Aquesta no és una entrevista neutral. Ni el tema, ni el discurs, ni aquest llibre poden ser-ho. Si parlo per mi, el motiu de la tria i l'atracció és evident. Soc dona, supero la trentena i he sentit tota la vida que el meu desig sexual estava envoltat de dubtes, mancances i violència. Una mica el que li passa a la Judit, la protagonista de Cos, camp de batalla (La Magrana). Una mica el que li ha passat a la Laia Mauri (Badalona, 1996), comunicadora i articulista, que en aquesta novel·la ha buidat el pap per radiografiar la descoberta de la sexualitat d'una jove fictícia amb qui comparteix algunes vivències i reflexions. La hipersexualització, la construcció social del propi cos, la pressió estètica, els límits de la fantasia, les agressions o la culpa. Per resumir-ho, un remix complexe que plasma tots els debats i les pors que ens veiem obligades a afrontar.
És un dimecres plujós i comença el fred a Barcelona, però ens asseiem en una taula resguardada sota un porxo i uns tendals ratllats. Anem fent glops a un cafè amb llet i una camamilla mentre xerrem de com el sistema patriarcal ha modificat i regulat els espais més íntims de la nostra existència. La Laia em diu que la gran majoria de persones que s'han llegit el llibre són dones i que moltíssimes s'hi han sentit identificades. Cap de les dues coses em sorprèn. "M'ha emocionat molt perquè no pensava que fos tan bèstia; alguna m'ha dit que algun capítol sembla que parli de la seva vida, i crec que és una de les coses més boniques d'haver publicat el llibre", m'explica. Hi ha sororitat en el seu somriure, un alè d'esperança, i se li noten les ganes boges de remar plegades. Amb quantes més, millor.
Les dones estem millor que abans?
És evident que estem millor en termes de drets reconeguts formalment. Seria naïf dir que no és així, però continuem vivint en el mateix sistema, un capitalisme patriarcal que ens continua oprimint. És un mantra que ha generat una trampa: semblava que, quan les dones vam introduir-nos en el món laboral, teníem la promesa d'emancipació, i de sobte et trobes que la majoria de dones treballadores diuen que el món laboral és una merda perquè estem explotades i tenim situacions precàries. Aquest malestar genera reaccions totalment oposades i ultraconservadores, com pot ser el moviment trad wife. I d’alguna manera s'entén, perquè si la gran promesa d'emancipació havia de ser el mercat laboral i és una merda, sembla que no hi ha cap altra possibilitat.
El patriarcat sempre troba les maneres d’adaptar-se i sembla que ens treu l’esperança de trobar la manera de sortir-nos-en.
Molts dels discursos hegemònics que hi ha hagut estaven massa enfocats en l'individu, en una emancipació individual de l'empoderament de la dona que no generava un alliberament, perquè l'alliberament no pot ser si no és col·lectiu. Hi havia una trampa discursiva que genera molta frustració, i la frustració mal canalitzada porta a llocs molt lletjos, però ben canalitzada pot portar a llocs molt guapos. Potser aquí hi ha l'escletxa d'esperança, no?
Tu quan vas ser conscient que el masclisme t’influenciava en la teva manera de relacionar-te?
No sé en quin moment vaig fer el clic. Jo he tingut bastanta sort perquè he tingut una educació familiar molt conscienciada. Però sí que recordo una anècdota: quan anàvem al cinema amb els meus pares, el meu germà petit i jo jugàvem al “tu qui ets” quan acabava la pel·lícula. De tots els personatges que sortien, jo només podia ser una persona, perquè només hi havia un personatge femení i tampoc m’havia de per què encaixar. Crec que és la primera contradicció que em trobo de petita. Després li hem pogut posar paraules a aquesta essencialització de gènere, com si les dones sempre fóssim homogènies. També passa molt amb el perfil de nena llesta, que destaca i que tothom li diu que farà moltes coses. Això ens ha passat a unes quantes.
El marge del dubte no s'ha permès ni a les dones ni a qualsevol persona que no sigui el subjecte universal d’home, blanc i ric
El desig és el camp de batalla on hi ha més impunitat?
És un dels espais que encara ens queden per obrir i per revolucionar. Crec que al llarg de la història hem anat obrint molts melons. I hem parlat de la família, de les parelles, del poliamor o de les parelles obertes. Fins i tot ens estem replantejant les relacions d'amistat, i com aquestes també operen dins d'un sistema econòmic i polític determinat. Però el desig està tan exposat públicament que ens sobresatura i no se’ns permet debatre’l. Hi ha hagut dues estratègies molt clares en coartar el nostre desig: una és la censura directa i la moralització, que fos tabú; i l’altra, sobretot a partir de la cultura pop, una hipersexualització i una sobresaturació d'informació que no et permet explorar-lo de manera reposada. I aquestes dues estratègies ens han coartat.
