Un dia la Tania Lozano i en Víctor F. Clares li van preguntar a una dona russa si l'ensaladilla russa a Rússia portava els mateixos ingredients que la que fem aquí. No recorden la resposta, però d'un joc de paraules absurd va néixer oficialment Ladilla Rusa fa cinc anys, una conya que se'ls ha escapat completament de les mans acumulant milions d'escoltes a Spotify: el seu tema més popular, Kitt y los coches del pasado, en suma sis i mig i més de 10 milions de visualitzacions a Youtube. Reis absoluts de la revetlla, omplen sales de concerts, festivals i festes populars amb una electrorumba que beu del pop i de la música de les perifèries, un estil que ells abanderen amb l'orgull xarnego de l'extraradi. No se'n callen ni una, però la seva mala llet verbal cau tan bé que han aconseguit viure exclusivament de la música sense ser músics professionals i reivindicar un estil que fins fa poc es considerava només apte per cassettes de gasolinera. Però aquests dos periodistes reconvertits en déus del petardeig acaben de treure el seu segon disc, Costumbrismo mágico, i ja tenen el calendari ple d'actuacions fins al novembre.
Ladilla Rusa ha evolucionat?
Víctor F. Clares: El denominador comú sempre és l'humor, però també hem volgut tocar altres gèneres. Tot el que fem és un experiment perquè no som músics, i ens agrada la idea de fer coses molt boges. Aquest disc té una mica més del nostre esperit punky, perquè nosaltres som més punkys que petards.
Tania Lozano: També ens ha donat més temps a pensar en el que estem fent. I es nota molt que hi ha una diferència musical, cada vegada sona tot millor i li donem més importància a la música, però sempre amb històries boges i molt d’humor.
Cansa fingir que sempre estàs de bon humor?
T: Sí. L'altre dia li deia a en Víctor, que tela tot el que ens espera a partir d’ara. Som un grup molt festiu i això t'exigeix estar a dalt tota l'estona, i si tens un dia dolent, doncs t’has d’aguantar i sortir a l'escenari per aixecar a la gent.
V: Però la gràcia és que, un cop surts, se t'oblida tot. És un xut d'energia.
Com és el vostre procés creatiu?
T: Cada cançó és un món. Hi ha moltes cançons que són històries inventades. En Víctor és qui sol tenir les idees més boges sempre.
V: Jo crec que cada cançó parteix d'un lloc diferent; hi ha cançons que han nascut d'una tonteria que va dir un amic un dia, una altra cançó que neix amb la voluntat de prioritzar el missatge. Per exemple, la cançó de La Puta (M)ama va d'una senyora mare de família que ho deixa tot, s'empodera i va a recórrer el món, i diu ya no friego el piso, ya no hago más la cama, y es que desde ahora yo seré la puta ama.
T: Això està inspirat en moltes mares que no han viscut la vida. Les nostres mares han estat lligades a certes coses, i volíem alliberar-les perquè surtin un dia i s'emborratxin i la muntin parda.
Intentem fer bromes i denunciar a la penya que s'ho mereix
I tampoc us talleu un pèl per parlar del que sigui. Un exemple: Juan Carlitos se cruzó a un elefantito, lo mató en una ladera y después se jodió la cadera. Per dir coses com aquestes hi ha artistes perseguits o empresonats. No us fa por sobrepassar uns límits?
V: Nosaltres som periodistes abans que músics, i quan hem escrit les lletres hem anat amb una mica de compte per no dir determinades coses, vas amb una mica de por perquè la llibertat d'expressió últimament es pot posar força en dubte. No hem dit coses que no hagin passat. Han passat i no es pot denunciar al missatger. Però ens autocensurem una mica, sobretot en com diem les coses.
Teniu algunes línies vermelles o alguns temes dels que no voleu parlar?
T: És que anem composant a mesura que se'ns acudeixen les idees, en principi no ens hem posat cap límit a l'hora de parlar de res.
