Laia Marull va començar a fer teatre en la mateixa sala en la qual quasi cada nit es converteix en Lady Macbeth. De fet, la sala era l’antic Palau de l’Agricultura i recorda que, quan acabaven les funcions, els actors sortien a saludar amb la maqueta del que és avui el Teatre Lliure de Montjuïc. S’hi va estrenar fent Roberto Zucco de Koltès dirigida per Lluís Pasqual l’any 1993. Ara s’encarna en un dels personatges que segurament ha generat més textos, anàlisis i opinions: Lady Macbeth. Després d’Antígona, de Sòfocles o l'Ofèlia de Shakespeare, és un dels personatges paradigmàtics. El muntatge és l’enèsima adaptació de Pau Carrió d’un Shakespeare. Després de fer Nit de reis i Hamlet, també al Teatre Lliure, aquesta vegada ha triat la sala gran per adaptar i traduir aquesta tragèdia de l'autor britànic. Parlem amb la protagonista d’una de les obres més importants de la tradició anglesa.
Com han estat els assajos?
Des d’un inici en Pau Carrió em va demanar que volia ressaltar la unió de la parella. Destacar que són un equip fort que s’enfonsa. A nivell de dramatúrgia, han canviat molt poques coses. No sé si ho tenia tot molt clar o ho ha anat descobrint a mida que fèiem funcions.
T’ha estat difícil apropar-te a Lady Macbeth?
L’he fet molt tocant a terra. He treballat molt el desig d’aquesta dona sense tenir en compte altres atenuants. Per mi l’obra ens adverteix que la fi no justifica els mitjans. No es tractava de fer uns bojos, ell és qui dubta més, i allarga la seva neurosi. Però l’he volgut fer humana. Estem rodejats de Lady Macbeths i de gent que desitja poder per sobre de tot.
Hi ha tantes versions que has pogut consultar...
Vaig estar a punt de veure-m’ho tot. Sèries, pel·lícules, obres de teatre. I finalment, no en vaig veure cap. I vaig voler treballar des de l’organicitat amb l’Ernest Villegas. Sí que és cert que veure altres muntatges et pot fer, inconscientment, imitar formalment el que fan altres actrius, però moltes vegades et permet entendre què no vols fer. Jo m'he posat molt a les mans del Pau Carrió.
Tinc ganes de tornar a fer cinema
També hi ha una reflexió molt profunda sobre l’art del teatre.
Sí, una reflexió del que som. Un actor embogit que ha fet un parlament com un idiota. Suposo que Shakespeare tenia el teatre a la sang, i intentava anar a l’essència i als pensaments més obscurs. A Hamlet hi ha una obra de teatre dins de l’obra. Shakespeare va molt lluny en els seus pensaments.
Us dona la sensació que el públic se sorprèn? Que no coneix realment Macbeth?
Doncs sí. És una obra que tothom coneix, que en tenim frases al cap, però després l’obra en si no la tenim tan present. I per això és bonic fer-la al teatre, perquè vegi què passa concretament. També és cert que la relació entre Lady Macbeth i Macbeth s’interpreta de moltes maneres. I nosaltres hem fet la nostra proposta.
Vau començar a assajar vosaltres dos abans?
Sí, per no arribar a la sala d’assajos i trobar-nos que no parlàvem el mateix idioma que la resta. I vam fer una feina d’entendre cada vers.
Has llegit alguna de les crítiques que ha sortit?
No, no llegeixo mai les crítiques.
Els clàssics interpel·len tot tipus d’espectadors. Ja va passar amb Tots eren fills meus d’Arthur Miller. I això ha fet que quedin poques entrades.
Sí, i l’altre dia, casualment, hi havia un grup d’estudiants al públic. I sempre pateixes per si molesten o fan soroll. I en canvi, estaven tots molt connectats, i ho van gaudir molt. Essent jove m’hagués agradat veure coses així. Quan has de fer una obra com aquesta s’agraeix no fer funcions escolars, perquè fan molta pena. Es fa teatre per a ells, i moltes vegades sembla un pati d’escola. I faltaria un treball prèvia per part dels professors, potser també nostre. Que no només sigui l’experiència de venir aquí i veure puntualment una funció.
I ara, què et ve de gust fer?
Porto dues obres de teatre seguides que no m’esperava acabar fent. No m’imaginava que m’agafarien per fer Love, Love, Love o ara Macbeth. També tinc ganes de fer cine. És un altre ritme, a més t’avisen amb molt poca antelació. Però tinc ganes de tornar a fer-ne.
Has seguit les gales d’enguany?
Sí, però les gales generen una falsa sensació que els del cine vivim en una bombolla de glamur constant. I no té res a veure.