Abans hi havia Britney Spears i Christina Aguilera; ara, Taylor Swift o Ariana Grande.
Aquest tipus de rols i d'imatges triomfen perquè són útils pel sistema. Tots hem estat socialitzats en un context determinat, i això ha modulat els nostres gustos o a qui idolatrem, i hi ha tota una sèrie d'elements que ho condicionen. Que sigui exitós té a veure amb uns codis que estan permesos. Costa que el que queda als marges faci aquest pas cap al pop o la cultura mainstream.
I com podem abordar la hipersexualització sense assenyalar o estigmatitzar les dones que hi recorren?
La clau passa per la lluita col·lectiva. Les estratègies de supervivència de cadascú són això: estratègies de supervivència. Hi ha qui optarà per no sexualitzar-se o per una sexualització molt oberta i descarnada, però quan són estratègies individuals és molt poc probable que siguin transformadores perquè sempre es trobaran amb els límits del sistema. En el moment en què compartim aquestes experiències i les treballem en col·lectiu, les posem en comú i ens podem imaginar alternatives. Crec que aquí és on es generen els espais que ens poden portar a un camí cap a la llibertat.
Parlem poc del desig entre nosaltres?
Crec que el desig s'ha moralitzat molt. I en aquesta sensibilització de gènere s'assumeix que les dones són bones per naturalesa, o que si manessin les dones no hi hauria guerres —que no és cert—, o que el desig de les dones és civilitzador. Això suposa una càrrega que no et permet experimentar. Crec que ens hem de permetre i reivindicar l'espai del dubte i de les contradiccions, de l'entendre que vivim en un sistema molt opressiu i que hem de poder canviar d'opinió i reflexionar les coses. Històricament, el marge del dubte no s'ha permès ni a les dones ni a qualsevol persona que no sigui el subjecte universal d’home, blanc i ric. A més, en un món d’immediatesa, de tuit i de resposta ràpida, encara se’ns permet menys. Per això els espais col·lectius ens permeten avançar més.
També hi ha la idea que les feministes hem de ser conseqüents i complir amb la teoria com una imposició. No tenim gaire marge de maniobra.
Totalment. I crec que en altres lluites no ha passat tant. Quan parlem de canvi climàtic, en el seu moment hi va haver aquesta moralització de que tots havíem de reciclar. Després hem anat veient que hi ha unes estructures, i que potser no és tant que tu compris en un lloc, sinó que les empreses que més contaminen no fan res. Fins i tot s'assumeixen certes contradiccions en termes de classe: ser comunista no vol dir fer vot de pobresa, sinó treballar per canviar el sistema. En el feminisme, com que històricament els temes que abordem han estat relegats a l'espai íntim, encara recau molt aquest pes de la responsabilitat.
En una escena de sexe, a la Judit li diuen que una postura no és feminista. A Mujeres que follan, una testimoni anònima explicava que li excitaven les violacions grupals. Què és legítim quan parlem de desig?
La manca de representació ens ha portat confondre la ficció amb la realitat. És a dir: si quan tu comences a experimentar amb el sexe la única referència que tens és la pornografia mainstream, això modula quins són els teus gustos, però també et porta a confondre el pensament de l’acció. El pensament no constitueix un delicte perquè no és una acció, i tu pots pensar el que vulguis. La pel·li Salve María, per exemple: tu pots pensar tota la vida que vols matar els teus fills, mentre no ho facis. És un pensament legítim. Tu pots explorar unes ficcions o fantasies que fins i tot poden excitar-te. Per mi és l’element diferencial. Igual que les pràctiques sexuals per sí mateixes no tenen perquè ser negatives o positives, però quan les duus a terme hi ha d’haver unes regles del joc que tinguin un sentit ètic, de responsabilitat i de consentiment.
Ser la pionera revolucionària que ho trenca tot és molt cansat i fa molt de pal
I aquest empoderament individual del desig sexual està renyit amb la validació masculina?
És una tensió constant. Aquesta dicotomia entre el desig de reconeixement i el reconeixement del desig existirà sempre, perquè no és només estrictament en l'àmbit sexual, sinó en el fet de viure en societat. De dir: jo estic disputant constantment qui soc i com vull que em vegin, perquè al final no sé fins a quin punt ets qui ets si l'altre no et reconeix. Però en l’àmbit sexual aquest abisme és molt més bèstia, sobretot en la sexualitat femenina, per una manca de representació. És una tensió molt bèstia que hem de combatre dia a dia.
I com comencem a alliberar el desig?
