La Laia Baldevey (Sant Vicenç de Montalt, 1991) és il·lustradora. Va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona i en acabar els estudis es va centrar en la creació 3D durant uns anys, però finalment va acabar tornant al dibuix. Especialitzada en la il·lustració del llegendari català, és l’autora de les representacions al llibre Mitologia dels Països Catalans (Editorial Efadós) amb text de Daniel Rangil, entre d’altres. Ens trobem amb ella al Convent de Sant Agustí, a Ciutat Vella, per parlar d’éssers fantàstics, de rondalles i de la relació que la nostra nació ha establert amb el seu folklore.
Com va començar tot això?
Quan vaig començar a treballar al món del 3D em vaig especialitzar en una part molt concreta del procés de 3D que es diu concept art. Perquè ens entenguem, són els il·lustradors del procés que preparen els dissenys que després la resta de l’equip fa servir per a un videojoc o una pel·lícula, per exemple. Laboralment parlant, un dels àmbits en què és més necessària aquesta feina de disseny previ és el món de la fantasia i la ciència-ficció perquè, evidentment, no hi ha referents reals d’allò que es vol dissenyar. Dedicant-me a això, em vaig adonar que no tenia gaires referents al món de la fantasia, que certes coses d'aquest món no em deien gaire res perquè no parlaven de mi. És clar que m'agradaven El Senyor dels Anells, Harry Potter i el manga, però no havia pogut sortir gaire d’aquí. Va ser arrel d’això que vaig començar a investigar el llegendari català: buscava referents fantàstics propis. Ho vaig fer des d’un punt de vista totalment romàntic i lúdic, no comercial, i m’hi vaig trobar moltíssima xitxa. Al llegendari català hi ha elements que encaixen perfectament amb el món que a mi m’agrada dibuixar i que no s’han dibuixat mai, que no s’han explotat mai però que, en realitat, tenen el mateix suc que tot el que ha esdevingut pop. Un personatge com la Molsosa té moltes similituds al Barbarbrat del Senyor dels Anells. Estèticament, té la mateixa gràcia.
Al llegendari català hi ha elements que encaixen perfectament amb el món que a mi m’agrada dibuixar. Un personatge com la Molsosa té moltes similituds al Barbarbrat del Senyor dels Anells
El folklorista Joan Borja explica que “si has compartit els camins de la història i la política i tens una llengua comuna, arribes a la conclusió que també has compartit la fantasia”. Fins a quin punt el llegendari explica el caràcter d’una nació?
Si eliminem les paraules grandiloqüents de l’equació, com ara “història” i “política”, entendrem millor de què parlem. El folklore és el que no passa pels estaments polítics, no s’hi origina, sinó que forma part de la gent del poble. Identitàriament, és un element molt genuí i explicatiu, perquè no està pervertit per l’interès de cap elit, sinó que és molt orgànic, molt casolà: existeix i evoluciona igual que la gent. És veritat que hi ha llegendes que s’han fet córrer específicament lligades a interessos, però hi ha una part d’aquest imaginari que viu perquè l’ha explicada l’àvia. La rondalla és poderosa perquè, per molt que la llengua que imperi sigui una altra, per molt que la religió que imperi sigui una altra –pots posar tots els “per molt que” que vulguis– , seguirà mantenint-se. Hi ha una part del folklore –la de les supersticions, la de les creences màgiques– que no pot ser arrencada. Malgrat que ens diguin que els follets no existeixen, se seguiran explicant històries de follets. És aquí, em sembla, on es preserva una part molt autèntica de la identitat d’un poble.
El folklore és el que no passa pels estaments polítics, no s’hi origina, sinó que forma part de la gent del poble
En què se sustenta el llegendari català?
Territorialment parlant, Catalunya és un lloc de molt contacte: és un lloc obert al Mediterrani i la porta de la Península Ibèrica cap a la resta d’Europa. Al país sempre hi ha hagut molt contacte amb diversos grups ètnics i les seves cultures en contraposició amb el que passa amb la cultura euskera, per exemple, molt més hermètica per qüestions lingüístiques i orogràfiques. Per Catalunya hi ha passat tothom: ibers, grecs, romans, musulmans… Tot aquest flux fa que la manera natural d’evolucionar del llegendari sigui en contacte amb moltes altres cultures. Amb el folklore passa que tot el que no es deixa per escrit no està fixat i sempre està disponible per anar-ho amotllant.
