Són les 12 h d’un migdia d’hivern i l’abric molesta, menys quan el vent s’entesta a fer oblidar una primavera perillosament precoç. La Laia Regincós arriba i es prepara una cigarreta d'enrotllar que supura parèntesis, com qui busca la pausa necessària d’una editora solitària que des del novembre passat és propietària i treballa més del que pot explicar. La Laia és la cara amable, lluitadora i compromesa d’Idil·lis, una col·lecció d’Edicions de la Ela Geminada que s’ha convertit en la nineta dels seus ulls professionals i que busca abraçar un gènere oblidat que encara genera alguna controvèrsia: la literatura eròtica en català.
Aquesta gironina de 20 i llargs anys va començar a l’editorial com a becària i ara ja camina, parla i gestiona com la persona de més responsabilitat. El fundador, Oriol Ponsatí, va vendre-li per incompatibilitat amb altres tasques —va començar a treballar a Barcelona al costat de Laura Borràs—, i Regincós no només va continuar amb el projecte heretat, sinó que va apostar per llançar-se a la piscina amb una iniciativa que fos seva al 100% i que no tenia massa referents en què poder-se emmirallar. "No existia cap col·lecció dedicada a llibres que parlin de sexe, llibres de gènere eròtic, i volia omplir aquest buit en què no tenia competència directa; no és que jo fos molt aficionada al gènere, però t’hi pares a pensar i dius: per què no tenim aquest gènere específic en català?", explica la Laia.
El primer llibre d’Idil·lis en sortir al mercat va ser Delta de Venus, d’Anaïs Nin i amb traducció d’Anna Carreras Aubets, precisament un volum que l’editora no havia sigut capaç de trobar en llengua catalana i que va trepitjar fort com a tret de sortida. Des de llavors, la col·lecció ja té dos llibres més al catàleg —Obres públiques, de Manuel de Pedrolo, i Nou animal, d’Ella Baxter amb traducció de Lara Estany Freire—. L’objectiu és fomentar un tipus de lectura que continua partint de l’estigma conservador que diu que la literatura eròtica és literatura de segona. “El gènere eròtic s’ha considerat històricament de mala qualitat literària, i hem de reivindicar-lo una mica, perquè té un valor transformador al darrere que a vegades se’ns oblida”, argumenta Regincós. També equipara aquesta llegenda errònia a uns límits molt preestablerts. "Quan pensem en literatura eròtica només ens imaginem llibres que ens posin calents, i també pot ser un llibre que et faci reflexionar entorn del sexe i quina relació hi tenim, o que l’utilitzi per parlar d’altres coses que ens travessen com a éssers humans", diu.
Quan pensem en literatura eròtica només ens imaginem llibres que ens posin calents
Per propiciar aquesta transversalitat, l’editora d’Ela Geminada vol conjurar tot un catàleg que ajunti clàssics indiscutibles del gènere que s’han de tenir en la nostra llengua, però també crear un espai perquè escriptors i escriptores de casa nostra s’atreveixin a indagar en la literatura eròtica, noves veus que portin el sexe contemporani al paper i que aportin narracions fresques, tot i que evidencia que "és un repte amb la llengua, l’escena i el vocabulari, per aconseguir que tot això no sigui vulgar ni groller". També per trencar estereotips i allargar la mà a les sexualitats dissidents o oprimides. Que les dones —i el seu plaer— hagin estat tradicionalment silenciades ha fet que hagin buscat en aquest tipus de literatura uns universos que al món real els hi eren negats. Parlar de desig propi o plantejar-se què els hi agradava al llit o com tocar els seus cossos era infranquejable, encara ara en molts llocs del planeta. "De fet, és molt simptomàtic que cada vegada hi hagi més dones que escriuen literatura eròtica i parlen sobre el seu plaer; hem alçat la veu al carrer i al llit", subratlla la Laia.
Però els tabús no reflecteixen només les inquietuds de les dones, sinó també una societat maldestre que sovint encara s’emmiralla a segles passats. Tot i la bona rebuda de la col·lecció Idil·lis, Laia Regincós evidencia que encara hi ha tabú al voltant del sexe i que, precisament, aquest projecte neix per provocar i remoure el galliner, per escandalitzar-se de tant en tant com a una meta positiva. Tot i així, la gironina reconeix que l’etiqueta de literatura eròtica en català pot arribar a ser contraproduent i fer tirar enrere, però anima a que la gent s’atreveixi i fugi dels tòpics, sempre amb la prudència de remarcar que no vol convèncer ningú de res i amb la tranquil·litat d’haver-se mogut molt per apropar el projecte a tothom. "Hi ha molta gent que diu que el gènere eròtic no li agrada perquè llibres com 50 ombres de Grey van fer mal, perquè l’etiqueta va morir d’èxit, però és atrevir-se".
