Quan em va caure a les mans Tots aquells mars (Columna) el nou llibre de Laia Aguilar (Barcelona, 1976) i vaig veure que la portada del llibre era una fotografia preciosa d’una platja paradisíaca de Formentera, vaig imaginar-me que l’entrevista la faríem assegudes a la sorra, amb els peus en remull i el brunzit del mar de fons. Res més lluny de la realitat, ens trobem a Barcelona, entre el fum dels cotxes, alguna panerola desubicada buscant aigua lluny de les clavegueres, sirenes a tot drap i una xafogor que sembla que no vol marxar. Per fugir del caos de la ciutat, decidim pujar a la redacció del diari, i entrem al plató d’ElNacional.cat, on hem volgut recrear un escenari que ens transporti (per una estona) en aquesta illa tranquil·la que l’autora li ha atorgat una aura màgica, plena de fantasia, llegendes i relats fantàstics.
La novel·la la protagonitzen tres dones de tres generacions, l’àvia Matilde, el pilar de la família, que representa la saviesa; la seva filla Helena i la Greta, la neta de trenta-cinc anys, marcada per la desaparició de la seva germana petita (vint anys enrere) i que, actualment, manté una relació distant i conflictiva amb la seva mare.
Amb el misteri de la desaparició de la Julieta (germana de la Greta) que no queda resolt, i aquestes tres dones al capdavant de la història, Aguilar posa la lupa en la redempció, la profunditat de les relacions humanes, la complexitat dels vincles familiars i el poder reparador que tenen les històries. Hi apareixen elements com el perdó, la mort, les amistats de la infància, la culpa, el dolor, la gelosia i l’amor, unes temàtiques que conviuen amb un relat equilibrat entre la realitat i la ficció, alimentat per fantasies, sirenes, criatures del mar, llegendes i faules que converteixen Formentera en una illa màgica plena de misteris.
Aguilar ha hagut de fer un viatge interior, revisitar el seu passat i les seves històries d'infantesa per, no només perdonar-se a ella mateixa, sinó construir un relat que ens demostra que fer-nos grans és complicat, ens recorda que gestionar les emocions i mantenir un bon vincle amb la família i les persones del nostre entorn no és tasca fàcil, que no ens han ensenyat a perdonar, però fer-ho pot ser alliberador, i que no s’ha de deixar mai de creure en la màgia.
No és la primera vegada que les protagonistes del seu llibre són dones, a Les altres mares (Columna), posava sobre la taula el dol perinatal i les vides de diferents dones que han patit aquesta pèrdua. Però, no només escriu llibres, també ha treballat de guionista en diferents sèries de televisió, i actualment és professora d’escriptura creativa a l’Ateneu Barcelonès. Durant els darrers anys ha publicat Wolfgang, El secret del pare i Juno. L’any 2020 va guanyar el Premi Josep Pla amb la novel·la Pluja d’estels.
Com sorgeix aquesta història?
Fa tres anys em vaig llegir un llibre de llegendes de Formentera que em va captivar. Hi apareixia un imaginari d’històries de mariners morts, pirates, tresors amagats als fons del mar, sirenes... I aleshores vaig decidir construir una història en la qual el context fos aquest món de llegendes màgiques que inclou Formentera.
Les llegendes màgiques vesteixen la història, però no són l’element principal. Parla'm de les temàtiques del llibre. Què hi ha més enllà de la desaparició d’aquesta nena?
La desaparició de la Julieta és el punt de partida, però el que em venia molt de gust parlar era d'aquests vincles familiars. De la relació entre aquestes dues germanes, una relació molt ambivalent amb moltes contradiccions i moltes capes. I també volia parlar d'aquesta relació transgeneracional entre àvia, mare i filla on hi ha una sèrie de conflictes latents, de silencis, tot allò que no s'ha dit, tot allò que no s'ha explicitat i tota aquella culpa que s'arrossega. M'interessava molt investigar el nucli del que és una família on hi ha hagut un succés molt tràgic en el passat, que no s'ha sabut digerir bé, i a partir d'aquí, explorar com viu cada un d'aquests personatges aquesta desaparició.