La veritat és que no ho sé, si ho sabés segurament hagués escrit un altre llibre. El que volia era plantejar aquests dubtes, perquè crec que són dubtes que existeixen i que els hem de parlar molt més per trobar una resposta col·lectivament. Evidentment, començar a parlar-ne des de ben petites i poder tenir referents diversos, i tenir ficcions, literatura i cultura que en parla ens permet tenir unes bases per començar-lo a alliberar. Perquè fins que els dubtes no es plantegen en veu alta, no podrem anar trobant solucions.
Però, per exemple, la pressió estètica sí que s’ha posat sobre la taula. I continua imperant.
Sí, perquè és evident que les eines que podem tenir des de la lluita feminista no són les eines que té el sistema. No tenim els mateixos diners ni els mateixos recursos, no tenim els mitjans de comunicació que té el sistema. És una lluita de pujada, perquè tu estàs en una clara desigualtat de mitjans. Com qualsevol lluita que sigui contrahegemònica, és molt de picar pedra. Hem d’intentar fer aquest salt a la cultura de masses i anar mantenint tota una batalla cultural permanent, fins que algun dia per fi puguem destruir el sistema i funcionar d'una altra manera. Mentrestant ens pertoca viure com a persones que volem transformar la realitat.
Les dones estem preparades per afrontar el que suposa deixar de seguir aquestes convencions, com depilar-se o maquillar-se?
Jo crec que de manera individual probablement hi haurà qui sí i qui no. Insisteixo en aquest sentit: per això és tan important la pràctica col·lectiva, perquè el pes individual és massa gros. I hi haurà dies que podràs i hi haurà dies que no. Hi ha dies que m'és igual tot i puc anar sense depilar, sense maquillar i com m'ha sortit de la xona, i hi ha dies que se'm fa una bola increïble. Quan ho puc compartir amb altres persones que també estan lluitant contra aquesta idea, la força col·lectiva és molt més gran que una decisió individual, i crec que la història ho avala. A més, si no, la decisió individual acaba sent heroica i es romantitza, i també és un pes que no hauríem d’haver de carregar sobre les nostres espatlles: el ser la pionera revolucionària que ho trenca tot és molt cansat i fa molt de pal. Segurament hem d’habilitar el màxim d’espais col·lectius, sigui per militància o entre amigues i companyes de feina, perquè crec que per aquí és on passen sempre els camins cap a l’alliberament.
S’ha fet servir massa aquesta confrontació de ser la més feminista, entre les dones?
Vull pensar que no és una decisió, diguem-ne, premeditada, sinó una qüestió amb la que t’hi trobes, perquè si tu vols tenir una veu en l’espai públic segurament se t’obliga a entrar en uns codis que sovint són útils pel sistema. I, si no, se’t rebutja d’aquests mitjans. Però sí que crec que hi ha hagut aquestes figures heroiques que generaven pressió cap a la resta. Alhora, dins del feminisme hi ha hagut diversos corrents: n’hi ha d’essencialitzadors del gènere i d’altres que són moralitzadors i que es posen a jutjar sobre quines són les pràctiques sexuals correctes, i crec que això cal debatre-ho i cal donar-hi resposta. Jo entenc el feminisme com un projecte emancipador de la humanitat. En aquest sentit, cal combatre tots els elements que puguin ser moralitzadors o que puguin ser excloents, i hi ha hagut tensions que generaven això.
Hi ha sectors feministes en què impera l’estratègia del o estàs amb mi, o estàs en contra meu.
El feminisme no és aliè a les pràctiques del moment, que ara són des de l’ego, la personalització i el debat enfrontat, i en què el dubte es permet molt poc. També hi ha dinàmiques que no són alienes al feminisme, com les centralitzadores. El moviment feminista català, històricament, ha sigut un moviment de reconeixement de drets. Els anys 60 i 70, no tenia cap problema amb el treball sexual; garantia els drets de les persones, més enllà de quina era la seva opinió sobre la prostitució. En les dinàmiques centralitzadores cap a l'estat espanyol de sobte hem adoptat uns debats que aquí no s'estaven donant, i això ha creat toxicitats en molts debats que aquí estaven superats.
El feminisme català venia d’una tradició política del socialisme i del marxisme, tenint en compte la classe com a factor determinant
I la globalització de les xarxes socials.
Totalment. I l’adopció de discursos que s’han treballat en països com els Estats Units, que són clarament de tendència liberal i que entren en contradicció amb discursos que aquí estaven arrelats. El feminisme a Catalunya venia d’una tradició política del socialisme i del marxisme, tenint en compte la classe com a factor determinant.
El llibre planteja l’agressió sexual d’uns nois “decents”. No hem superat el relat del violador encaputxat que et viola en una cantonada?
