No vivim només en l'era del click, sinó en l'era del click superficial: cliquem allò que crida la nostra atenció i li donem like al que ens agrada a simple vista, sense indagar en les seves causes o conseqüències. Les xarxes socials són l'abocador d'informació gràfica més gran de l'avui, un espai abstracte i paral·lel on la vida sempre sembla més bonica, més idílica. Però què és bell? El que intuïm i imaginem a la foto o la imatge en sí? Ja va dir Plató cap al 390 aC que el que veiem pot distorsionar la realitat i que l'única manera de comprendre-la és abandonant la caverna. I si Instagram és la caverna, hauríem de tancar el nostre compte per tornar a la vida real?
Anem per passos. El filòsof grec va exposar la seva reflexió sobre l'estètica en la teoria de la bellesa que, al seu torn, s'emmarca en el context de la seva conegudíssima Teoria de les Idees: en ella, el d'Atenes distingeix entre el món de la sensibilitat – allò físic que podem tocar – i el del pensament, lloc on es troba el coneixement. Segons ell, perquè alguna cosa ens sembli bella i bonica, abans hem de tenir la idea que ho és, perquè les aparences són mudables, corruptes, i poden enganyar-nos: vaja, que només podem veure l'essència de les coses si les mirem amb la ment i des de la raó. Que només allà hi ha l'autenticitat de les coses.
Les xarxes socials projecten la imatge perfecta que cada usuari vol mostrar al seu públic. / Pexels
Si alguna cosa ens ha ensenyat aquesta xarxa social amb el pas del temps és a dubtar de tot el que veiem. Els influencers o creadors de contingut pugen material estudiadament impostat, aparentant el que volen ensenyar, fingint i fugint de l'espontaneïtat. D'aquesta manera, es projecta una imatge premeditada que fàcilment es confon amb la immediatesa d'una instantània natural. Aquestes fotos munten una existència paral·lela: creen un prototip meravellós que els usuaris confonem amb el món real. I ens sembla bonic perquè ho comprenem així: en la nostra ment, la part intel·ligible, el subconscient ideal i el raonament, ratifiquen aquesta bellesa en el seu concepte i la converteixen en la veritat. Amb aquesta mentalitat, podríem hipotetitzar que, a Plató, Instagram li semblaria la panacea. Però a la que agafés un dispositiu mòbil i veiés que les fotos són subjectes que canvien amb filtres, retocs i hores de preparació, es posaria les mans al cap, tombaria la bellesa del que publiquem i etiquetaria els nostres posts d'ombres enganyoses que ens despisten.
Ens fa bé el contingut que pugem?
Tornem a la caverna. Allà, el món sensible vindria a ser el de les ombres mentideres, amb figures projectades per la llum del foc que deixen bocabadats els homes. Aquestes imatges són només aparença i per conèixer l'essència d'allò material i assolir les idees, la veritat o la bellesa, cal sortir de la cova. Avui vivim en un Mite de la Caverna al revés: ens creiem que tot el que veiem projectat a Instagram és la realitat i hauríem de desconnectar-nos de la xarxa per arribar a la idea real.
Creiem que la realitat és el que veiem projectat a Instagram: el Mite de la Caverna, però al revés
El filòsof també equipara la bellesa al que és útil i a la bondat. Ens fa bé pujar contingut com bojos, és bo sucumbir a la dictadura del like, serveix d'alguna cosa? Els estudis diuen que no: un 32% de noies afirmen sentir-se pitjor amb el seu cos per culpa d'Instagram i el 13% d'usuaris britànics atribueixen a aquesta xarxa social el desig de suïcidar-se. La sobreexposició és tal que pot generar angoixa, autoexigència desmesurada i ansietat, trastorns de salut mental o problemes de socialització. Això sense comptar els indicadors de vanitat, egolatria i narcicisme, que desenvolupen una dependència de l'admiració dels altres que pot acabar convertida en addicció. En aquest sentit, les dades també són més que preocupants: segons un informe recent d'Unicef, un de cada tres adolescents fa un ús problemàtic d'Internet.
Cada vegada sonen més alarmes sobre l'addicció a les xarxes socials, especialment entre els més joves. / Pexels
Tots aquests atributs són contraris al que el pensador grec considerava com a bonic. Ell definia la bellesa com "allò que agrada, que atreu, que desperta admiració, grat, fascinació," alguna cosa que, deia, s'aconsegueix amb el desig, amb l'amor. Si bé quan comencen a utilitzar-se, les xarxes socials poden crear aquest miratge, darrere oculten autèntics deserts àrids de sorra que poc tenen a veure amb l'autoestima o la sororitat. Si com deia Plató, l'amor – el que neix de l'autèntica cura personal i grupal – és la força que aspira a arribar a la idea de bellesa, a aquest intangible perfecte, l'auge de les xarxes hauria d'estar ja tocat de mort.