L'any 2017 Laia Costa estava nominada als BAFTA, els premis de l'acadèmia britànica de cinema a la categoria de millor actriu emergent, un dels esdeveniments més importants del món del setè art. Havia de ser una nit especial. Ho va ser, tot i que hores abans va viure un moment de tensió. "Jo vaig triar un vestit d'una dissenyadora francesa que es veu que no era prou coneguda. Hi havia un vestit d'una marca de luxe que, en teoria, funcionava millor per aquesta mena d'esdeveniments, perquè les catifes vermelles tenen els seus propis codis. Hi ha un llenguatge. Un vestit denota un posicionament". Aquella vetllada no va endur-se cap estatueta a casa. Els premis, però, acabarien arribant. De fet, només un any abans, el 2016, ja va guanyar un Gaudí per la seva interpretació a Victòria. Aquest 2022 s'ha consagrat amb el Goya a la millor actriu pel seu paper a Cinco lobitos, colpidora òpera prima de la realitzadora basca Alauda Ruiz de Azúa. "El vestit que volien que portés, a mi no m'agradava perquè era molt llarg i m'obligava a portar uns tacons molt alts amb què no podia caminar. El que jo volia era un vestit jaqueta amb què em sentia molt més còmoda", ens explica al seu pas pel BCN Film Fest, certamen en què està present com a protagonista d'Els encatats, la nova pel·lícula de la directora catalana Elena Trapé. Un nou exercici d'intensitat i emotivitat interpretativa que arribarà als cinemes aquest mes de juny per certificar-la com una de les actrius més brillants a casa nostra actualment. "El dia de l'esdeveniment, estava a l'hotel, amb un exèrcit de maquilladors i perruquers, i encara no sabia quin vestit posar-me. Aleshores, ho recordaré sempre, una persona del meu equip em va dir: pots jugar el joc o pots ser tu mateixa".
Quin vestit vas dur?
El que m'agradava a mi.
Cinco lobitos, Els encantats... Els teus són personatges molt intensos.
Acostumo a recuperar-me ràpidament dels personatges i dels projectes. No pateixo això que molts actors diuen de l'esquer de les pel·lícules, però sí que de tots els projectes aprenc alguna cosa. Una pel·lícula no és una càrrega o una experiència de la qual m'hagi d'escapar, tot i que quan acabo un rodatge necessito prendre'm un descans i estar un temps sense treballar.
Una pel·lícula és una cosa continuada en el temps. Quan acabes un projecte hi ha una sensació immediata, i després hi ha un coneixement del que has après i el que has viscut
És en aquest temps en què t'allunyes dels rodatges, que assimiles i aprecies el que has fet?
Una pel·lícula és una cosa continuada en el temps. Quan acabes un projecte hi ha una sensació immediata, i després hi ha un coneixement del que has après i el que has viscut. Ho vas paint a llarg termini, a poc a poc. Una sensació que es pot allargar fins i tot dos o tres anys. Però això no només em passa amb el cinema. Crec que totes les persones, quan ens passa una cosa rellevant, la sensació en els dies immediats és una, però aquesta, i tot el que aprens amb la vivència, va variant amb el temps.
Què has après com a persona, sent actriu?
Suposo que depèn de cadascú. Imagino que hi ha gent que passa més de puntetes pels personatges. Jo fa només deu anys que soc actriu, abans era executiva de comptes d'una agència de publicitat. Al principi era molt conscient que aquesta professió m'obligava a ser més empàtica. En el món empresarial, de la publicitat, se't demana ser resolutiva, productiva i eficient. I això no et serveix per ser actriu.
No hi ha res d'aquest passat en el món de la publicitat que t'hagi servit en la teva faceta com actriu?
Sembla contradictori amb el que he dit, però en el món de la publicitat tens uns horaris molt extrems amb molta tensió. Això em va ajudar en els meus inicis com actriu. No em posava nerviosa si havia de rodar una escena i només disposàvem de 30 minuts. Ja havia viscut l'exigència de fer una cosa molt ben en molt poc temps.
Els maleïts deadlines.
Els deadlines també existeixen en els sets de rodatge. Contràriament, ser actriu m'exigia ser empàtica amb uns personatges que no entenia i que jutjava. Recordo una conversa amb l'actriu Ana Turpin en el rodatge de la meva primera pel·lícula. Em va dir que als personatges no se'ls ha de jutjar, se'ls ha d'entendre. Hi ha personatges tan allunyats de mi que si no els entenc de debò, no els puc fer viure. Això la vida real no ens obliga a fer-ho, però jo, com opció personal, ho he intentat aplicar també al meu dia a dia. Tot i que recentment he entès que el concepte empatia és una mica trampós.
Per què?
És molt fàcil empatitzar amb un personatge que ens fa de mirall. Però l'empatia amb un personatge a què has de donar vida, però que no té res a veure amb la teva vida, és molt més complexa.
Quin ha estat el personatge amb què t'ha costat més empatitzar?