Jo crec que no perquè, precisament, els casos que més es mediatitzen són els més cruents o morbosos, i que precisament tenen a veure amb aquesta imatge del monstre social. Crec que també es fa perquè és útil: genera aquest discurs del terror sexual, que és una arma molt útil al sistema, perquè és coercitiva. Si les dones assumim que estem en un estat permanent de perill, l'autocensura ens impossibilita viure la nostra sexualitat lliurement. Intentar viure la nostra sexualitat de manera lliure ens pot portar a violències sexuals, però si d'entrada evitem viure res, ja estem patint aquesta coerció de la nostra llibertat.
I suposo que posar el focus en aquest encaputxat abstracte també el treu dels agressors que tenim al costat.
Sí, absolutament. I també de poder desenvolupar eines transformadores. És a dir: quan l'agressor pot ser el teu germà o la teva parella, o el teu pare, és probable que les eines que vulguis utilitzar no siguin tan punitives, sinó que tinguin una voluntat de reinserció social. Són eines que estem intentant desenvolupar i que clarament encara no tenim, però sí que hi ha una voluntat de fer-les. Si tu generes un subjecte aliè a tu és molt fàcil caure en el “que es podreixi a la presó”. Però això, fins a quin punt és transformador? Puc entendre-ho i és totalment legítim, i evidentment defenso que hi ha d’haver una justícia, una reparació de les víctimes i una garantia de no repetició. Però el sistema penal és la millor eina?
Precisament, Íñigo Errejón ha estat un dels grans paradigmes: home d’esquerres i compromès amb el feminisme, però misogin. I donen ganes de tirar la tovallola.
Jo crec que hi ha molts espais polítics feministes que estan intentant trobar quines són les millors eines, tot i que potser no de manera pública perquè no encaixen en les dinàmiques mediàtiques. Mentre no les trobem, s’ha de poder garantir que totes les dones puguin denunciar o accedir a una justícia, la que consideri la víctima que és la millor reparació del dany. Passar per la presó no et garanteix que aquesta persona no torni a fer el mateix, i segurament fer un curset tampoc, però busquem les eines i trobem-les.
Quin és el paper que han de tenir els homes?
La veritat és que no ho tinc clar i crec que és un debat que no tenim resolt. Però la implicació en el moviment feminista hi ha de ser. Els homes hi estan interpel·lats, hi ha tota una sèrie de malestars des de la pròpia masculinitat que s’han d'abordar i polititzar. S’ha de fer, perquè si no la masculinitat l’està polititzant l’extrema dreta. Hi ha una desigualtat galopant en què molts homes se senten l'última merda, perquè la seva situació vital és molt precària, o perquè la seva classe o situació econòmica són elements molt conflictius. El malestar s'ha de polititzar d'alguna manera, perquè si no l'extrema dreta els hi diu que el problema són les feministes. Polititzar aquesta masculinitat és una via clara d'emancipació, i aquí els homes que tinguin consciència feminista hi poden fer molt.
El malestar de la masculinitat s'ha d'abordar, perquè si no el polititza l'extrema dreta
En coneixes gaires predisposats a enfrontar-se als seus col·legues de bar o de feina?
Jo crec que n’hi ha. Les dones també hem fet un procés d’aprenentatge. Potser abans jo no m’atrevia a dir-li a les meves amigues segons què, i a mesura que emergeixen més discursos i tenim més representacions culturals, tenim més eines. Totes quan érem adolescents vam participar d'aquesta competitivitat femenina, i dèiem que aquella era una puta perquè s'havia embolicat amb el que a mi m'agradava. Però hem anat evolucionant i ho hem fet col·lectivament. Crec que existeixen homes disposats a fer-ho, però que fan falta més referents i més eines culturals que puguin posar paraules a les coses.
I si jo sé que el teu amic és un bavós i un misogin, què faig? De dona a dona, ens ho hem de dir?
No ho sé. Hi ha moltíssims debats que no estan resolts. Per sort, hi ha un moviment feminista que es planteja aquests dubtes i que genera debats al voltant. No ho tinc clar perquè, insisteixo, crec que posar la responsabilitat en l'individu és molt trampós i perillós, perquè al final estem parlant de pràctiques sistèmiques i estructurals. No sé quina és la millor sortida. Probablement, començar per generar el màxim d'espais col·lectius que ens permetin abordar aquestes coses i que generin aquesta espurna interna de reflexió, però no tinc clara quina és la sortida. També hi ha l’element de no voler responsabilitzar una altra dona pel que està fent un home. Perquè això és molt dur, no? Fins a quin punt aquesta dona s’ha de fer responsable del que està fent aquell home que existeix en la seva vida?