La pèrdua de contacte amb el món rural i amb la natura afecta la manera com avui ens hi relacionem?
Sí, i no només en el sentit que el món rural té un contacte més estret amb tots aquests referents, sinó perquè probablement hi arriba més tard la televisió i els inputs culturals externs. Al nostre país veiem una relació diferent amb el llegendari a nivell territorial, també: en general, assumim que els referents són molt més d’interior que no pas de costa. Hi ha imaginari vinculat al mar, evidentment, però en general prové de cultures que venien de pas. Quan parlem del llegendari del Pirineu, en canvi, ens referim a un imaginari força més estàtic i tancat.
El folklore és important perquè configura una manera pròpia de pensar el món
Formem part d’una nació amb un imaginari cada vegada més pobre?
L’imaginari no és pobre, el que passa és que està molt infravalorat, molt menystingut. L’imaginari és ric i em sembla que encara ara en bevem. Totes aquestes històries que encarna el llegendari són petrificacions del caràcter, són coses que, com a catalans, portem a dins encara que no les coneguem. Tots fem cagar el tió, per exemple, malgrat que molts no en coneguin el sediment supersticiós que hi ha al darrere. Ho hem mantingut gairebé sense ser conscients del significat ancestral que embolcalla. Això també ens configura com a societat: no sabem d’on ve, però segueix formant part de la nostra tradició. Hi ha coses que no es perdran, però per les circumstàncies en què la nostra nació viu, segurament haurem de sortir-ne a buscar el significat. En aquest sentit, soc del parer que han d’existir les dues vessants: la que preserva i museïtza, i la que remena. El primer vessant és important perquè estem parlant d’un àmbit que per naturalesa és eteri, que no està escrit. Cal que algú deixi l’imaginari per escrit i el fixi en el temps, fent-ne la lectura contemporània que calgui en el moment que calgui. El segon vessant és important perquè remenar-lo, utilitzar-lo i pervertir-lo fa que pugui seguir essent actual.
Hem perdut capacitat d’idear un món fantàstic propi, doncs?
Perquè el folklore prengui en una societat contemporània ens ha d’interpel·lar. Que m’expliquin un conte d’una nena que va pel bosc, no m’interpel·la com a nena del segle XXI. No em diu res. Em pot agradar més o menys, però no parla de mi. Crec que, en aquest sentit, hi ha una mica de renaixença. Em fa pensar en l’Irene Solà, per exemple, que en comptes de parlar de les dones d’aigua a Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019) o de les bruixes a Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama,2024) podria haver triat altres referents, però va escollir els nostres. De vegades tenim sentiment d’inferioritat perquè pensem que el que és nostre fa de pagès i, en realitat, tampoc ens hauríem de sentir inferiors si ho fes. Jo em vaig interessar per l’Irene Solà precisament per aquestes referències, però hi ha d’haver camí d’anada i de tornada, és a dir: m’interesso pel tema, el poso a les meves històries i, si les històries transcendeixen, hi haurà algú que s’interessarà pel tema.
Tenim sentiment d’inferioritat perquè pensem que el que és nostre fa de pagès i, en realitat, tampoc ens hauríem de sentir inferiors si ho fes
És possible que la propera generació de nens catalans ja no sàpiga qui és en Fumera. Per què és important el folklore?
Pot ser que els nens catalans que neixen avui no tinguin contacte amb tot això perquè la manera com ha avançat el món –i la manera de comunicar-nos des de la globalització– fa que els nens tinguin contacte amb moltes altres coses. El que sap greu de tot això és que el que ens arriba de fora sempre es planteja com una cosa atractiva perquè és el que ha aconseguit traspassar fronteres. Quan jo era una nena, el que molava més era Bola de Drac, que surt d’un pòsit mitològic japonès que s’assembla molt a la nostra història del serpent. Els nens reben coses similars a les que ens són pròpies perquè els referents mitològics d’aquí i d’allà sempre tenen referents comuns, i és això el que és frustrant: podríem arribar als nens amb referents iguals d’atractius, però que fossin nostres. Ara penso que el nostre Fumera s’assembla una mica al Grinch, per exemple, però un nen català té moltes més possibilitats de saber qui és el Grinch que no pas de saber qui és en Fumera. En aquest sentit, el folklore no ve d’internet i fa arrels en la comunitat, sobretot en comunitats força reduïdes si tenim en compte que la transmissió és oral. El folklore és important perquè configura una manera propia de pensar el món.