V: Però sí que hem après que hi ha línies vermelles en quant a col·lectius estigmatitzats, que si continuen estant estigmatitzats i fas humor a costa seva, deixa de ser una broma per acabar sent un discurs d'odi. Això és el que intentem diferenciar, perquè hi ha penya que justament juga amb això per continuar humiliant algunes persones. I sempre són les mateixes, des del col·lectiu LGTBI a les dones. Intentem fer bromes i denunciar a la penya que s'ho mereix.
Vau començar l'any 2017, quan el caldo de cultiu a Catalunya era el procés i el referèndum, i vosaltres canteu en castellà. Heu tingut algun problema per això?
V: No. I sempre defensem que la llengua ha de ser una eina i no una arma, i tu pots cantar en l'idioma que cantis i defensar els mateixos drets. Nosaltres hem estat sempre al costat de defensar això. Ara hem tret una cançó en català —amb l'Albert Pla— i sí que hi ha hagut comentaris d'alguna penya de la resta d'Espanya que ens ha dit que què fem.
T: Però això ho diran sempre, i la veritat és que tampoc han sigut masses, que ahir vaig estar mirant els comentaris de Youtube. A vegades els propis fans es contesten entre ells. Ahir un deia "soy de Sevilla y no me he enterado de nada", i un altre li contestava "pues yo soy de Huelva y lo he entendido más o menos". Escoltem cançons en anglès i en altres idiomes de tota la vida, i ara perquè facis una cançó en català...
I per què ara?
T: Va sorgir la idea i va sorgir en català. I també ens venia de gust fer un tema en català, perquè nosaltres som d'aquí, també és la nostra llengua.
Hi ha qui veu el bilingüisme com un problema.
V: Jo sincerament crec que la gent ho fa des d'un punt de vista més polític que lingüístic. És impossible que hi hagi mai cap problema amb que hi hagi dues llengües que conviuen. Nosaltres som xarnegos de família andalusa, i tot aquest discurs de Ciutadans i els que han començat a dir que el castellà està perseguit és per riure. Sobretot en el nostre cas, que som de la perifèria de Barcelona i costa molt escoltar parlar en català. És absurd.
Aquest discurs de Ciutadans i els que han començat a dir que el castellà està perseguit és per riure; sobretot en el nostre cas, que som de la perifèria de Barcelona, i costa molt escoltar parlar en català
I també hi ha una part de Catalunya que renega de la cultura xarnega.
V: Potser no s'acaba de veure que hi ha una realitat més diversa i que continua sent catalana també. No només pel tema del castellà, també tenim a gent marroquina, gent que parla altres idiomes, i que forma part de la nostra cultura.
Cultura de primera i cultura de segona?
V: Passa molt amb el tipus de música que fem. Quan és música humorística o festiva no s'acaba d'apreciar, i la música humorística és important i s'ha de dignificar, i neix de les mateixes maneres.
T: És que és cultura igual. Passa igual en altres branques artístiques, en el cinema sempre està més valorat un drama que una comèdia. A nosaltres fa uns anys en van donar el premi a la millor cançó de l'any per KITT y los coches del pasado i va ser com ostres, que bé que es valori la música humorística.
I el vostre estil també ha estat ridiculitzat durant molt de temps.
T: Totalment, fa poc feia vergonya dir que t'agradava Camela i ara es reivindica. Nosaltres sempre hem escoltat aquesta mena de música, jo sobretot, i per nosaltres no és gens ridícul.
V: I no és irònic. Recuperar aquest so és reivindicar una música que hem escoltat i que ha sigut important durant una època. I també passa amb la relació paios-gitanos, que els gitanos han aportat molt a la música cultural d'aquest país i de sobte el reconeixement se l'han emportat músics més joves i paios que han reproduït el que ja s'havia fet. Ara tenim molts referents, dels Derby Motoreta's a C. Tangana, però abans n'hi havia d'altres i sembla que no els coneixem, des de Las Grecas a Sabicas, un guitarrista que va començar a barrejar el flamenc amb el rock'n'roll i la psicodèlia.