En aquest sentit, la Laia també fa un pas endavant considerant que no només s'ha d'agafar el desig com a objecte d'estudi, sinó també com a base de la creació cultural per deixar la vergonya aparcada i que generi sensacions en els altres. "Hem d'agafar el desig com a creació per posar-nos calents, fins i tot crear imatges sexuals que incomodin", diu, perquè creu que potser per això la literatura eròtica s'ha considerat històricament un gènere de segona, així com els espectacles d'strippers o de cabarets, el pole dance, o qualsevol expressió que inclou l'erotisme en el seu ADN. "Ens fa vergonya i ens incomoda que algú hagi creat un producte per escalfar-nos i despertar-nos sensualitat perquè creiem que no va amb nosaltres, però això també és cultura i se li ha de donar espai", assenyala.
Qui diu que el català no és sexi?
Aquesta pregunta s’ha repetit per activa i per passiva en l’imaginari del bilingüisme a casa nostra, com si la sensualitat del follar es pogués mesurar exclusivament en una paràmetre lingüístic i no en les sufocacions passionals entre els llençols. Les interferències de l’espanyol a la llengua catalana han anat suggerint, com una torturadora gota xinesa, que les marranades en català no només no són sexis, sinó que són cursis i carrinclones, allunyades del ple desig sexual i castigades a formar part de l’ostracisme del plaer. També d’uns referents que van ridiculitzar el sexe en català, com recorda la Laia Regincós. "Venim de Les excursionistes calentes —pel·lícula pornogràfica de Conrad Son—, i la gent se’n reia", diu. Però va ser aquest mateix prejudici que va reforçar la necessitat de llançar-se al projecte, amb la convicció que calen referents eròtics en la llengua del país, també audiovisuals. "Jo estic esperant el moment en què Conrad Son i Erika Lust facin un matx i facin una pel·lícula porno en català".
El tema de la llengua ha estat un dels reptes més majúsculs per Idil·lis, sobretot en un moment dèbil per l’idioma en què hi ha figures puristes que defensen la normativitat estricta del català. Però aquest patrimoni d’eufemismes sovint xoca amb un col·loquialisme que Regincós ha volgut mantenir a tota costa amb l’objectiu de reforçar i naturalitzar l’erotisme de les escenes. "Quan estàs follant, dius que vols menjar una polla, no un pal de paller, saps? Necessitem sortir del formalisme per no enclaustrar el català en l’àmbit formal, i hem d’introduir el català en aquest registre informal, que no ha de perquè voler dir que estigui mal dit ni que sigui un barbarisme". Un fet que se suma a la realitat que el català s’actualitza menys ràpid que la resta de llengües per ser menys internacional que d’altres. "Assolim paraules que ens arriben en anglès, i quan la tens empassada, canviar-la és molt més complicat; crec que necessitem posar-nos al dia amb el vocabulari eròtic, perquè hi ha moltes pràctiques sexuals que ja s’estan dient en anglès però nosaltres no tenim un nom en català, i això és un problema".
Sobre el purisme i la controvèrsia d’utilitzar informalismes per atacar aquest gènere, Regincós matisa ser-ne conscient i reivindica que ella mateixa intenta "que tothom faci servir els pronoms febles", però també sentencia un titular tan colpidor com reflexiu: "prefereixo que el català es parli malament a que no es parli, i em sap molt de greu, però és una cosa que realment em treu la son". Ho diu agafant la seva responsabilitat com a editora i gestora de paraules i llibres, però també rebutjant la culpabilitat que sovint s’aboca i s’atribueix a tots aquells perfils que treballen amb la llengua com a matèria prima. "Sé que estic fent llibres, i fent llibres estem fent llengua, però no sé si és del tot competència meva haver de barallar-me amb els academicistes; assumeixo la meva part de responsabilitat, però no tota la responsabilitat del problema del català", diu Regincós.
No sé si és del tot competència meva haver de barallar-me amb els academicistes; assumeixo la meva part de responsabilitat, però no tota la responsabilitat del problema del català
I del conflicte de la llengua i les mil cabòries que suposa, s’arriba a un altre problema que taca l’esforç i la feina de tot el sector: la precarietat. Si a l’equació se suma que la Laia és una dona i que no arriba a la trentena, la dificultat afegida és més que evident. Tot i la bona acollida que Idil·lis ha tingut després d’una bona campanya de Verkami, confessa que mantenir econòmicament una editorial petita com la seva és força inestable, i que probablement no podria sobreviure sense subvencions, cosa que ja assenyala un problema estructural. "És per un problema de què consumim, què llegim i quins llibres comprem; a mi m’agrada molt comprar llibres, però em fixo molt en les editorials a qui li compro llibres com a forma de militància", denuncia l’editora, perquè "a les editorials independents petites ens costa molt tirar endavant".
Però la Laia no té pinta de donar-se per vençuda fàcilment i té molta corda per donar. Diu que la seva intenció és publicar un llibre al mes i acabar l’any amb una forquilla d’entre 10 i 12 volums. De cares a futur, té molt clar —quasi a nivells obsessius— que vol apostar per algun llibre de temàtica LGTBI, “perquè ho necessitem tots” i perquè vol que tothom se senti inclòs en una col·lecció que pretén que cada persona pugui emmirallar-s’hi. I, sobretot, la Laia Regincós estima el que fa, i aquest detall imperceptible als ulls és la força per remar a contracorrent en una realitat, com a mínim, hostil.