El primer EP de Lala Hayden en solitari, Girl Becomes (Luup Records, 2023) és un homenatge a totes les dones que algun cop hem sentit que no encaixàvem. A qui les etiquetes (i els homes, per què no), ens han robat hores de son i somnis pretensiosos davant d'un mirall. És a dir, un homenatge a totes les dones. L'antiga frontwoman de la banda Anteros fa servir un pop eclèctic i gamberro per explorar amb tota la innocència del món i, per tant, amb tot el bagatge necessari, el què és ser una millennial poderosa al món d'avui. Un disc que ens empeny a totes a devorar sense escrúpols el tros més gros del pastís.
Jo he pensat que Girl Becomes és un àlbum molt gamberro.
Trobo que és molt interessant que em diguis que és un àlbum gamberro. Perquè amb la banda (Anteros) fèiem un so gamberro en un sentit diferent. Jo vaig compondre aquests temes en un període de tres anys, en un moment en què estava escoltant a moltes dones. En la música alternativa eren tots homes des de fa molt temps. Sento que la història de les dones s'ha escrit des del punt de vista d'un home. Incloses històries de dones que nosaltres diem que són joves, potents, encara estan vistes a través dels ulls d'un home, moltes vegades. Hi va haver un moment on vaig voler entendre la complexitat del que és ser dona, acceptar les emocions incòmodes. M'interessa molt la dona despechada. És un sentiment que fins ara ens havíem amagat. Ara crec que per fi estem començant a acceptar aquesta part que tan amagada que tenim de nosaltres mateixes.
Com Shakira i en Rosalía, totes aquestes dones que reivindiquen el despecho i la ira.
Reivindicant i compartint allò que ens fa sentir incòmodes. Estadístiques ens diuen que un 75 % de dones pateixen problemes amb el menjar o amb el seu cos. No se'n parla. De fet, d'aquí és on neix la cançó de 'Birthday', perquè jo sempre vull el tros de pastís més gran. Viure des d'aquest punt de vista de guanyar i no de perdre. A mi m'agrada molt convertir el trauma en alguna cosa que pugui ballar i cada cop que canto la cançó això pren més força. A la cançó 'Monster', per exemple, parlo sobre perfeccionisme. Cal començar a parlar sobre trastorns alimentaris i d'aquest monstre del perfeccionisme, i atacar-lo en lloc de continuar perseguint la perfecció.
Tenir el tros sencer de pastís és sentir la llibertat per poder transformar-te i sense la por de no encaixar.
Per tu què seria, ben bé, tenir el tros del pastís sencer?
Fer el que vull a la vida sense aquestes etiquetes que volem posar i que la societat ens imposa sempre. Ser bona, ser una guarra, ser bona en els estudis, que et vagin bé les matemàtiques... No ser una cosa o l'altra. Per mi tenir el tros gran és: avui soc un pastís de xocolata, demà un pastís de formatge o un pastís salat. Sentir la llibertat per poder transformar-te i sense la por de no encaixar. No haver-me de fer petita quan entro en algun lloc perquè em miri malament un tio, perquè es pensi que soc massa ambiciosa o tinc les coses massa clares.
Has entrat molt en el tema de l'ambició i de poder gestionar l'ambició i la salut mental. Com ho has fet?
Sento, i no sé si això és real perquè fa molts anys que no vaig a l'escola, que quan ets petit tot és bo o dolent. Als vint, tot és gris. Tot és gris i t'adones que els teus pares no tenen raó en tot. Lidiar amb tot això, més el món en què estem, més les xarxes socials... Trobo que som la primera generació de dones millennials que tenim igualtat de drets des de la infància. Des de llavors, i crec que també portem aquesta motxilla de ser una girlboss. Però no crec que hi hagi una cura tothom. He entès que a mi una de les coses que fa més feliç és crear. El que no ho fa tan feliç és la projecció de la societat sobre nosaltres. I l'expectativa. Has d'estar molt connectada amb la teva intuïció perquè no se'ns ha ensenyat com posar límits. Jo ho estic aprenent ara. M'he de treure capes i etiquetes i veure qui hi queda a sota.
I què hi ha, a sota?
M'agrada, el que hi ha. Em sembla que és cada set anys que es regeneren les nostres cèl·lules i llavors ets literalment una persona diferent. Cal fer aquesta neteja. Avaluar-ho tot. Aquests tres anys eren un moment per mi. El 2019 va ser un punt d'inflexió, per veure quins són els meus monstres, amb quins m'he d'asseure i escoltar-los, i veure quins ja no són la meva història. Per ser conscient, sense culpar. El món de la música... És molt complicat per la salut mental.
