No sabem com seria Laia Viñas (Xerta, 1997) si hagués viscut la ruta del bakalao, però sí que poca gent ha definit tan bé els estímuls sensorials, psicodèlics, psicotròpics i al·lucinògens de qui s'acaba de drogar. Les descripcions són tan reals que es fa quasi impossible pensar que qui ho ha escrit no va ser-hi. Però Aquí baix (L'Altra Editorial) no pretén disseccionar la ruta: és una novel·la sobre l'amistat i el declivi de l'adolescència, aquell impàs en què te n'adones que has de començar a responsabilitzar-te de la vida. Quan obren els llums de la discoteca i la eufòria i el desconsol conviuen per un segon. Parla d'un grup d'amics de les Terres de l'Ebre que es mobilitzen per baixar a València i fugir de la monotonia i la manca d'expectatives. Per la Laia —Premi Documenta 2021 amb Les Closques (L'Altra)—, la bogeria d'aquella època de pastilles, cotxes, discoteques i dies sense dormir és la mateixa que la de l'adultesa i la inestabilitat del futur. I amb això empatitza molt.
La ruta del bakalao et queda lluny. Què li veus d’interessant?
El naixement de la ruta als anys 80 va ser un fenomen cultural inesperat, perquè llavors a València tampoc no hi passaven grandíssimes coses culturalment, i allà va néixer aquest moviment. Al principi era un espai molt centrat en la música i en la contracultura, molt obert i on tu podies trobar-te amb gent igual que tu que es volia moure fora del mainstream. Però he de dir que m’interessava més la decadència de la ruta. A partir dels 90, la cosa estava molt massificada, es va demonitzar moltíssim pels mitjans de comunicació i es va convertir en un moviment que segurament es va ofegar del seu propi èxit, de la massificació que va patir. I suposo que també em cridava l’atenció perquè, d’alguna manera, sempre se sent parlar encara de la ruta com una cosa molt boja, i hi ha molt poca ficció sobre ella.
I que els teus pares haguessin participat més o menys en la ruta no ha sigut una motivació?
Sí, sí, n'han parlat sempre. Els meus pares han sortit molt de festa i la viuen d’una manera molt desacomplexada, molt saludable i natural. No són gent que la fessin molt assíduament, sí que baixaven a vegades i la feien, però també sortien més a prop de casa. Però que ells m'expliquessin coses m'ha ajudat a fer-me una idea de com era l'ambient o què els suposava a ells.
La ruta ha deixat petjada al teu territori?
La música més comercial i recent, de la dècada dels 90 sobretot, segueix sonant. Jo l'escolto sempre a les festes majors del meu poble i als pobles del costat, l’última nit sempre sonen. D’alguna manera sí que està present.
La música de la ruta segueix sonant, jo l'escolto sempre a les festes majors del meu poble
I s'ha viscut amb estereotip i prejudici?
Jo crec que sí, almenys a les Terres de l’Ebre. En general l'estereotip ha quedat moltíssim. Quan tu parles de la ruta, de seguida són drogues i molt de personatge, una cosa molt estereotipada i de clixé que va marcar els últims anys. També és veritat que jo he triat que els protagonistes visquessin esta ruta molt massificada i una mica decadent, en consonància amb la decadència de la seva pròpia primera joventut.
Els personatges estan constantment drogats. Et preocupava banalitzar o que semblés que feies apologia de les drogues?
No m’ho vaig plantejar gaire perquè crec que el que jo hagués de dir no és important. És ficció, i jo com a escriptora no tinc absolutament res a dir, ni tinc la meva opinió, i el que jo escric no té cap validesa sobre este tema. Però sí que vaig intentar ni romantitzar-les ni demonitzar-les. Els personatges prenen drogues perquè és una cosa que es feia a la ruta del bakalao, és un moviment que, sobretot al final, va estar marcat per la presa de diferents substàncies. Llavors, ells en prenen, però no són el centre de la seva vida. L’efecte de prendre drogues no els condiciona ni fa que els passin coses ni massa bones ni gaire dolentes.
Són feliços?
A estones sí i a estones no. Hi ha moments felicíssims, de molt d'èxtasi, sobretot quan prenen drogues és evident que estan molt amunt. Però a mi m'interessava retratar els moments de decadència, els moments en què no són feliços per a res i tenen ressaca i s’han d’aixecar a les sis del matí per anar a currar, en feines que no els agraden... I viure aquesta vida quotidiana de la qual s’han d’escapar corrent cap endavant. Jo crec que els caps de setmana viuen moments amb sensacions molt intenses que, potser al final, acaben confonent amb aquesta felicitat. Crec que són feliços i després són bastant infeliços, o estan avorrits. Tenen certa apatia.
És paradigmàtic que aquella generació de joves no sabessin plasmar aquella utopia de felicitat absoluta en el seu dia a dia.