I per què creieu que ara sí que es reivindica aquest tipus de música?
V: Hem obert molt la ment i la societat ha començat a trencar prejudicis.
T: I que la música és varietat. A mi que C. Tangana estigui fent aquest tipus de música, i que s’enfoqui a altres públics fent col·laboracions amb gent que no t'esperaries, a mi em sembla de puta mare perquè la gent jove tingui la oportunitat de conèixer altres gèneres i altres referents musicals.
Està precaritzada la música?
V: Òbviament, nosaltres som uns privilegiats, estem vivint de la música. Però tenim molts companys músics que ho han de compaginar amb altres feines, que van a cantar gairebé a canvi de res. És molt fotut.
T: Des del primer moment vam començar cobrant i ha arribat un punt que hem hagut de deixar les nostres feines de periodistes, però no és habitual.
V: I es nota molt en com es tracta a uns i a uns altres. Es premia molt a la gent coneguda i favorita dels mitjans i la indústria, i sembla que es posi traves a la gent que ho té més difícil. El signe més clar són els cartells dels festivals que, a part que tots són iguals, hi ha la falta de respecte de posar els noms dels artistes en una mida diferent. De veritat cal fer aquestes distincions? I no és per vanitat o ego, es tracta de condicions laborals, que hi ha gent que va als festivals cobrant 200 euros i penya que en cobra 50.000.
És una falta de respecte que, en els cartells dels festivals, els noms dels artistes estiguin en una mida diferent; i no és per vanitat o ego, es tracta de condicions laborals
Ha de ser difícil posar-se un preu a un mateix.
V: (riu) Nosaltres ho hem anat mesurant a través del públic. Sempre han vingut molt a veure'ns des del principi.
T: I ara també estem oferint un xou; portem banda, DJ, visual, és una cosa més elaborada que al principi, que només sortíem amb bases, i per això ara també demanem més diners. Quan vam començar era tot més humil, tampoc sabíem ben bé com enfrontar-nos a un directe, nosaltres no érem cantants. Ho hem anat aprenent tot pel camí.
El periodisme també està molt precaritzat.
T: Nosaltres ho vam deixar quan vam començar a tenir tants concerts que era impossible compaginar-ho. I no només són els concerts, darrere d'un grup de música hi ha molta feina, hem de prendre moltes decisions. I ara mateix estem vivint d'això, però d'aquí uns anys no sabem què passarà. Nosaltres som periodistes i ja veurem per on ens porta la vida.
V: A mi em fa una mica de por, perquè el periodisme és molt endogàmic, em va costar fer-me un lloc i tenir ofertes de feina, i de sobte deixar-ho tot... Si vas pensant en el que et podrà passar, no faríem res. Això de la música ha sigut una gamberrada, però tampoc em veig amb 50 anys defensant aquest grup. Tot i que mai se sap.
T: La teva vida és inestable i no saps què passarà. Jo no tinc por, no m'ho plantejo: ara estic vivint això i si en algun moment s'acaba, ja em plantejaré què vull fer.
Última pregunta. Si haguéssiu de fer un Tiny Desk a l’estil C. Tangana, a quins artistes convidaríeu?
T: Vius o morts?
V: Però se'ns en pot anar la castanya?
T: A Lola Flores hay que meterla.
V: Ens agrada Iggy Pop, ens cau molt bé.
T: El Iggy se arrancaría a tocar palmas.
V: Òbviament tota la gent amb qui hem col·laborat, des de Joan Colomo, Los Ganglios...
T: Ojete Calor, que son nuestras hermanas. I posaria alguna travesti, La Prohibida.
V: Això és Ladilla rusa, que un dia estem cantant en una festa amb drag queens, l'altre dia estem a un festival super mainstream, l'altre en un lloc super punk,... La veritat és que encaixem a tot arreu amb aquest grup.