets, però fa el contrari: es posa de part del més fort i actua en contra de la seva doctrina. Cañizares representa una Església d’un vell règim, però no és el problema d’una persona, sinó del sistema.