Suposo que si bolques tantíssima energia en tres o quatre dies de festa, on perds el món de vista i només t'interessa estar ballant i estar pendent d'anar fent cuba libres i anar prenent pastilles... no te’n queda per a dedicar-li a la teua carrera professional, per exemple. També es creava certa comunitat amb tota la gent que hi havia allà, eren com creients d’una mateixa religió.
Precisament aquest paral·lelisme entre psicodèlia i religió m’ha recordat a La Mesías dels Javis i a la màxima que tothom necessita creure en alguna cosa.
Potser algú que sigui creient se m'ofendria, però és veritat que hi ha com un cert paral·lelisme en això d'haver de creure en alguna cosa. Hi ha gent que creu en Déu i hi ha gent que creu en sortir de festa i en els seus amics i en passar-ho bé. La religió l'he tingut molt present escrivint este llibre. En ser d’un poble tan petit la religió està en coses tan simples com que tu tornes de festa i hi ha gent que està entrant a missa. Hi ha una escena en què es fa un trapitxeo dins de missa, o una de les protagonistes és súper creient i ella arriba de festa drogada i després se'n va a missa. I inclús això li maximitza el sentiment que té cap a Déu i s’hi sent més connectada. M'ho he passat molt bé escrivint aquest paral·lelisme entre la festa i la religió, el tema dels excessos també crec que va súper lligat amb les dues temàtiques.
La generació actual també està a la cima de l’apatia i de la incertesa, sense gaires perspectives de futur. Tot torna...
Sí, de fet també volia retratar molt aquest pas de la primera joventut, quan tu fas 18 anys i ets adult sobre el paper però després venen uns anys en què ets mig independent. La vida adulta realment arriba quan tens una hipoteca, o quan ja tens un curro indefinit, tens un fill o et quedes embarassada. Ells estan començant esta etapa en què s'adonen que la vida ja va en sèrio i han de fer el següent pas. A alguns els hi està bé, alguns es frustren moltíssim i alguns hi estan en contra. I jo crec que això passa a totes les generacions, que idealitzem aquesta vida adulta i quan hi arribem no mola tant.
Crec que això ens passa a totes les generacions, que idealitzem aquesta vida adulta i quan hi arribem no mola tant
Tu tens quasi la mateixa edat que els protagonistes.
Sí! I coincideixo molt en el moment en què em trobo ara mateix, ho veig al meu voltant que hi ha cert desencantament. En aquella època no s'havien de preocupar per si podien comprar-se una casa o no, i a la nostra generació tenim una situació completament diferent i molt més precària. Però sí que és veritat que aquest desencís de la joventut hi és i segurament passa en totes.
I també és un crit anti-individualista, no? Fas aquest ritual de la comunitat i del col·lectiu i l’amistat funciona com un personatge que els vehicula a tots.
L'amistat és el més important del llibre. Jo tenia al cap que volia escriure sobre l'amistat, i ells sempre posen el grup per davant de tot. Hi ha un sentiment de comunió i comunitat no només entre ells, sinó entre tothom que va fer la ruta. La majoria de gent que es troben és gent que no coneixen, que es troben al pàrquing o al lavabo mentre van passadíssims. Tothom està aparentment de bon rotllo i la gent està molt oberta. La discoteca acaba sent com un petit poble o una petita ciutat, una espècie d'ecosistema propi.
Ara hem canviat les discoteques per les xarxes socials. El jovent d’ara és menys lliure?
No hi estic en contra en absolut, però sí que és veritat que limiten. Ja només l’haver de viure de cara a la galeria i de tindre sempre el mòbil preparat per a fer Stories certament et limita, i és una limitació tan petiteta que segurament no mos en donem compte en lo dia a dia, però sí que és veritat que t'exposes moltíssim, i el fet d'exposar-te et treu esta llibertat. La ruta tenia una cosa molt flipant, que és que tu te n’anaves tres o quatre dies i si ta mare estava preocupada ja podia trucar a tots los bars de carretera de València si volia, que no et podia trobar.
M’ha sorprès que, tot i que sí que hi ha alguns tics reprovables, no descrius cap agressió masclista en un context de festa.
Jo com a dona que estic sortint ara mateix de festa, i que porto una dècada fent-ho, evidentment has d’estar cent mil vegades més atenta que el teu amic home. Això és així i en tots els sentits. El mínim que et pot passar és que et toquen lo cul a la discoteca. No vull dir en absolut que a la ruta no hi haguessin agressions masclistes, i crec que seria una xorrada dir-ho, però sí que és veritat que llegint lo llibre de l'Oleaque, ell explica molt bé que les dones d'alguna manera van passar de ser un tros de carn a ser subjectes actius. Segurament no era en equitat de condicions per a res, però van passar a ser persones que sortien de festa i que podien experimentar amb l'estètica i amb les drogues o l'alcohol d'una manera molt semblant als homes.
Les dones sostenen el pes de la història. És una posició política?