Volia parlar d'aquesta relació transgeneracional entre àvia, mare i filla on hi ha una sèrie de conflictes latents, de silencis, tot allò que no s'ha dit, tot allò que no s'ha explicitat i tota aquella culpa que s'arrossega
Qui més qui menys ha patit conflictes familiars. Com és que ens costa tant gestionar els conflictes? Que no ens eduquen per encarar les converses difícils?
Crec que no estem preparats per encarar els conflictes, ja sigui una desaparició, una mort o un càncer; no sabem com actuar, no sabem com adreçar-nos a aquella persona que pateix el conflicte, simplement fugim, l’evitem. Ens costa, ens passa a tots, crec que és molt humà.
No estem preparats per encarar els conflictes, ja sigui una desaparició, una mort o un càncer
Hi i ha un tema molt interessant que és el de la redempció, aquest alliberament del dolor a través del perdó. Per què has decidit parlar-ne?
El perdó és clau en aquesta novel·la. La Greta, la germana de la Julieta, torna a l’illa 20 anys més tard, arrossegant una culpa relacionada amb la pèrdua de la seva germana. Ella no es pot perdonar, i el que pretenc explicar és la necessitat que tenen els personatges de perdonar-se a si mateixos. Crec que a la vida ens construïm un relat del que ha passat amb records que poden estar distorsionats. En aquest cas, la Greta s'ha construït un relat que la culpabilitza i el que ella necessita és perdonar-se i redimir-se.
El perdó és clau en aquesta novel·la. Crec que a la vida ens construïm un relat del que ha passat amb records que poden estar distorsionats
Personalment, t'has trobat en alguna situació d'haver de demanar perdó o d’haver de perdonar-te a tu mateixa? Has passat per aquesta redempció?
Sí, he passat per aquesta redempció i, de fet, aquesta novel·la surt d'un moment vital de la meva vida en què miro enrere i faig una mena de resum del que ha estat la meva vida, el que va ser la meva infantesa, dels conflictes que vaig tenir amb els meus pares i germans, revisitant el meu passat. I m'adono que soc la primera que m'he de perdonar a mi mateixa, he d’accedir a demanar perdó i em sembla la cosa més humana i més consoladora del món.
M'adono que soc la primera que m'he de perdonar a mi mateixa, he d’accedir a demanar perdó i em sembla la cosa més humana i més consoladora del món
També hi apareixen altres temàtiques, com ara el perdó, la mort, les amistats de la infància, la culpa, el dolor, l'amor i sobretot la gelosia entre aquestes germanes.
Sí, m’interessava molt endinsar-me en la gelosia entre dues germanes que s'estimen molt, però que, per altra banda, tenen aquesta relació tan ambivalent. Hi ha la nena petita que és la Julieta, que sembla la preferida de la mare, és una nena gairebé màgica, una nena que sembla perfecta a ulls de la Greta. Tenen una relació estreta, plena d'amor, d'odi, de ressentiment, de bons moments, d'estimació, i jo crec que aquest sentiment de gelosia no resol, pesa molt.
M’interessava molt endinsar-me en la gelosia entre dues germanes que s'estimen molt
Quin missatge s'amaga darrere la novel·la?
Un dels missatges claus és el poder reparador que tenen les històries, el fet de poder-te explicar a tu mateix la història que has viscut des d'un altre punt de vista per poder reparar, i l'altra idea que apareix amb força és el perdó, perdonar-nos per viure més tranquils.
Un dels missatges claus és el poder reparador que tenen les històries i el perdó, perdonar-nos per viure més tranquils
És una història on les protagonistes són dones i els personatges masculins tenen un paper secundari. Tal i com va passar a Les altres mares. Suposo que no és casualitat.
Em volia centrar en la història d’aquestes tres dones, una àvia, una mare i la neta. I veure la dinàmica familiar, tots aquests silencis heretats, generació rere generació, tot allò que no s'ha dit i s'ha arrossegat al llarg dels anys.
I com has creat els personatges?
Vaig començar creant la Greta i la Julieta que per a mi van ser un caramelet, perquè m’agraden molt les històries d'infantesa.