Quanta reivindicació hi ha en les il·lustracions que fas?
Per part meva, va ser un procés força natural, fins i tot inconscient, et diria. La Molsosa va ser el primer personatge que em va meravellar i vaig començar a dibuixar-la precisament perquè em va meravellar. Ho vaig fer per plaer, és una cosa completament íntima. Després vaig descobrir que la manera com dibuixo aquests personatges, perquè els sotmeto a una modernització estètica i a una adaptació al meu imaginari del segle XXI, genera un interès. Al final, si jo t’explico una llegenda en tres línies, no es fa tan atractiva. Les il·lustracions que faig entren pels ulls. La imatge és sempre un transmissor d’informació molt més directe i té molt més poder a l’hora de fixar un imaginari. Quan em vaig adonar que les il·lustracions es feien virals va ser quan vaig entendre que el que faig serveix per preservar aquests personatges, perquè no es perdin.
Quan em vaig adonar que les il·lustracions es feien virals va ser quan vaig entendre que el que faig serveix per preservar aquests personatges, perquè no es perdin
Hem literaturitzat poc el llegendari català?
En Daniel Rangil, l’escriptor del llibre Mitologia dels Països Catalans que jo il·lustro, sempre explica que, d’una banda, al segle XX, amb l’alfabetització de la majoria de la població, els catalans entrem en contacte amb molts referents externs. D’altra banda, l’arribada de la televisió els anys 60 i 70 fa que la rondalla ja no te l’hagi d’explicar l’àvia. Només has de seure al sofà i apretar un botó. I la globalització hi afecta, és clar. L’única diferència entre l’Studio Ghibli (estudi d'animació japonés responsable de pel·lícules com Mononoke Hime o El viatge de Chihiro) i les llegendes catalanes és que, en el primer cas, algú s’hi ha emmirallat per fer tals obres mestres que jo, sense ser japonesa, me les he empassades. En el seu moment em va fascinar i ara formen part del meu imaginari. Per què? Perquè algú va fer una genialitat des del germen de la llegenda. Ara tenim tots aquests referents de fora a l’abast i ens és molt més fàcil admirar-nos en aquestes referències que en una llegenda que t’explicava l’àvia i que no està ni escrita. És molt més atractiu El Senyor dels Anells que no pas que t’expliquin la llegenda dels Nou Barons de la Fama. Ara, potser a través de la llegenda dels Nou Barons de la Fama, un senyor Tolkien català podrà fer que la història transcendeixi i que d’aquí a, posem-hi cinquanta anys, els nens anglesos sàpiguen que els Nou Barons de la Fama són la canya.
El folklore no s’entén com un element d’interès cultural perquè, malauradament, tenim aquesta mentalitat que és una cosa de poble, d’àvies, de pagesos i de pobres
La política cultural del país inclou prou la divulgació d’aquest folklore dins les seves prioritats?
No, no rotund. El folklore no s’entén com un element d’interès cultural perquè, malauradament, tenim aquesta mentalitat que és una cosa de poble, d’àvies, de pagesos i de pobres, fins i tot. És un camp pauperitzat, en aquest sentit. Potser podem pensar en la sardana com a element que ha transcendit, però això només és un trosset. Em sembla que la majoria de catalans reconeixeria abans una gaita que un sac de gemecs, per exemple. Per què? Perquè les elits culturals no s’han interessat pel sac de gemecs. Hi ha molts elements folklòrics que estan destinats a perdre's perquè no aconsegueixen traspassar l’esfera política i, per tant, no tenim prou mecanismes per fer-los viure. Em fa pensar en les les Festes de l’Ós del Vallespir, que tenen un suc a nivell històric i antropològic bestial, i que no han estat gens promocionades. En general, les elits polítiques promocionen poc la cultura i els elements folklòrics menys comuns en surten perjudicats.