El més difícil ha estat el personatge de Natalia d'Un amor, la pel·lícula que acabo de rodar amb la Isabel Coixet. Si no has llegit la novel·la, fes-ho, és meravellosa. És el més allunyat de mi que he fet mai.
No sé si és casual o no, però els teus millors personatges han estat a pel·lícules dirigides per dones. L'Amaia de Cinco lobitos, dirigida per l'Alauda Ruiz de Azúa; la Irene d'Els encantats, dirigida per l'Elena Trapé i ara aquesta Natalia d'Un amor, dirigida per la Isabel Coixet.
M'he adonat d'això fa poc, no ha sigut planificat. Fa quatre anys que només treballo amb directores. Amb la Isabel Coixet vaig treballar just abans de la pandèmia, el 2019, a la sèrie Foddie Love, i des d'aleshores només he treballat amb dones. En el rodatge d'Els encantats, i també ara amb Un amor, diria que el 80% de l'equip eren dones. Fent la promoció de Cinco lobitos vaig poder parlar amb altres actrius que em deien que és molt dur quan en un rodatge hi ha crits, males paraules, presses, tensió... Les escoltava i em deia: "A mi no m'ha passat això. No m'ho he trobat", i no sé si té alguna cosa a veure amb el fet que l'equip sigui sobretot femení.
Hi ha uns límits que saps que, passi el que passi, no creuaràs. Una pel·lícula també és una negociació
Segurament, sí.
De fet, la meva germana treballa en direcció d'art...
La Noe Costa... El seu equip estava nominat als Goya per la seva feina a Los renglones torcidos de Dios.
Sí! Xerrem molt, clar, i m'explica tota la tensió, violència i males praxis que pot arribar a haver-hi en un rodatge, especialment per als equips tècnics, perquè a les actrius i els actors, quan entrem en un set de rodatge ens cuiden entre cotonets.
Sou les estrelles, per dir-ho d'una manera gràfica.
I si vols un cafè, te'l porten, sí. Però la meva germana treballa en un departament d'art i m'explica coses que... Com a qualsevol empresa, perquè no només passa al cinema, hi ha una relació molt jeràrquica de model professional. Jo no m'he trobat. He viscut projectes molt col·laboratius on m'he trobat molt còmoda i he pogut formar part del procés creatiu. No he tingut problemes si mai he dit que una cosa no em semblava bé.
La relació actriu-directora, idealment, hauria de ser d'anada i tornada, enriquidora per a totes dues bandes, perquè una pel·lícula no deixa de ser un exercici de confiança entre tota la gent que hi participa.
Sí, però també pot sortir malament. Jo he treballat amb directores amb què no m'he entès.
I quan això passa, com ho gestiones?
Hi ha uns límits que saps que, passi el que passi, no creuaràs. Una pel·lícula també és una negociació i si treballes amb una directora o un director amb què no t'entens, que no dona espai pel diàleg, ho gestiones des d'un altre lloc. Quan això passa, el projecte s'acaba ressentit, però els fas. Hi ha pel·lícules en què entres perquè són altament creatives i t'alimenten l'ànima, i d'altres que són estrictament alimentàries. Però si repassem la meva filmografia, gairebé totes són pel·lícules indies. Projectes amb què, gairebé des del primer moment, hi ha una comunicació molt fluida amb la directora. L'aterratge en aquestes pel·lícules és molt més personal. El càsting és mutu per veure si totes dues ens entenem i ens agradem.
Has de tenir molt clar per què fas una pel·lícula. Superada aquesta fase, treballes amb molta més calma, tant en el rodatge com posteriorment promocionant-la i finalment tancant-la
La teva trajectòria passa per un dels seus moments més dolços i imagino que et seguiran arribant projectes indies però també de més mainstream.
I em sembla magnífic que m'arribin propostes de projectes més massius, però les gestionaré com sempre. Has de tenir molt clar per què fas una pel·lícula. Superada aquesta fase, treballes amb molta més calma, tant en el rodatge com posteriorment promocionant-la i finalment tancant-la.
Haver arribat a la interpretació, t'ha ajudat a tenir molt clar què vols fer?
És molt diferent començar amb 30 que amb 20. Estàs molt més formada com a persona. A la primera joventut encara no saps realment qui ets ni què vols. Començar més gran a la professió no fa que tinguis totes les respostes, però et permet veure les coses des d'una altra perspectiva.
Als BAFTA del 2017 vas triar ser tu mateixa.
Però això només t'ho dona l'experiència. És molt difícil prendre decisions sabent que el que decideixes és realment el que tu vols. De fet, és una feina que encara estic aprenent a fer. Per a mi va ser molt més important anar còmoda. I el record que ara tinc d'aquella nit és meravellós. Però això ho veig ara. En aquell moment, en aquella habitació d'hotel, potser el més fàcil hauria estat cedir. Però has de triar entre jugar o ser tu mateixa, no es pot ser les dues coses.