Crec que no som prou conscients que els anys d’infantesa ens condicionen tota la vida.
Sí, ens condicionen la vida sencera. Sovint, els traumes venen d’aquí, de la relació amb els pares, d'allò que s'ha viscut a la infantesa. I vaig començar creant aquesta relació de gelosia entre les dues germanes. Vaig intentar que els personatges tinguessin capes, fossin contradictoris. Per exemple, la Greta és una nena molt callada, silenciosa, ressentida, però alhora és molt intel·ligent, té sentit de l'humor, i se sent atreta per totes aquestes llegendes màgiques que explica l'àvia, en contraposició a la Julieta, que és una nena més alegre i despreocupada.
Sovint els traumes venen dels anys d'infantesa i ens condicionen la vida sencera
Has decidit situar la història a Formentera. Tens algun vincle especial amb aquesta illa?
Hi he estiuejat molt. És una illa que em captiva, em sembla bella i alhora hostil, pels paisatges tan agrestes, el vent que s'alça, em genera inquietud. I el mar, que de cop i volta pot canviar de color, d'estat d'ànim. Aquest punt de bellesa per una banda però per l’altra em suscita fragilitat, vulnerabilitat i hostilitat. Tots els paisatges, des dels mars, les coves, les salines, els fars, em sembla un paisatge que en si és com una meravella, i volia que aquell fet tràgic succeís allà.
Has rebut diferents premis amb les anteriors novel·les. Seria un fracàs si no et premiessin per aquesta novel·la?
No, al marge dels premis el que hem de fer els escriptors és anar fent carrera de fons, anar escrivint, intentant que les novel·les cada dia siguin millors, al marge de les vendes.
Amb Pluja d’estels vas guanyar el Premi Pla. Feia deu anys que no havia guanyat cap dona. Per què creus que les dones o les escriptores no guanyen tants premis literaris com els homes?
Em costa molt d’entendre. És veritat que cada vegada en guanyen més. També hem de dir que últimament hi ha moltes dones que són molt potents i estan guanyant premis molt interessants. No sé si és perquè s’hi presenten menys pensant que no tindran l'oportunitat. Potser és un tema de conciliació familiar.
Em costa molt d'entendre que els dones guanyin menys premis literaris que els homes
I tu el vas dedicar a les escriptores.
Vaig voler reivindicar-ho una mica i dir: “Dones, presenteu-vos a premis. Podem, podeu, endavant, fem-ho”.
La novel·la de Wolfgang la portareu al cinema, no?
Aquesta és una notícia que em fa molt feliç. S'ha fet màgia amb aquesta novel·la. El Gerard Verdaguer, que és productor, es va posar en contacte amb mi i em va dir que hi veia una pel·lícula. El director és el Javier Ruiz Caldera, que es va com enamorar de la novel·la i ja l'han rodada. S’estrenarà al març del 2025.
A més de la teva faceta com escriptora, també ets guionista. De quina sèrie de televisió estàs més orgullosa d'haver participat?
Hi ha una sèrie de televisió que me l'estimo molt que és Infidels, la vam fer entre tres amigues i guionistes, i en tinc un molt bon record. Però la feina de guionista l’he deixat enrere per dedicar-me més a la literatura perquè tenia la necessitat imperiosa d'escriure les meves pròpies històries.
La feina de guionista l’he deixat enrere per dedicar-me més a la literatura perquè tenia la necessitat imperiosa d'escriure les meves pròpies històries
Amb què gaudeixes més? Escrivint llibres, amb les classes d'escriptura o escrivint guions?
Amb les classes d'escriptura gaudeixo moltíssim. Fa uns 12 anys que soc professora de l'escola d'escriptura de l’Ateneu i, a vegades, em trobo amb alumnes que escriuen uns textos fantàstics.
Imaginem que aquesta novel·la arriba a la televisió o al cinema. Quines tres actrius t’agradaria que interpretessin aquests tres personatges principals?
Sí que penso que podria ser una novel·la molt adaptable a nivell audiovisual, Formentera, les platges, les coves marines, els fars, la història d'aquestes tres dones..., però no m’he imaginat a cap actriu en concret.