Tenia molt clar que volia una noia narrant en primera persona, i tenia molt clar com seria. És una tia molt independent, té una gran noció de si mateixa, es coneix moltíssim. I també té moltíssims defectes, és una tia molt cínica i a vegades és poc sincera, i em va agradar fer-la molt imperfecta, perquè sembla que les dones haguem de complir sempre amb el prototip. També m'interessava molt el personatge de l'Úrsula, que m'encanta, i és una tia que té un caràcter encara més fort que la protagonista. Està embarassada, i m'interessava molt que fes el que li donés la gana i que el lector intentés no jutjar-la, que crec que passa i que és un personatge que no cau malament; i és curiós, perquè no l’odies encara que faci coses que no haurien de passar. I també la relació entre elles dues: dues dones joves que tenen molt de caràcter i una relació d’admiració mútua sense la competitivitat que patim entre nosaltres, sobretot quan també hi ha homes al grup. Elles valoren molt la seva amistat, segurament més que la que puguin tenir la resta de nois del grup.
La protagonista és de Barcelona.
Perquè volia que, d’alguna manera, fos externa, tot i que ella forma part del grup perquè sempre ha anat al poble i s'hi sent molt lligada. M’interessava que ella estigués tan fascinada pel grup d'amics i pel poble, per esta vida lenta, que ho deixés tot. Trobo que ja diu molt d'ella, que és una tia valenta que s'ha fet la vida a mida. I també pel llenguatge. Em sento més còmoda escrivint en estàndard, perquè tota la vida ho he fet i no t’ensenyen a fer-ho d’una altra manera.
Com es viu el centralisme des de les Terres de l’Ebre?
Malament. El tema de la infraestructura és de bojos i venir a Barcelona és una bogeria. L’altre dia tenia una entrevista a les 10 i em vaig aixecar a les 5 del matí. Ara hi ha el merder de Renfe, hi ha poca alternativa i sempre justeja moltíssim. S’ha de poder accedir a tots els punts del país en transport públic d’una manera còmoda i no fa falta venir a Barcelona per tot. Tot està aquí i obliguen la gent de fora a venir-hi constantment. I, quan vens a la ciutat, no està preparada per assumir el munt de gent que hi ve. Tot malament. [riures]
Per exemple, avui quan tardaràs en tornar a casa?
Vinc en bus, perquè no me’n fio gens de la Renfe. Ara agafaré un autobús, estaré unes dues hores i quart viatjant, arribaré a Tortosa i agafaré el cotxe 15 minuts fins a casa. En total, quasi 3 hores.
Hi ha molta gent que no sap on estan les Terres de l'Ebre; i a la tele o la ràdio pública se sent molt poquet l'accent tortosí
El centralisme es nota també a nivell moral?
Sí, sí, sí. Hi ha molta gent que no sap on estan les Terres de l'Ebre, cap de les quatre comarques. Crec que ja s'ha acceptat moltíssim que ficar-se amb els dialectes de la gent és de molt mala educació. Però hi ha molts comentaris del tipus “no parleu bé”, “parleu mitjançant el castellà” o “no se us entén”. Veus que no és amb malícia, però a vegades la gent no t’entén i és perquè tampoc hi ha representació als mitjans. Per exemple, a la tele o la ràdio pública se sent molt poquet l'accent tortosí, i seria una decisió de país que tots els dialectes tinguin certa representació perquè tots els habitants d’aquest país estiguin familiaritzats amb totes les formes de parlar catalanes. El centralisme es nota en absolutament totes les facetes de la vida.
El fenomen Alcarràs va apropar una mica la mirada cap a les perifèries i semblava que es començava a generar certa conscienciació. Va quedar en una mera romantització?
Sí que n’hi ha molta. Amb aquesta promo també m’ho he trobat molt, que quan dic que soc de Xerta —un poblet d’uns mil habitants—, em diuen “que bé heu d’estar allà, que tranquils”. No sé, agafo el cotxe, vaig a treballar, vull dir, la gent treballa i té mal de cap, no està tot el dia mirant el paisatge i fent pícnics. I viure en un poble i en una zona rural també té coses negatives, que moltes venen pel mateix centralisme. Jo quan vaig començar a estudiar havia d’anar a Tarragona o a Barcelona, fa que hagis de marxar de casa i estar-te movent constantment. De fet, una de les coses que fa el centralisme és que penses que les coses importants passen a les ciutats, i després veus que d’històries interessants n’hi ha a tot arreu; de fet, les dues novel·les que he escrit estan súper lligades al meu territori.
Vas guanyar el premi Documenta amb 23 anys i et van comparar amb Mercè Rodoreda. Quin vertigen.
Sí, però no m'ho he pres gaire seriosament, i tampoc les etiquetes. En aquell moment, molts dels que vam guanyar premis literaris rondàvem els 20 anys i ens van donar bastant de bombo, que és genial perquè et fica a la palestra. No em queixo en absolut, però sí que és veritat que genera una etiqueta d'escriptor jove.