He entès que a mi una de les coses que fa més feliç és crear. El que no ho fa tan feliç és la projecció de la societat sobre nosaltres.
I tant.
Si no tens les eines és molt fàcil anar cap a baix. És una feina que exigeix molt i has d'estar molt fort. Has de tenir una base i has de tenir una terra molt ferma on puguis créixer. I si això és inestable i tens mala relació amb tu mateix... És molt més fàcil que et caigui tot a terra. Jo necessitava 3 anys de neteja. I no va ser planejat. En teoria em prenia un any per desconnectar una miqueta i reconnectar amb mi mateixa, perdonant-me les liades.
Com ho has fet?
Jo vaig començar a fer ioga, perquè vivia sempre dins el meu cap. M'aixecava al matí o primer mirava el mòbil i vaig canviar la rutina. La primera mitja hora feia un cafè i meditava i llegia, o escrivia. Però sense el mòbil. Amb el mòbil tens mil estímuls a primera hora, sense entrar en connexió amb tu, sense saber com et sents o estàs. La primera mitja hora me la prenc per mi, prenc el control.
La teva música té un punt molt col·lectivitzador, no?
Ho intento. La gent em diu, és que ets molt honesta! Però, hòstia, què vinc a fer aquí? Jo canto sobre coses que a mi m'hagués agradat escoltar. Si la meva música et fa caminar una mica més alta, ja soc feliç.
On és la diferència entre la Laura i la Lala?
Des dels sis anys he estat la Lala, que és com em deia la meva germana. La Lala és la part de mi que no es projecta, que és essència meva des de molt petita. Laura mai ha estat un nom amb què em sentís identificada. Mai havia estat la meva intenció, fer música en solitari. Compondre sempre havia estat un tràmit per poder tocar i anar-me'n de gira, i el 2019 es va girar tot. Escrivia poemes, llegia, estava donant espai perquè pogués sortir tot això. La Lala, a l'hora de fer música, soc jo. Sense guitarrista, sense intentar ser part d'un grup o intentar ser res. Per això és graciós quan dius que és gamberro. Perquè en realitat soc més gran, però la nena està molt viva dins meu. A l'EP hi ha moments de diva disco total, però hi ha moments on em sento una nena de cinc anys.
En realitat soc més gran, però la nena està molt viva dins meu. A l'EP hi ha moments de diva disco total, però hi ha moments on em sento una nena de cinc anys.
Girl Becomes. En una paraula, en què s'ha convertit, la nena?
Girl Becomes Wild, salvatge. Vaig fer el típic ritual de Cap d'Any amb unes amigues, del "com vols que sigui aquest any?" I per mi era salvatge. Dona, sí, també. Però, què és una dona? Per mi era com agafar les diferents parts que crec que s'han domesticat tant, avui en dia, i d'acceptar-les.
Per què ara?
Jo pensava que no tornaria a fer música. Vaig sortir molt traumatitzada per molts motius diferents. El meu propòsit, com et deia, i sobretot amb dones, és fer-nos caminar amb el pit més alt i l'espatlla més ampla. Però a la vegada, m'estava matant. Havia de tornar a la meva base i veure si em compensava. I si no em compensava, veure una altra forma de poder transmetre aquest missatge que ha sigut a través de la meditació i crear tallers d'empoderament per dones. Res és igual que estar en un escenari, però el missatge és el mateix. Fa sis mesos vaig tenir una necessitat de fer una neteja, en qüestió d'una setmana. De roba, de quan no menjava. Vaig sentir la necessitat de tallar-me els cabells. Sentia que alguna cosa havia canviat, alguna cosa havia tornat. A vegades has de deixar anar moltes coses, tancar alguna porta perquè se n'obri una de nova. No sé si és màgia. No sé si és coincidència. Tenia molt clar que hi havia d'haver certes coses en ordre perquè això tornés a passar. I han passat. És com un miracle, perquè jo no ho estava buscant.
Treure Girl Becomes ha estat un alliberament?
Molt sanador. Les coses que més por em feien... Tornar a Londres, tornar a entrar jo sola a l'estudi. Pintar-me de daurat i sortir a un videoclip. Tornar-me a fer escoltar. Expressar la meva opinió, aprendre a ser autosuficient, aprendre'm a comunicar... Aprendre. Jo no soc la mateixa persona que abans. I el resultat és que et sents molt powerful quan surts d'això. I ara tinc moltes ganes de fer directes, de continuar component. No sé què passarà, però estic feliç. Trobo que la meva música està arribant a les persones que realment em volen escoltar. I això és el que em fa més gràcia de tot.